Miriam O'Brian Underhill

Acabo d'aclarir un punt erroni de l'apunt d'ahir, el de la identitat de "senyoreta" M. O'Brien que va participar a la primera travessa a les Aiguilles du Diable; i crec que es mereix que en doni noticies per ella mateixa.

Miriam O'Brien Underhill no era britànica sinó americana de Maryland; no era una simple clienta subsidiària a les ordres d'un guia sinó que va ser una alpinista precursora i, també, una ambientalista i feminista decisiva.
Ella va estroncar la seqüència temporal malintencionada que havia encunyat Mummery: "El darrer gran problema dels Alps, una escalada difícil i una ascensió per a senyoretes." Cal imaginar el que podien suposar, als anys vint, les seves primeres escalades integralment femenines i sense guies. Quan al 1929, amb la francesa Alice Damesme, van escalar el Grépon un escalador reconegut va córrer a dir: "El Grépon ha desaparegut. Ara que s'ha fet per dues dones soles, cap home que es respecti pot dur-la a terme. És una pena, també, perquè solia ser una escalada molt bona".


D'aquestes "humiliants" gestes s'en conserven algunes imatges; unes fotografies en unes localitzacions ben iròniques..., diria.



Com més tard va escriure: "Molt aviat, em vaig adonar que la persona que puja sempre darrere d'un bon líder ... mai pot realment aprendre muntanyisme i, en qualsevol cas, gaudeix de només una part dels diversos plaers i recompenses de l'escalada."

D'aquí que al 1932, i altra vegada amb l'amiga Alice Damesme, fessin la primera femenina al Cervino-Matterhorn, deixant ben clar que, a aquest joc tan seriós, elles hi continuarien jugant en igualtat de condicions.




Així és com s'ha passat del món antic al món d'avui. No s'han de menysprear les primeres precursores com l'Henriette d'Angeville, però ara fa cosa de veure com anaven per la muntanya, com eren una mena d'excepció que calia protegir. La Miriam ja pertany a la llibertat del món d'avui i és la degana totes les grans muntanyenques que coneixem. Curiosament, després dels difícils inicis que ella representa, la muntanya ha esdevingut una de les activitats físiques més paritàries i on les performances capdavanteres es reparteixen sense distincions.

M'estalviaré els exemples... O, si de cas, faré menció de la gran ironia d'una altra americana de primera, la que assenyalen aquestes tres imatges de la Lynn Hill: tota "femenina" i seductora, ella; durant el
mític alliberament del miler de metres del Capitan -igual de "femenina"-; i maternal i tendra com una madonna del quattrocento... Bé, infinitament menys submisa i més lliure, segur!

I com m'agrada veure que progressem!








































Mira, Owen, la pedreta...
Creu-me, la mama viu de les pedres!

20 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Ai, Girbén, les precursores. L'Henriette d'Angeville, comtessa, ara s'està a Finlàndia. Gran dama.

en Girbén ha dit...

MU, la Miriam i l'Alice havien de formar una cordada fantàstica... (he dit Alice?), amb un món immens per estrenar. Segur que la d'Angeville estava amb elles.
Ai les precursores!

matilde urbach ha dit...

Has dit Alice, però l'Allau és a Roma i no ha deixat cap carrollià de guàrdia!!

Clidice ha dit...

doncs les declaracions del mascle-muntanyer em semblen repugnants :(

en Girbén ha dit...

Clidi, molta calma..., no saltis a la primera. Que a aquest paio no se'l recorda d'altra manera que com un imbècil reaccionari i al Grépon han seguit enfilant-s'hi amb profit tant homes com dones. Queda't amb l'estampa de la precursora Miriam; de qui, poc o molt, n'ets seguidora.

Clidice ha dit...

més aviat poc que molt, però bé, faig tota la nosa que puc :)

per mi els que pugen muntanyes, tots, homes i dones, són/sou ídols, i com a tals us venero i us ofereixo el fum de les meves barbacoes ^^

Comtessa d´Angeville ha dit...

El cas és que ahir en llegir O'Brien se'm va creuar eixa de la que parla pel cap però vaig pensar que potser es referia a altra, tampoc és que sàpiga massa d'ella, però ara en vore una de les fotos sí, sí és la que jo em pensava, que també apareix citada al perfectament prescindible CUERDAS REBELDES, guanyador del Premi Desnivel fa uns anys, que no passa de ser un ben documentat i simple treball que qualsevol podria presentar com a treball de classe al primer curs a la universitat.

I no crega que estaria la Enriqueta amb elles, la d'Angeville era d'altra pasta, ni millor ni pitjor, altra pasta. Estes sí eren valentes de deveres, la comtessa no deixava de ser una ricaxona consentida a qui se li van posar les muntanyes entre cella i cella. I ei, no li lleve el mèrit, que ho va tindre ben difícil (i encara ho té hui en dia, on la seua gesta és menyspreada en molts cercles muntanyers, i especialment entre dones muntanyeres), però si per algun motiu la vaig triar com a alter ego va ser per eixe FER LO QUE LI DONARA LA GANA, que en valencià diríem d'una manera molt menys fina. L'última imatge m'ha recordat a altra Míriam, no americana precisament, una gran enamorada del Capitán que volia que li baixaren estrelles. Sap que quan tenia 13 anys César Pérez de Tudela em regalà una foto d'El Capitán?

en Girbén ha dit...

