Jardineria

Mentre endreçava l'estudi (un afer que de tan endarrerit ja ha pres unes dimensions èpiques) he trobat la caixa de fusta de faig on l'any passat hi col·leccionàrem totes les efímeres flors que anaven engalanant al nostre veterà hibiscus del pati. 6 farcellets de 25 + 1 de 9 són 159 flors amb reminiscències pacífiques.
Ara mateix l'hibiscus està vivint la seva batalla anual amb el pugó. Se'l veu com greixós i un munt de formigues s'hi passeja fent net del subproducte dolcenc -suposo- dels pugons.
Als peus de l'hibisc hi ha el goig del darrer tany de la clívia. Deu fer més de dos mesos que la seva exòtica emergència ens fa companyia.





















Metres més enllà s'alça la nandina. Cal explicar que va arribar fa uns anys com l'anòmal substitut d'un arbre de nadal perquè era fidel a la forma piramidal. Ara s'ha fet del tot a la casa i mai deixaré de recomanar-la a tothom. Enfront de l'ensopit best-seller arbustiu que és el ficus benjamina, la nandina va mutant segons el seu seny; ara es vol moradenca, ara verdeja plena d'accents i, si tot li és propici, es culmina amb uns graciosos ramells florals.

Em passejo per aquests pocs metres quadrats de terra retinguda que tant ens vivifiquen. Si en fa d'anys que refrego entre el polze i l'índex un brot o una flor de marialluïsa i després ensumo la seva flaira cítrica... El conjunt de brancatge, de fullam i de flors de la marialluïsa i de la buguenvíl·lea són el constant i proper segon terme de la pantalla del meu ordinador. Una ben diversa ocellada està sempre convocada per aquest brancatge, inclosa la parella de merles que nien, rere la tanca, al decamètric llessamí del veí ("Mirla" em va dir la Lucía -la xica que setmanalment frega la casa- que es diu la merla en romanès).

Després m'aturo davant l'alzina, la nineta del meu ulls. No, enguany no fa el goig que voldria. Per alguna de desconeguda n'està passant. I ja n'ha passat per tantes!
Nata d'una aglà casolà, va tirar amunt fins que, un cop a ciutat, va passar un grapat d'anys agònics; envaïda per una variant de l'aranya roja. Jo m'entestava a lliurar-la a mans nues de la seva malura... Recordo que acabava amb unes mans roges com d'assassí. Encara conservo unes branquetes que testimonien l'immens patiment al que va haver de fer front. Ànim, alzina, no cedeixis i, si pots, diga'm què et cal!

Entretenint-me en aquest petit estai de vida que mantenim, detecto a una quants intrusos prou afanyats com per a merèixer un respecte. A la llarga jardinera que havia sigut una menjadora de porcs, hi veig una floreta composta que seguiré. De fons té aquell rajol vidriat centenari desnonat d'un pati de Ronda i que vàrem comprar per quatre xavos.
També veig que al repeu de la font ha crescut una ínula pel damunt de les closques dels gegantins cargols terrestres africans. Just en aquesta minsa quantitat de terra any rere any hi creix una inopinada ruda amb la seva cohort. Dic de la meravellosa eruga de la ruda, aquella que més tard esdevé la imposant papallona rei. Com podeu veure més d'una d'aquestes erugues ha acabat passant per l'escàner.

No cal més que oferir un espai factible que la vida ja s'afanya a emplenar-lo, encara que sigui en un entresòl barceloní... Creuo el passadís i vaig a veure com va l'hort. Dit així sembla qui sap què.

12 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

S'ha fet mai infusions de marialluïsa?? El jardiner dels meus pares plantà baix la que era la meua habitació marialluïsa i ma mare feia infusions pa tot lo món, que deia que eren ben bones pa no sé quantes coses. I ma mare deia que no li eixien com a la seua cosina, que igual era que en posava poca però que li eixien com desaborides... i quan en tornava a fer li tirava més herba. I aixina mesos hasta que un dia no sé com parlant amb el planteriste li diu que què gran s'ha fet la marialluïsa, que me se n'entraven les rames dins de l'habitació i l'home li diu PERÒ TU DES DE QUAN TENS AHI UNA MARIALLUÏSA? I ella DES DE QUE ME LA VAS PLANTAR. I ell va dir que de marialluïsa res de res, que això era un arbustet ornamental, que és pareix molt però que no ho era, i que encara gràcies que no havia envenenat a ningú, mesos i mesos fent tassetes de marialluïsa i a cada volta més carregaes perquè no feia gust...

sarah ha dit...

