Tiscali (1). La savina


-Estic ben perdut!

Tot volent reduir les dues hores d'ascensió en què coincidien els que tornaven de Tiscali (pocs i la majoria alemanys), i pensant que això era excessiu per a un desnivell d'uns 300 metres, he decidit tirar pel dret. M'he refiat d'un rastre que s'enfilava dreturer pel l'alzinar fins que m'he trobat barrat per una primera cinglera. L'he considerada factible i així m'he estrenat en la nobilíssima calcària del Supramonte (qui conegui la bondat dels Picos de Europa ja m'entendrà). Però, ai! Aquesta embranzida m'ha deixat en una feixa feréstega i ara, després d'una àrdua exploració, ja sé que per la dreta queda tallada per uns bons estimballs.
Reprenc l'alè repenjat a l'alt cingle on es bada Tiscali. No és ni a cent metres de distància, però no els puc recórrer ni en 10 segons, ni en 10 minuts, ni mai..., perquè són verticals si no desplomats.
Em sento cansat. Prou com com perquè em passi pel cap la idea de desistir. I això vol dir que, si la feixa queda també tallada per l'altre extrem, hauré de desgrimpar la primera cinglera... Brrr!!!

Estic cansat perquè de bon matí corria pel sostre de Sardenya, per les neus del Gennargentu. Quina diferència! Allà tot ha sigut l'eufòria d'una immensitat sense batents, d'una visió alterosa de mar a mar, d'unes espinoses landes abaltides on despuntava l'esclat dels safrans.





















Torno on sóc, que sol ser la millor de les maneres per a sortir dels problemes.
Així em fixo en la savina que creix just al meu davant. Amb una base del fust de més d'un parell de metres de diàmetre, deu fer molt més de mil anys que va creixent. La seva soca gris-argentada sembla un rebrot de la mateixa roca d'on creix... No és l'única, l'envolten uns quants centenars, però n'és la major; la més gran que mai he vist i espero veure.

Pels escaladors mediterranis la savina és... Com ho diria..., l'arbust totèmic? Símbol de fermesa; garantia de seguretat; quelcom viu on aferrar-se enmig dels aparents deserts verticals; escultures en pacient creixement, entortolligades a les fissures, als replanets o guarnint els caps de les agulles... Mai una nosa, sovint un port salvador.

En sé de tantes savines que han sigut abraçades i llaçades per generacions d'escaladors... I ningú pot imaginar que deixin de fer-ho!
Més d'una vegada he pensat, durant aquella estona de repòs deixondit, de reflexió en mig del buit mentre assegures al company que t'ocupa a les reunions de les vies -i tot veient com l'única seguretat de la que ens refiàvem era la de savina on estava lligat-, en una rara simbiosi, en una efectiva aliança entre aquest sofert arbrissó i els nostres delits. Tinc ben clar el profit que nosaltres en traiem d'aquesta relació, no tant del de les savines. Tanmateix, m'aventuro a pensar que elles, no sols entenen i aprecien la nostra estima per l'espai hostil on han nascut i crescut; diria que es diverteixen amb la nostra presència, que som una mena de feliç intromissió de novetats en la seva aèria immobilitat. Segur que, als vespres, les savines de la paret deuen fer safareig. "Has vist a aquells dos d'avui: l'un que si s'havia de sortir per la dreta i l'altre que no, que recte... Quan prou sabem que és per l'esquerra! De què servirien els nostres avisos si no ens escolten?"

Tampoc puc imaginar com un rodoladís fruit madur de savina va aconseguir fixar-se al migrat sòl vertical que rebleix algunes fissures el temps suficient com per arribar a germinar. Prou sé que de miracle no en té res, que es tracta de l'encert després de milers i milers de provatures fallides. El cas és que continua succeint, i a un ritme que, per lent, no ens pertany...

Aquí, a Tiscali, he corregut a abraçar la savina imponent de la feixa i he parat l'orella al seu tronc clivellat. Els perduts podem intentar trobar respostes en els savis més inversemblants.



12 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Encara guardo el petit brot de savina del Cap de Jueus, d'Eivissa. M'has fet recordar aquell savinar.

BioBlitzBcn2010 ha dit...

No goso imaginar, Xiru, a quantes savines t'has aferrat en la vida, ni de quantes n'has conegut el seu fregadís.
Serva el teu brot de savina litoral eivissenca en un lloc d'honor!

Galderich ha dit...

Girbén,
Impressionant el relat i la savina.

en Girbén ha dit...

Ai, Xiru, que no me'n descuidi.
Veig que l'Alcover-Moll recull una preciosa expressió eivissenca:
Ésser de savina: ésser molt forta una persona (Eiv.).
D'aquí deu venir la raó del teu brot.

en Girbén ha dit...

Demà, si-déu-vol, arribarem a Tiscali.
No havia de ser així, Galderich, però quan he volgut rememorar l'abraçada a la savina m'han sortit totes les savines que tinc al cor.
Ja et dic que la meva oda tenia el doble de longitud...

maite mas ha dit...

Quin himne a la savina tan bonic i sentit. Estic d'acord amb tu que la savina és un arbust sòlid, company i que, en formacions còniques, semblen picar-te l'ullet quan maldes que arribar al cim.

en Girbén ha dit...

Oh, gràcies, Maite!
Per no enredar la troca no n'he dit res del Rapte de les Sabines (diria que la savina ve de la sabina llatina); ara aprofito la teva estima per la mitologia per a esmentar-lo.
Em sembla un episodi preciós..., amb els romans mancats de dones i decidits a tenir-ne com sigui, i amb les dones sabines acabant imposant la concòrdia...

lluís ha dit...

Què bonic saber escoltar els arbres, les roques, els rius ... i quina pèrdua la nostra, volguent-nos individualitzar d'ells, objectivant-los, creant dualitats. A vegades crec que si arribéssim a entendre la xarxa que ens uneix a ells, natura-ment, el món seria molt diferent.

LEBLANSKY ha dit...

Impressionant la savina aquesta! I les fotos, com sempre, espectaculars i amb un toc poètic "a la Girbén".

en Girbén ha dit...

"A vegades" no, Lluís, això hauria de ser sempre. La veritable llei que tot ho unifica no la podem perdre; l'hem de servar amb la fermesa d'una savina.

en Girbén ha dit...

Leb, no puc amagar quin és el terreny on em moc millor. Ja puc procurar dir de la ciutat i dels seus afers, però sempre ho faré des de la distància. De tot cor, sóc de pedra i dels llocs no trepitjats.

Clidice ha dit...

ai què bé! :) encara bo trobar més gent que prova d'escoltar els arbres, les pedres, la vida! :)