Apa-li, doncs, ja saps d'una decidida precursora.
En honor teu afegiré una preciosa imatge de la Lynn mare.

en Girbén ha dit...

Comtessa, la d'Angeville fou valenta fins on li permeté el seu temps i els faldillots que portava.
La Miriam O'Brien va obrir la llauna i, com tothom sap, una volta obertes les llaunes ja no hi ha qui les tanqui.
Salutacions, pari on pari.

en Girbén ha dit...

Comtessa -que vostè escriu llarg i això demana tornar-hi-: Pel davant del 99% de prescindibles novetats editorials -siguin novel·les, memòries o llibres d'autoajuda- el Bajadme una estrella de la malaguanyada Míriam Garcia romandrà. És un llibre "per sempre".
Que se sàpiga, carai!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ai ho ha dit! A l'altre blog que tenia li vaig dedicar més d'un post, en la bajocafarcida crec que l'he nomenada també alguna volta. Tot i la seua senzillesa -perquè mà que és senzillet- és, i serà, un clàssic de la literatura de muntanya. Estava l'agost passat celebrant el meu aniversari i la meua companya de feina polonesa em preguntava que com em sentia estant celebrant-lo allà, en la muntanya, lluny dels meus. D'ahi la conversa derivà en soletats i preus a pagar i ella va dir que el preu de la llibertat era la soletat i jo vaig dir MIRA, COM DEIA MIRIAM GARCIA PASCUAL QUE ERA UNA QUE JA ENS TROBAREM EN ALTRE LLOC ALGUN DIA. Este estiu serà el meu regal per a la biblioteca de l'hotel Turtagro, Noruega (tenim un fons de vora 2.000 volums de guies/literatura/qualsevol cosa en paper de muntanya i aventures, en diversos idiomes, després de que en un incendi fa uns anys es perguera tot), fet tot de donacions. I d'ací un meset i pocs dies, Bájame una estrella formarà part també d'eixe raconet.

http://www.turtagro.no/english/page.asp?cat=15&documentID=229

en Girbén ha dit...

Valga'm quines muntanyes! La Mariola no serien, Comtessa!
Fins i tot he vist per la webcam que avui està tapat tapat. Ja m'agradaria fer l'Store Skagastølstind! Em podria dir si la roca val la pena, si és sòlida?

Comtessa d´Angeville ha dit...

Vaja que la val!!!!

lluís ha dit...

L'armand Charlet en parla molt bé d'ella en el seu llibre "Vocation alpine". I que humà que es mostra el gran guia confessant la seva debilitat per els pastelets i les galetes que li preparava la Myriam, llavors escalava més bé que mai!

en Girbén ha dit...

M'alegra molt, Lluís, sentir la teva veu.
Ahir especulava sobre la possibilitat de què Frison-Roche s'inspirés en la relació guia-client, Charlet-O'Brien, per a "La grande crevasse".
Avui ho he esmenat, la Miriam mereixia un homenatge.
Umm, segur que les seves galetes eren millors que les barres energètiques!

matilde urbach ha dit...

Doncs apa que no se m'ha girat feina amb vosaltres i les muntanyes. Prenc nota, Miriam García, galetes, biblioteca Turtagro (ves que no faci un donatiu de Mentre hi hagi llum de l'Edu Sallent, més que res perquè és d'aquí al costat, dels Hostalets de Balenyà).

en Girbén ha dit...

T'explico, MU: el Bajadme una estrella és d'aquells llibres que et fan sentir la meravella de la simplicitat viscuda sense topalls. Seria a la muntanya el que el Eh, petrel! del Julio Villar a la nàutica. Llibres que queden (el Petrel té més de 30 anys!), d'aquells que fan un bé extraordinari llegits de jovenet, i que mai envelleixen.

Comtessa d´Angeville ha dit...

MU Mentre hi hagi llum ens faria molt feliços (fiufiufiu... xiule distraguda). A més, jo no l'he llegit encara, però Por ser tan blanca em va agradar.

matilde urbach ha dit...

Ai sí, comtessa, fiufiu dic jo també, que l'osonenc té el seu puntet.
Doncs d'això de Mentre hi hagi llum, fet, no en parlem més. Un exemplar cap a Turtagro que va. (pels volts de maig, ok?)

[Girbén, dispensa l'ús del teu tros pels nostres trepitxeos! Però son a fi de bé..]

en Girbén ha dit...

No passa res, MU i Comtessa, a la O'Brien li sembla rebé.

Si no falla res, per St.Jordi hauria de sortir a carrer el meu "esperat" TANENLLÀ... Ja em cuidaré de què un exemplar arribi a Turtagro.