Els murals d'Orgòsolo




Van ser els romans els que, tot veient el caràcter indòmit de la la gent de les muntanyes sardes, van anomenar a aquella zona com la Barbària, que després va derivar en l'actual Barbagia. I, com també va passar a al país basc, no varen voler capficar-se amb aquella trepa d'oscos cabrers.

La connexió no és forassenyada: un mamuthone del carnaval de la sarda Mamoiada mai desentonaria en un dels ancestrals carnavals rurals bascos...



11 km. de revolts més enllà de Mamoiada s'alça la vila d'Orgòsolo als peus de les immensitats calcàries del Supramonte. I aquest gran poble (els sards no són de poblets de quatre cases sinó de grans viles caòtiques i arrossinades que, forçosament, cal creuar fent front a les més estrambòtiques situacions), Orgòsolo, deia, mereix una bona aturada; bé aquí -diuen que als anys 60- nasqué l'omnipresent muralisme sard i n'és la seva més singular expressió.
Ja n'havíem vist piles de murals pintats a les parets de les cases dels pobles que anàvem passant, la majoria d'un gust dubtós i de temàtiques penoses...
Però a Orgòsolo la cosa canvia: de mans diverses, però amb un estil definit, a cada passa et trobes amb una peça memorable..., amb una mena de catàleg de les afrontes universals i locals que fa goig de veure i de llegir. Una vistosa proclama internacionalista guarneix uns carrers per on desfilen unes ancestrals dones de negre...


Fent cua al super escoltem a dues dones joves en un sard ben viu, i un parell d'homes vagarosos, veient el desfici fotogràfic que els seus carrers em provoquen, m'etziben una prou entenedora pulla: Ui, sí: gli murali, gli murali...

























Això dels murals va començar als difícils seixanta, en una època de bandolerisme que el Vittorio de Seta va retratar a la seva pel·li "Banditi a Orgosolo", rodada amb pastors dels país. Neorealista però dubtosament realista. Seria com si al nostre Manelic se li acudis de pronunciar: He matado al lobo... He matado al lobo!


7 comentaris:

Clidice ha dit...

wow! desconeixia aquest murals! només per això ja paga la pena el viatge! O.O

Galderich ha dit...

Són espectaculars i no estereotipats com els passa a molts dels actuals!
Malgrat les diferències d'autoria sobta veure que hi ha un cert estil comú.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Que si paga la pena el viatge... amb murals i sense! aaaarg, entre l'entrada d'abans i esta...
(i les que queden, que segur que encara tenim Sardenya per a alguns posts més).

en Girbén ha dit...

La veritat és que sobta molt que en aquesta vila mig ruïnosa hagi florit un estil tant rotund i vindicatiu. També he de dir que no vam saber veure cap al·lusió al Berlusconi...
Diria que el Guernica seria la matriu d'aquest estil. De tant en tant en trobaves alguna referència indubtable. I aclariré que potser són centenars els murals que s'hi troben, sigui dins del poble, sigui a les pedres de les carreteres dels voltants. Tot un desfici pictòric popular!

en Girbén ha dit...

Ah, sí, cal afegir que Vittorio De Seta no té res a veure amb Vittorio De Sica...
Que l'un és calabrès i l'altre de la Campània. Coses d'Itàlia.

maite mas ha dit...

Aquest "mamuthone" em fa pensar en les màscares de la regió de Nuoro. No he conegut enlloc l'exercici de l'hospitalitat com en els nadius d'aquesta zona.

en Girbén ha dit...

Maite, els "mamuthones" disten 14 kms de Nuoro. Rere les mascares hi han aquests hospitalaris que dius.