Credo nel Karaoke













Després de topar amb un pastor de pecori (pecora: ovella) en BTT pel mig de la carretera que envolta el gran Stagno di Cabras, arribem a l'acumul històric del Capo San Marco. Visitem l'església de Sinis (paleocristiana del s.V) i trobem encara tancat el potent indret arqueològic de Tharros (nuràgic, fenici, púnic i romà).

D'aquí fem via fins la propera ciutat d'Oristany (o Oristán -cast., o Oristano -it., o Aristanis -sard); la segona més gran de la costa ponentina sarda (33.000 h.) després de l'Alguer (42.000 h.).

Pels carrers del seu bonic i viu nucli antic se m'acut de buscar l'imprescindible diccionari de sard. Així que trobo una llibreria entro a demanar-lo. És als baixos d'un vell palau, en una cantonada que respira una pau permanent. No hi ha cap client i sí gerros amb flors infiltrats entre munts de llibres de discretes portades. Aviat capto que el llibreter no s'ocupa de les novetats sinó del saber. El trobo enfeinat en una estança del fons il·luminada per un finestral badat a un pati enjardinat, rere un immens escriptori centenari on s'apilen muntanyes de llibres. Li dic que sóc català i que busco un diccionari de sard (això en el meu irrepetible italià de garrafa). L'home em somriu i es dreça amb un inequívoc amanerament. Miri, jo no en tinc cap però li diré on trobar-lo. El segueixo fins el portal. Només ha d'avançar fins aquella església que veu i trencar pel primer corso a la dreta. Allà hi trobarà la "llibreria històrica d'Oristano". Ah, i jo no em perdria la visita a la Chiesa di San Francesco. És tota una joia...
Just entrem a la Chiesa recomanada -tot un embalum neoclàssic-, encertem una missa i un instant de suprema perplexitat. Està sonant el que tothom entendria com una música lleugera italiana mentre els assistents mussiten l'espessor del Credo..., repetint la seva versió en PowerPoint projectada en una pantalla! La reòstia en barca! Si això no és modernitat jo no endevino què pot ser-ho.
Després, a la Canu "la llibreria històrica d'Oristano", hauré de decidir entre dues possibilitats editorials (el dependent no té ni puta idea del tema). Un dels dos possibles díccios sard-italià té una humiliant portada; i trio la dignitat del Martelli. I l'encerto.
El Valentino Martelli, tot i que d'origen toscà, fou -per entendre'ns- el Fabra o el Coromines del sard. Un home d'una excitant biografia: caçador de primera (és recorden les seves llargues cavalcades per l'illa amb sa filla), recopilador dels alts valors de la flora i de la geologia sarda, catedràtic a Cagliari, antifeixista sense fissures, erudit cosmopolita d'un gran rang...
Ara el busco a la Wiki en sard i ni se l'esmenta. L'extermini de les veus té aquest final. M'estremeixo davant de les premonicions de les nostres absoltes. Corro a dir el meu Credo en format PowerPoint.

11 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Ostres, en Leb avui també parla del powerpoint! Casualitat? No, no, jo ja no estic per casualitats...

en Girbén ha dit...

No, MU, de casualitat no en té res.
Del meu ampli repertori illenc he triat aquestes escenes perquè al G-8 hi hagué una bona tongada de pronunciaments anticlericals, i perquè he llegit el "Power" del Leb
¿Saps si a la ciutat dels sants se'n fan d'aquests moderns Karaokes del Credo?

matilde urbach ha dit...

Quià, Girbén, aquí tenim Bisbe de l'opus. Tirem a preconciliars: llatí i el mossèn d'esquena.

Galderich ha dit...

Girbén,
Quina millor crònica de viatge que aquesta?
I qui diu que això del PowerPoint és anticlerical? En tot cas és el súmmum del kitsch!

en Girbén ha dit...

Res hi ha -prou que ho saps, Mu- com posar a uns anacrònics matats radicals al capdamunt de la jerarquia per acabar de fer net...
Tanmateix, tinc notícies d'una bona font de què el ric episcopat vigatà manté els seus paquets d'accions de les infal·libles empreses d'armament.
Mitres que cenyeixen caps desvergonyits..., els d'uns folls que res els fa obtenir guanys d'on sia, ni que sigui de la mateixa mort que potencien.

LEBLANSKY ha dit...

Jo, sentint-ho molt, si a la meua al·lèrgia a l'olor dels ciris -això em deia la meua àvia- hi afegeixo el powerpoint, ho veig molt negre això de tornar a l'esglèsia. Oh tempora oh mores, haw, haw!

maite mas ha dit...

Qué bé!, amb les anècdotes i les fotos em fas recordar tant el meu viatge... Deu voler dir que hi haig de tornar aviat!
Hua,el súmmun, la missa en poueropoint o en podscat! I la Bíblia descarregada en un Ibook!
Les TIC al servei de la litúrgia sarda.
Els parlants de sard que vaig conèixer en general menystenien la seva "limba"; espero que això hagi canviat i ara la respectin més.

Ernesto Niebla ha dit...

Una crònica de viatge excel·lent amb unes fotos meravelloses. El PowerPoint, jo l'havia vist a Barcelona a l'església de Sant Agustí un dia que estava tota plena de flipins, i jo vaig entrar com is fos estranger.

en Girbén ha dit...

Al sard, quan el Martelli -seu gran restaurador- ni és esmentat a la Wiki, el veig com un ferm candidat a l'extinció; a la gran extinció cultural que s'esdevindrà en els propers 25 anys. El sard en serà una de les víctimes més insignificants; farà companyia a cerimònies mil·lenàries i a maneres d'explicar-nos que encara sostenim. Temps al temps.

Clidice ha dit...

com sempre tantes coses juntes que se'm disparen els goigs i les preguntes en mil direccions. O sigui que deixaré constància del meu deler, a partir d'ara, d'anar a aquelles terres. Jo una missa en power point no me la perdo per res del món! (es combrega via mail? o passen les hòsties amb una cinta d'aquelles dels restaurants asiàtics? ^^)

en Girbén ha dit...

Clidi, és que ja us imagino enmig del garbuix sard; i a tu encantada de la vida!
Per la cinta de combregar hi desfilarien talls de "pistoccu" (un pa sard, fi com una hòstia, de sèmola i flocs de patata) i gotets de "canonau" (el clàssic negre sard).