El vel de Maia

La penúria de grans dies que arrosseguem ha fet que de bon matí ja correm per la fageda del Montseny. El fred viu d'aquesta nit s'ha embassat a la vall i quan reitero la captura de les imatges del pantà sento les mans balbes. De fet, avui tot serà reiteració. Refarem el passeig fins als narcisos del passat dimarts amb la màxima exactitud tot buscant uns efectes depuratius similars. Apart de ser dos i que és diumenge al matí -moment de la màxima afluència al Montseny-, la principal diferència es lluminosa; si la tarda del dimarts era tancada i boirosa avui el dia és radiant.
Aquí recordo els versos finals d'un poema de Lopez-Picó dedicat al Montseny:
I la llum dona a la vida
el pensament d'estar bé.


Més que cap altra, el Montseny és la nostra muntanya literària per excel·lència. Una antologia de textos montsenyencs és quasi una antologia de la literatura catalana. Algunes de les raons d'aquest fet les resumia Ferran Soldevila en un poema escrit justament aquí, a la vall de Sta. Fe, a l'estiu del 34:

Posta fina, cel, fagedes.
¿Qui ha enganyat la nostra vida,
empaperant-la de diaris
i entatxonant-la de llibres?
És com si, per la llei del contrast, el fet d'acarar les nostres dèries civilitzades amb la vigorosa natura del massís, afegida a la constatació de la seva antagònica contigüitat, hagués sigut una inspiradora i constant força motriu literària; d'exemples en podem trobar tants i de ports tan diferents que no és forassenyat comparar-los a una boscúria... I, si ara em féssiu escollir l'ombra d'un arbre d'aquesta arbreda, ja us dic que, potser, em trobareu sota la fresca amiga de El vel de Maia del Marià Manent.
4 maig. Fa una nit molt serena i estrellada. El camí blanqueja a la celístia i en el gran silenci canta algun rossinyol. Al poble, mentre ens estàvem vora la ràdio, el refilar vehement del rossinyol es barrejava amb els comunicats de guerra, amb les notes dels sindicats recomanant calma.

20 desembre. Anant a Vilarmau, vora un rierol, veig un cercle de branques plenes de caramells, un petit oceà d'ones immòbils, cenyit de barbes blanques de gnom, de foques, de franques tropicals de vidre. Vora el saltant de l'aigua que l'esquitxava, el gel és transparent, més enllà, opac. Era un espectacle meravellós, una mena de visió astral, fantàstica.

1 maig. A la tarda ve el poeta Joan Teixidor [...] Aquest matí ha pedregat, i el cim del Matagalls és blanc -lleu ditada d'hivern en la primavera verda i flonja. Una franja de sol pàl·lid daurava la tendror dels faigs. La muntanya, que era arquitectura, ja torna a ser pintura. L'enorme cos mineral es vesteix d'un domàs viu de seda. Tertúlia vora l'estufa, cap al tard. Parlem d'història medieval, de Rússia... L'aigua s'ha aturat en alguna llosa del pati i el lilà és tot humit.

31 març. Cap al tard he anat a llegir els "Vergers", de Rilke, als Sis Avets. En un camp vermell un home sembrava.

12 novembre. A la tarda, conversa amb Palau-Fabre: parlem dels horrors dels bombardeigs, d'Eliot i de Spender. Quina pau d'or, damunt l'herba dels Sis Avets! ¿Som, realment, en un país de guerra?

Com que no podem deixar de llegir-nos en l'espill de les nostres lectures, m'arriben tants suggeriments d'aquest dietari íntim de l'estada a Viladrau del Marià Manent durant la guerra (escrit sense la intenció de publicar-lo)... Un de no menor és la necessitat de comparar la constància que exigeix mantenir un dietari amb la que exigeix mantenir viu al seu hereu, un blog, i la mena de ritus contra l'oblid que hi ha darrera d'ambdós casos.
En aquesta garlanda d'idees que em venen al cap hi ha el paper dels intel·lectuals -i dels poetes- en temps difícils; la dificultat, si no impossibilitat, de jutjar les adscripcions i les creences; la validesa de l'opció contemplativa que Manent expressa (tot i que no va parar de treballar en cap moment); els tan poc valorats profits de l'observació atenta de les variacions que afecten l'aparent reiteració dels dies...

No puc deixar de pensar que en Marià tenia ben present la poesia clàssica xinesa a l'hora de decidir privilegiar en el seu dietari les textures naturals enfront de la crònica crua de la malvestat bèl·lica que estava vivint. Algú podria entendre aquesta tria com evasiva, tanmateix, no puc estar-me'n de recordar que la universalitat de la seva mirada ja l'havia portat ser el primer a introduir els poetes xinesos a la nostra cultura; uns poetes que, malgrat també viure en temps cruels i guerrers, mai van deixar de cantar als ocells, als brots tendres, a les esteses de flors o als jocs de les boires damunt les muntanyes.