La meva mare té a la terrassa del seu àtic marialluïsa, gladiols, jessamins i moltes plantes que jo hi vaig deixar quan va néixer el meu fill i vam haver de marxar d'aquell sobreàtic del Poble Sec, que, tot mirant cap l'est, tenia més jardí que habitacions...

Fa molt que no em passava per casa teva, Girbén, i em posso una mica al dia amb la lectura d'aquesta entrada que m'ha tocat el cor del meu jardí somiat i impossible ara, al pis de l'Eixample on visc ara...

L'Hibiscus és un ésser vegetal encissador, amb unes flors al·lucinants... que fan unes infusions d'allò més boniques, amb un color vermell intens de grans propietats antioxidants, a banda del seu gust un xic àcid, un xic dolç...

Clidice ha dit...

m'has fet recordar un capítol del Naturalista Amateur on, Gerald Durrell, ens ensenyava com la vida s'entestava a colonitzar les ciutats :) Ara que visc en una casa mal orientada poques plantes puc tenir i el poc espai l'he cedit al pare, els seus enciams, les tomaqueres, els pebrots i les albergínies. Això si, la meva bignònia cada any està més esponerosa i el llorer que va motivar la compra de la casa no cal dir :)

Allau ha dit...

Des del meu jardí supervivent de plantes crasses m'avergonyeix una mica contemplar aquest bé de déu. Res, tothom rep les flors que es mereix.

Galderich ha dit...

Ostres, les meves plantes (amb Marialluïsa inclosa) aquest any estan fantàstiques amb les pluges que ha fet. Jo la veritat és que no els faig gaires coses a més de regar... sóc una mica desastre però elles, malgrat tot, m'agraeixen el poc que els faig!

en Girbén ha dit...

Comtessa, amb la de facècies que tan bé recorda i explica de la seva L'Alqueria, jo ja començo a veure-la com aquell Hannibal en el qual Twain va situar al Tom Sawyer.
Aquesta de les falses tisanes és de les bones!

en Girbén ha dit...

Ben tornada Sarah, les plantes de la mare sempre són, també, teves. A les de la meva me n'he ocupat de regar-li no sé quantes vegades.
I ja et dic que provarem aquesta infusió d'hibiscus (suposo que cal treure-li el pinzell dels estams que tot ho pinta de groc).

en Girbén ha dit...

Clidi, ja saps com la diversitat i la ubiqüitat de la vida és un dels meus principals interessos.
I que visquis en una casa llorejada explica moltes coses :)

en Girbén ha dit...

Allau, tampoc et pensis. Ja saps que, regat amb literatura, un pati entre mitgeres pot acabar semblant un edèn.
I les plantes crasses, fetes a viure amb quasi res, sempre ens ofereixen la gran lliçó de l'adaptació a l'hostilitat.

en Girbén ha dit...

Galderich, veig que torna a sortir la marialluïsa... ¿A que aquella olor que et deixa entre els dits és una de les sensacions més belles, clàssiques i perdurables possibles?

Ernesto Niebla ha dit...

Una meravella de jardí, mab olors de marialluïsa i latres olors. La planta que més em recorda la infantesa és la ruda i les seves orugues. L'olor de la ruda sempre ha tingut una gran influència en mi. Oloro i em transporta a un pati ple de'herbes , figueres i altres espècies vegetals i jo perdut enmig d'aquell bosc casolà.

en Girbén ha dit...

Ben d'acord, Ernesto, que l'olor de la ruda és inesborrable, tant com les seves erugues estridents i surreals. Sempre em pregunto com s'ho pot fer una papallona rei per a descobrir, en mig de la ciutat, un peu perdut de ruda on posar-hi els ous?