L'Arcuentu

Trobo tan tergiversada la realitat que ens pretén ensenyar una guia turística; sempre són tan antropocèntriques... Aquesta de Sardenya és poleix la natura formidable de l'illa en dues pàgines i res diu d'una geologia singularíssima. Suposo que el sens fi de platges de retòriques "aguas cristalinas" que mostra és l'única natura que fa embadalir als turistes. Quan vaig anar a buscar els bitllets dels ferrys, la dona de l'agència m'ho va deixar ben clar: Sardenya és la Costa Smeralda. La guia s'entreté a ressenyar un banal campanar i res diu del potent pitó volcànic de l'Arcuentu. I mira que se l'arriba a veure de lluny! En poques ocasions 784 metres aconsegueixen ser tan evidents -penso quan per fi el tinc al davant.
Després d'un entretingut trajecte envoltant la soberga prominència, acabem dinant en un collet que sembla -segons la cartografia que he aconseguit del Cartografico Nazionale- el punt de partida més proper cim. D'aquí em deixo guiar per l'instint i així encerto un poc transitat camí de caçadors. Sort, perquè sense camí les màquies sardes són infranquejables.


















Després de tenir-me-les amb un gos que guarda un ramat de xais segueixo per la catifa, convençut de què algun grau hi ha d'haver per a superar aquelles cingleres.
I no és que hi hagi camí, sinó que és un viacrucis literal, fitat per plaques de bronze clavades a les parets del volcà; uns bonics baixos relleus que marquen les estacions passionals. En trobo una de caiguda i desestimo emportar-me-la com a record (apart de què pertany a la muntanya, no sabria on posar-la). Encara em meravello més dels exaltats recobriments liquènics i del port imponent d'uns arbres que desconec...





















Del cim, com sovint passa, no tinc gaire a dir. Negat el panorama per les boires, sols em queda la imatge d'una cabana -on havia fet estada un ermità- farcida d'horrors devocionals, de plàstics de tot a 100, i d'un pilaret amb una verge buida de gràcia.
Aviat corro cap avall pel grau estimbat. De tant en tant veig el mar als meus peus encara que tot em faci creure que estic a l'alta muntanya. Als peus de la cinglera, la forma dels arbres explica com deu ser de cruel l'Arcuentu quan rep l'embat del mestral.
Com no emocionar-se davant de semblant testimoni de la ferotgia?

13 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Avui, m'he quedat enganxada als liquens. I dic liquens, perquè no en sé els noms. Bé, de fet en sé un, però qui sap si: parmèlia. Sona bé.

en Girbén ha dit...

Endevino, MU, que has llegit "La daurada parmèlia" de la Mª Àngels Anglada. Et diré que està inspirada en un poeta i liquenòleg real: el Camilo Sbarbaro
( http://www.letteratura.it/camillosbarbaro/index.htm ).
Les parmèlies no són gens rares. És possible que en vegis cada dia. Aquí tenim la Parmelia elegantula,la Parmelia omphalodes, la Parmelia saxatilis i la Parmelia sulcata. També hi ha un grapat de Parmeliellas i de Parmelines. És el món dels líquens; cap de més ubic ni més ignorat.

Clidice ha dit...

d'això se'n diu portar els ulls posats quan es viatja :)

en Girbén ha dit...

Ja veus, Clidi, la humilitat del meu propòsit: enfilar-me per gloriosos viacrucis per davallar-los tot seguit.

matilde urbach ha dit...

Endevines bé.
Saps què, Girbén, cada cop em sembla més important saber el nom del vent que m'està eixugant la bugada; dir castanyer en comptes d'arbre i coses així. Ves que no vingui de caminar massa Foravial!!!

en Girbén ha dit...

MU: al Rousseau, ja vell i derrotat, sols l'alegrava ocupar-se d'herboritzar.
Fa més de vint anys que reobro a diari els meus manuals de flora, de fauna o de mineralogia. M'absorbeixen els bells mots que hi llegeixo. Mantinc una sincera passió per les "silenes" o pels "desferracavalls", pels "bleps" o pels "mastegatatxes", per la "titanita" o per les "ofites". No tinc remei.

lluís ha dit...

No sé, hi noto un aire de misteri en aquests paisatges. M'imagino que ha d'ésser diferent, però em recorda l'atmosfera del país dels mots difícils.
Molt suggerents les imatges, com sempre!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres, ostres....quina meravella!

Lluís Bosch ha dit...

Això de dedicar els anys de quan ets gran a les plantes sol passar molt. Jo he notat ja que cada cop me les miro amb més simpatia, i que snse voler me n'he après uns quants noms.
Al marge d'això, les fotografies impressionants com sempre.

en Girbén ha dit...

Lluís, no et falta raó. Tots el colors del verd primaveral, les prades ramaderes..., tot respirava un aire atlàntic. L'Arcuentu remetia a les Peñas de Aya. També he de dir que el SergiC em va comentar que amb l'aridesa estival l'aspecte de l'illa canvia força.

en Girbén ha dit...

Xiru, jo es que t'hi veig molt a Sardenya.
88€ -i la furgo de franc- ens va costar el ferry BCN-Puerto Torres!

en Girbén ha dit...

Lluís, el Bosch, enguany ha florit el lilà del pati (un fet excepcional), i no saps quina alegria em suposa. Aquest arbust, que no va néixer pas aquí, m'acompanya des del 1988; que ja són anys!

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, les fotos de per si ja són uan passada, però amb l'expliació que fas, ja és el summum!