He d'acabar aturant-me en el títol obscur que Marià Manent va decidir: El vel de Maia. Pel que tinc entès, Maia estenia un vel espiritual sobre els ulls del seu marit, el bel·licós Vishnú, per aconseguir que pogúes dormir en yoganidra (el somni diví). També veig al diccionari sànscrit el sens fí de significats de maia (o maya): a màgia, artifici; b il·lusió, fantasia, quimera, ficció, al·lucinació... d Energia creadora de l'univers; la il·lusió personificada com la dona de Visnú...




















Albirant una immensitat marina, des dels confins de les Gavarres fins enllà del Llobregat, hem jagut al sol enmig de l'estesa dels narcisos. No ens enganyem, la seva maturitat és tan unísona com breu. Tot i que hem pogut presenciar el prodigi de l'accelerada obertura d'una poncella ressagada (les contadíssimes ocasions en què pots copsar els moviments vegetals en temps real mai les oblides), d'aquí a ben poc els narcisos d'enguany seran història. Ací i allà, comencen a despuntar amb urgència les tiges rinxolades, dretureres i emergents de les falgueres que els succeiran; i, com mirant d'aprofitar aquest breu interregne lluminós, abans les grans frondes del falguerar no sumeixin al sòl a la penombra, algunes orquídies aprofiten per a estendre els seus ramells.
Aliè a tots els nostres maldecaps i any rere any, amb més o menys intensitat, aquest gloriós trànsit primaveral és la dèria única d'aquesta humil artiga del Mon
tseny. Com que, per a mi, el fet ho explica quasi tot, d'aquí ve que n'hagi volgut parlar.

10 comentaris:

Galderich ha dit...

Grans reflexions en plena natura per part dels escriptors que referencies i per part teva.
La darrera bifotografia, no s'anomenarà "la catedral del Montseny".
Gràcies per les imatges, Claude Girbén!

en Girbén ha dit...

¿Això del "Claude", Galderich, és perquè potser em veus "Monet"?
El llegat montsenyenc és tan i tan gran!
Ara vull obsequiar-te amb la darrera estrofa de l'atàvica cançó LES MUNTANYES DEL MONTSENY amb la certesa que serà del teu gust:
La cabrera n'era guapa,
jo que m'hi vaig acostar:
allà al darrera d'una roca
tot ho vàrem arreglar.

Galderich ha dit...

Of course, Claude Monet fou el primer en veure la sensibilitat de la llum sobre els objectes com tu fa sobre el camp i l'arbre.
Sobre la cançò, que desconec totalment, d'on ha sortit? De qui és? De quan és?

en Girbén ha dit...

Galderich, si no vaig equivocat, quan el poeta i pintor Wang Wei va fundar els perdurables principis de la pintura xinesa no anava rere d'altra cosa que reflectir els formidables efectes de la llum sobre el món. El merit del Monet sempre serà l'haver sabut traduir aquella concepció a la nostra tradició.
La cançó -així com altres textos- els he tret d'un llibre improbable: EL MONTSENY I LES GUILLERIES, paisatge, mite i literatura; que és l'edició de l'extens treball que van fer els alumnes de 3 BUP i COU de l'institut A.Satorras i de l'Escola Pia Sta. Anna de Mataró, i que va publicar L'AIXERNADOR al 1990.
Una feinada feta per erudits adolescents!

Galderich ha dit...

Girbén,
Com a bon eurocentrista desconeixia en Wang Wei i no he trobat res d'ell per internet (també euocentrista!) que sigui digne. Un article a la Wiki que està molt bé però d'imatges res de res...

Si em busques en aquest llibre inmagalbe de les Guilleries i el Montserny on és la referència que em donen millor que millor!

Clidice ha dit...

ahir vaig veure jacints i lliris que comencen a néixer a Montserrat. I la llum! qui pot negar-li la divinitat? Des de l'Arcada, pujant pel Torrent de les Grutes, vaig ser d'allò més feliç, quan baixàvem pels Pallers i intentàvem recordar en quin racó havíem collit fredolics, era com si hi fos cada dia del món allí. De fet no me'n mouria :)

en Girbén ha dit...

I quina volta més formidable, Clidi, és la que dibuixa l'Arcada; i quina joia és encertar les clavilles del Torrent de les Grutes quan començaves a creure que no té sortida possible!
I com vàrem córrer ahir tots a la recerca d'un dia magnífic, com volent consolidar els nostres merescuts delits de victòria!

en Girbén ha dit...

Home, Galderich, el llibre el tinc a un pam de distància...
A Wang Wei ja vaig tractar-lo fa temps a la meva secció de poètica xinesa. Com que fou d'una manera ben breu i de mèrits no en va curt (ell s'inventà els rotlles d'aiguades), miraré de tornar-hi
(mentrestant recomano la lectura de LA MONTAÑA VACÍA, la seva antologia publicada per Hiperión).
Vés quina "no crisi" m'afecta!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I bo que n'hagis volgut parlar.
M'ha interessat especialment la darrera línia.
Si dic "Arquetip", dius "Fet"?

en Girbén ha dit...

Potser sí, Xiru, que podria dir "Fet"..., tot i que encara se'ns fa difícil de conjuminar els nostres mots amb les maneres forasteres de les comunitats vegetals.
No sé si coneixies El vel de Maia; si no és així, ja et dic que és un plat cabdal pels que ens embadalim amb les notícies del pas del temps sobre la natura.