Les dunes de Piscinas

Tot baixant de l'Arcuentu la gran taca lluminosa de les dunes de Piscinas apareixia com una evidència arran de mar; i més per contrast amb els tons foscos de l'esquerp muntanyam del SW sard.

Abans, des de casa, m'havia entretingut a estudiar bé el paratge. Sabia, per penoses experiències, com els grans sorrals poden arribar a ser uns perversos paranys pels vehicles a motor; i Piscinas, a finals de març, és un indret desert del tot; tant que d'aquí a un mes començaran a acostar-s'hi les tortugues babaues per a pondre els ous... Estudiant el lloc des del cel em va cridar l'atenció la sanefa d'un roig violent que dibuixa el riu Piscinas -un dels dos que aquí desemboquen-, una tonalitat que deixa ben clar que som a la zona minera.


















Poca estona després de baixar del vell volcà, temps de fer la volta per la carretera que s'acosta a Piscinas, ja estàvem creuant el gual del riu vermell i per una pistota entràvem al gran camp de dunes; algunes d'elles altes de més d'una cinquantena de metres. Propers a mar, hem passejat per una doble malenconia: la dels indrets de platja durant el seu oblid hivernal i la dels testimonis de la perduda activitat minera que el lloc havia conegut. Com un vaixell avarat s'alça un antic edifici de les mines reconvertit en hotelet (ara tancat, no cal ni dir-ho). L'escenari ens ha obligat a imaginar escenes de pel·lícules de desolació, de personatges esmicolats.
Tornem enrere, a la llera del Piscinas. Davallem pel codolar i el creuem a gual per tres cops; fins a la riba del seu penúltim meandre. Dormirem aquí. Si pensem que el dia havia començat a Punta di Foghe, que hem passat per Oristano, que he pujar a l'Arcuentu..., el nostre cansament està justificat.
Encara no ha sortit el sol i ja estic fent la meva ronda matinal. Aniré fins el proper l'estuari del riu.
El sol m'encalça davant dels pilars ruïnosos del vell pont del trenet minaire. Sorral enllà ja es veu el mar.
El viu joc dels temporals, dels mestrals, de les dunes i de les avingudes, i la magnitud del terreny de joc, fan que el riu no repeteixi mai el seu curs. Avui el trobo entretenint-se en un amplia llaçada, com si tingués mandra d'acabar.
La faixa rogenca amb què el riu va tenyint les arenes està plena de rastres d'ocells de totes mides, de conills i, també, de guineus. De l'esponerosa màquia de càdecs, sabines, murtres i llentiscles que fixa les dunes, m'arriba una piuladissa excitada.

Abans de marxar d'aquí faré un bany complert al riu. A la boca em quedarà un regust metàl·lic.

5 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

Si, el bany sembla ineludible. Ens ho explicaras, suposo. M'agraden els teus continuarà...

Galderich ha dit...

Paisatge ben curiós.

en Girbén ha dit...

Leb, seguiré explicant el viatge però no tan meticulosament com aquesta jornada del 31 de març (que he desplegat en quatre entrades per a donar noció del desfici dels viatgers).
Una dada: les superfícies de les dues illes sumades (Sard. 24000 km2 + Cors. 8600 km2) és de 32600 km2. La mateixa que els 32000 de Catalunya...
Ara imaginem un recorregut que permetés conèixer el bo i millor del Principat en dues setmanes...
També hi ha qui lloga un apartament a Miami Playa per dues setmanes i no es mou d'allà.

en Girbén ha dit...

Galderic: el paisatge del dunam de Piscinas és molt xulo (fàcil acudit). És, com explico, d'una raresa molt cinematogràfica.

Clidice ha dit...

uix, no puc imaginar res més angoixat que quedar-se encallat a la sorra i no dur planxes :( però per les fotografies el possible perill s'ho val! :)