Filitosa

Ja que hi érem, seguim amb l'arqueologia; ara a Còrsega.
Hem fet nit en un lloc de fortuna, en un collet al costat de la carretera, emparats per una surera imponent mai escorçada. Ahir estàvem esgotats de les carreteres d'aquí; on les nacionals són secundàries i, les secundàries, uns camins de carro mal asfaltats on, pobre de tu si t'embalessis, perquè t'hi pots trobar a una truja donant de mamar a tres porcells al bell mig d'un revolt. Els menuts i peluts porcs corsos campen per on volen en aquesta illa.
És d'hora quan acabem d'arribar a les ribes del Taravo. Ahir vàrem conèixer els torrents estimbats de la seva capçalera. Ara, durant el desglaç, tota una meca del caiac extrem per la quantitat de fanàtics de les aigües braves amb què ens anàvem creuant. Per unes plàcides deveses que són la bellesa mateixa arribem a Filitosa. No hi ha ningú però sembla obert. D'un gran mas surt l'home que se'n cuida. És el Cesari fill del Cesari, propietari i descobridor del jaciment. Sou els primers i, probablement, els últims! -exclama.

Entrem a Filitosa, la continuació de la devesa que recorríem, i on, damunt d'una prada exultant, equidisten les oliveres i els suros dels roquissers exuberants, dels murs de les cabanes i dels alineaments de menhirs, dels rars menhirs antropomorfs d'aquí.
Un dia -potser fa més de 3500 anys- deuria arribar algú amb notícies de què era tanta moda això de tallar i dreçar grans pedres. I ells van pensar: Serà per pedres..., que aquí no ens les acabarem... Després, a algú amb una mica de talent artístic se li va acudir d'insinuar damunt dels pedrots els trets d'un guerrer, i això va crear escola (com es pot veure en els cromos dels 11 guerrers del meu equip).
Més tard van venir els torreans, un poble més avançat (connectat amb els sardònics que havien estat batallant per Egipte -són punts confusos de la prehistòria-); i més avançat sempre vol dir més ben armat. Així es va acabar el megalitisme cors i molts dels bells menhirs, després de ser trossejats, van passar a ser uns carreus més de les noves construccions torreanes.
Fem el llarg recorregut de Filitosa sense veure a ningú. Només tenim la companyia d'una piuladissa excitada i..., i d'una impecable banda sonora dels nails de música instrumental sufí. Fitant tot el camí hi han plantats una mena de discrets bolets verds que amaguen uns altaveus de la casa Bose, i, sense estridències però d'una manera contínua, la bella música et dibuixa el traç que has de seguir.

Tornem a la carretera per acostar-nos a Aiacciu, seguint ara els senyals. Com ja passava a Sardenya (i aquí amb una clara intencionalitat idiomàtica), es fa difícil trobar un senyal que no hagi rebut una pluja de trets, de perdigonades o de postes. En veure l'extensió d'aquesta passió per l'escopetada no pots deixar de pensar que els illencs, per bé que d'una gran amabilitat, estan tots fortament armats.


9 comentaris:

Galderich ha dit...

És curiosa aquesta habilitat humana d'aconseguir crear una figura antropomòrfica amb quatre línies. I resulta estrany com en quatre línies podem arribar a crear tantes tipologies... la síntesi de la figura.

Clidice ha dit...

gairebé m'esperava que haguessis trobat a Ocatarinetabellatxictxic ^^

maite mas ha dit...

Aquestes figures antropomòrfiques fetes amb quatre trets em recorden molt les escultures cretenses minoiques (o micèniques... ??) i també unes figures nabatees que hi ha a Petra, que només insinuen algun tret del rostre i del cos (molt conceptuals :)). Sí, sí que hi ha molta afició per l'escopetada, també a Còrsega i per celebrar les coses més inversemblant (i suposo que per a coses menys harmòniques).

en Girbén ha dit...

Galderich: això de reconèixer cares arreu, d'identificar-les a partir del més mínim indici, ens ve de sèrie i des de sempre. A la recopilació "Cares del Món" que està fent el Tibau mai li faltaran noves donacions.

en Girbén ha dit...

Clidi, m'has fet ballar el cap amb l'Ocatarinetabellatxictxic. Sort de St.Goo! I així he recordat la teva passió per l'Astèrix. A casa n'hi ha una quinzena (no pas meus) però no "a Còrsega".

en Girbén ha dit...

Maite, suposo que les mil·lenàries connexions mediterrànies no les acabarem mai de descobrir, que anirem afegint peces al puzle però que sempre predominaran els espais buits, uns espais blau marí.
Pensar en les navegacions de fa cinc mil anys mostra el trist paperot de tots els "aventurers" d'avui. Ui, sí, el GPS, el GPS! Més valents que en aquells temps remots, no ho som ni de bon tros.

Clidice ha dit...

ui doncs m'hi ha fet pensar els teus porcs salvatges, que no senglars domesticats :)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ah, ja hi ets!

en Girbén ha dit...

Ja hi som, Xiru!
Tot i que no excloguis la possibilitat de tirar enrere o d'una digressió que vingui al cas.