Bonifacio

Plou, ara sí ara no, i mentre esperem embarcar al ferry ens inventem una pel·lícula romàntica. Ella d'aquí, sarda de Sta. Teresa de Gallura, i ell cors de Bonifacio. Viurien separats per la dotzena de kilòmetres que hi ha entre les dues illes. Una història d'amor d'eterns passatgers dels ferrys. El conflicte arribarà quan ell es compra una barca amb la intenció de superar la distància que els configura...
Un cop aparcades les "màquines" a la panxa del ferry la majoria d'italians corren a buscar un bon lloc davant la tele. És diumenge i avui els de la F1 malaia corren d'hora (quan el Ferrari del Fernando tingui una pana l'emprenyada serà ostensible i general -som al país dels tifosi-). La veritat és que diluvia durant la travessa i estar-se a coberta és força ingrat. Fora em sento com un bacallaner del banc de Terranova, com un secundari de Capitanes intrépidos.

Les "Bocce da Bonifacio" (això dit en cors com pertoca: bocca és alhora boca i pas -de muntanya o, com aquí, marítim) són un dels estrets decisius de la Mediterrània i, en conseqüència, estan farcides d'històries... Enrere deixem l'Arcipelago di la Maddalena, amb l'Isola Caprera que el Garibaldi va comprar per a passar-hi els seus darrers anys...
I a proa tenim l'Archipel das Lavezzi, ple de cementiris que rememoren naufragis, de pedreres romanes i amb el mite de l'Ile Cavallo -o illa dels milionaris-... Tot i que ha plogut molt d'ençà les festasses que s'hi celebraven als 60's -quan la Deneuve i el Mastroiani s'entenien, la Bardot es deixava anar del tot i el Mike Jagger ho acabava d'animar-, ha perdurat la creença de què continua sent un dels destins mediterranis més exclusius; quan la realitat és una altra cosa i, ara, l'illa va a la deriva.
Després d'uns tres quarts de travessia (uns 600 km aeronàutics i 10 de navegació) ja tenim Bonifacio al davant. Ara seria imperdonable quedar-se a recer i no viure la bellesa transitiva del darrer quart que ens espera. Perquè, si Bonifacio és una joia de ciutat, ho és sobretot des del mar; de fet és una estratègica filla del mar.
Mentre el vaixell va traçant l'elegant i precisa corba per a encarar el port, penso en la indiferència hostil dels aeroports i l'acaro amb el goig viatger que ara estem vivint. Els bons ports ja existien abans que ningú pensés en la possibilitat de navegar, i són identitats úniques i prèvies. Després va caldre descobrir-los i, a partir del seu abric, bastir-hi ciutats amb un disseny urbanístic on la prioritat era -i és- la de respectar el do protector rebut de la natura. I si hi afegim, com passa a Bonifacio, que l'escullera del port és alhora una ciutadella inexpugnable, ja tenim indicis de perquè aquesta vila és extraordinària.
Un cop dins de l'estreta rada de Bonifacio el capità fa l'espectacular maniobra que té per la mà. Quan semblava que ja no hi érem a temps i ens encastaríem de front amb els molls, fot un rotund cop de timó, la nau vira en rodó entre les parets de la rada (una trasluchada total, nàuticament parlant), posa els motors a tota potència marxa enrere i, suaument, ens situa en el lloc precís. Vist això, els pilots de la F1 són uns pelacanyes! I, a diferència de qualsevol aeroport, cinc minuts més tard ja enfilem en primera les severes costes que ens porten a Bonifacio.

15 comentaris:

Allau ha dit...

Fantàstica travessa! Em fas sentir com un invàlid a lloms d'un gegant.

Clidice ha dit...

cada dia estic més convençuda que no veure aquests paisatges seria el que més em doldria el dia últim. És bellíssim!

en Girbén ha dit...

Allau, les travesses fantàstiques t'exigeixen donar-ho tot. Tu no tens en cap cas el govern de la nau i, per més reiterada a diari, la singladura que fas pren el regruix d'una comunió.
Ah, la menció als "intrèpids capitans" del Kipling és un homenatge que et reto.

en Girbén ha dit...

Clidi, no n'he dit res a l'entrada però ara aprofito a parlar dels 187 graons redreçats de l'escala del rei d'Aragó (vaja, el nostre) tallada al penya-segat de Bonifacio.
Sí: jo t'hi veig -perillosament encantada de la vida- en aquesta ciutat.

LEBLANSKY ha dit...

És curiós com el fet de navegar sempre ens desperta la part romàntica, al meny quan la navegació és de plaer o d'aventura. Però ja només amb les fotos tan espectaculars que ens mostres, el romanticisme queda assegurat :)

Galderich ha dit...

Jo reconec certs problemes amb el mareig que em treu el romanticisme de la navegació. Malgrat tot, relat engrescador!

Ernesto Niebla ha dit...

Una descripció i unes fotografies magnífiques . Em vene desijos d'embarcar i sentir l'entrada a port de Bonifacio.

en Girbén ha dit...

Leb, em fas pensar que visc en una mena d'estret, amb un peu a les llums del classicisme i un altre a les ombres passionals del romanticisme.

en Girbén ha dit...

Galderich, ja t'ho dic, jo no les tenia totes amb això de navegar pel mateix motiu que tu. Teníem una provisió de Biodramines de les més fortes i ni les vàrem tocar. Les naus han millorat molt i molt.

en Girbén ha dit...

Ernesto, sé que el ritme pausat i lliure que es viu a bord és de la mena que tu preues. Quan arriben a port encara ho celebren fent sonar la sirena.

maite mas ha dit...

Tinc el record de l'estret de Bonifacio com si em fes una abraçada cordial abans d'enfilar cap a Sardenya. Aquí, el temps rúfol posa en relleu els colors de l'erosió i del mar. Les teves fotos són plenament fidels a la bellesa del paisatge.

en Girbén ha dit...

Ja vaig pensar-ho, Maite, això de què les travesses són bidireccionals i tenen dret i revés segons el rumb que portem. Veig que el teu va ser invers al nostre.
M'agrada que confirmis la versemblança del meus elogis a aquest bocí del nostre mar.

Lluís Bosch ha dit...

Imatges al·lucinades que no obstant havia vist algun cop. Et consta que en alguna peli hagi aparegut aquest paisatge? O haurà estat en una vida anterior?

en Girbén ha dit...

Ja podria ser, Lluís, però també t'he de dir que, així com vaig créixer amb una substanciosa dieta de pintura de tots els temps o de la infinitud de paisatges que recorríem a peu, del cinema no hi entenc gaire. Unes coses van per les altre, com bé saps. La meva calaixera mental és esquifida en això.

Robert ha dit...

..quines fotos més maques...i quin viatge tant espectacular, que t'ho passis bé company.