El Golf de Porto

Recorrent la costa occidental corsa sorgeix una pregunta que, de fet, és un lament: ¿Què hem fet nosaltres per a què ens hagi tocat tant el rebre? Fets com estem a un litoral ultratjat de dalt a baix, a conformar-nos amb retallons de la seva passada magnificència, inclús -en el cas de molts il·lusos- a confondre tantes belles pàgines escrites sobre les seves glòries amb la realitat, sobta descobrir aquests centenars de quilòmetres de costa pràcticament intactes. D'acord que a aquesta preservació hi ha contribuït l'asprivesa d'aquest litoral però les principals raons no són naturals, és més cosa del caràcter cors, de la seva lírica contundència.

D'Aiacciu seguim costa amunt. Dinem als roquissers panoràmics de Punta Vida i continuem pel golf de Sagone fins a
Cargèse; la vila de les dues esglésies acarades: la catòlica i l'ortodoxa bizantina de la colònia grega que s'hi havia establert (la història convulsa del lloc té molt d'universal).
Després, amb paciència, seguim per la revirada carretera fins a Piana, un dels quatre pobles que envolten el Golf de Porto. El mar és 1500 m de distància però 600 m més avall. Així d'abrupte és aquest golf, un golf que té el mèrit d'haver estat declarat Patrimoni de la Humanitat.
Trobem el pas de les cèlebres Calanche de Piana quasi desert. Recordo haver-ne vist fotos estivals (al Google Earth n'hi ha a centenars) i en totes s'aprecia el caos circulatori que les seves estretors provoquen.
Com passa arreu, el renom, per més que merescut, va en detriment del mateix lloc; tot i així, els turistes fan la vista grossa i tendeixen a justificar el calvari de la visita amb el peregrí argument de què
tants no podem estar equivocats. Avui, que podem passar-hi aturant-nos on més ens plau, se m'acut que potser no n'hi ha per tant, que de penya-segats exuberants com aquest l'illa n'és plena i que l'única diferència està en l'accessibilitat que dona la carretera.

Poc més enllà de la postal de les Calanche prenem un trencall que sols apareix a la cartografia més fina i encertem un racó gloriós on acampar. La feina major que ens ocuparà el temps serà la contemplació de la caiguda de la tarda en aquesta badia impecable.
El joc d'irisacions i tremolors a l'aigua calma mentre, incessant, ens arriba la remor dels saltants del cabalós torrent proper.
La maduració cromàtica que va imposant el sol oblic: des de la neu dels cims fins als reflexos aquàtics dels penya-segats, tot envermelleix.
Fins el goig d'una posta marina, sempre insòlita pels que som llevantins...


















D'hora, passada l'alba, ja torno a ser a la meva talaia. Ara toca contemplar l'arribada del dia.
Després, abans de marxar, aplego alguns dels cartutxos que trobo pel terra d'on som (no pas tots, que això seria impossible! ), i faig una foto que digui de la gran estima que tenen els corsos per les armes.

Poca estona més tard ja som a Porto, just quan el primer sol arriba a la torre. És un poble tant endreçat que costa de creure i on no sobresurt cap edifici. Els que sí sobresurten d'una manera imperativa són els Tre Signore, els rotunds penyals que vigilen Porto des de 1300 m més amunt. Dedicarem les properes hores a comprovar que aquí no hi ha transició entre el mar i l'alta muntanya.

13 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Això de la fotografia panoràmica és un autèntic prodigi. I la foto dels cartutxos, porqueria abanda, té una qualitat pictòrica excepcional.

en Girbén ha dit...

Lluís, el teu comentari m'obliga a esbossar una de les meves mil teories, la que encreua mirada i paisatge.
Apart de les anodines mirades de fàbrica (que sols pretenen reproduir la postal i, així, certificar la presència), hi han mirades d'àliga -teleobjectives si és vol- que s'afanyen a destriar elements puntuals i, a partir d'aquests, procurar redreçar una totalitat. Oposades a aquest tarannà hi han les mirades "ull de peix" -o de mosca-, que copsen ensems davant i darrera, i que no tenen altre neguit que explicar la totalitat percebuda.
No cal que t'expliqui a quin bàndol òptic pertanyo.

Galderich ha dit...

Girbén,
Tu ens enganyes. No heu estat ni a Sardenya ni a Còrsega. Vosaltres us heu passejat per l'Atlàntida i no ens ho voleu dir!

en Girbén ha dit...

Ui, sí, que me'n descuidava de dir-ho.
La pictòrica "foto" dels cartutxos és una premeditada construcció a partir de set fotografies.

en Girbén ha dit...

Galderich: miro de fer la meva feina difícil tant bé com puc. Prou saps que m'ocupa la dicció enardida dels llocs.

Clidice ha dit...

no em puc imaginar un paisatge així de bo de veres, i a Europa! tu t'has passat nits senceres al fotoxop esborrant cases i hotels eh! quina meravella! :O

en Girbén ha dit...

Clidi, per a mi el fotoxof és sempre una eina constructiva, mai destructiva; si de cas agrupo, excito o afegeixo, mai trec. Entesos?

Clidice ha dit...

no n'he dubtat en cap instant, només expressava la meva emoció per uns paisatges tan verges sense haver d'anar a cap terra llunyana :) entesos quefe ;P

en Girbén ha dit...

Clidi, tampoc dubtava jo del teu parer.
Ja saps que quan llegeixi les teves cròniques corses no les entendré com una victòria de meva campanya de promoció.

LEBLANSKY ha dit...

Ei, jo anava a parlar de la fot dels cartutxos, però veig que se m'han avançat. Així i tot, quan dius que és un muntatge a partir de 7 fotos, suposo que igualment els cartutxos hi eren allà, oi?

en Girbén ha dit...

Home, Leb, que tinc la veracitat per bandera!
La veritat és que després de fer les fotos vaig continuar apilant-hi més cartutxos fins, potser, doblar la pila.
Com que ja donava la feina per feta no la vaig retratar.

maite mas ha dit...

A Còrsega me'n van parlar, de l'afició a la perdigonada (algú molt crític amb la pràctica de l'escopeta). Per celebrar un bateig o un casament, però, és clar, també per arreglar assumptes més peluts, que poden acabar molt i molt malament. Les teves fotos són quasi místiques!

en Girbén ha dit...

A Bàstia, Maite, em vaig passar una bona estona embadocat davant l'aparador de la seva principal armeria perquè, enllà dels vidres, hi veia una escena substancial.
Un home, ja gran amb els cabells blancs, observava amb total satisfacció com un xitxarel·lo anava provant -com insinuava fer punteria- tot un reguitzell d'escopetes alineades al mostrador.
L'avi, orgullós, li estava regalant al seu net la seva primera arma...