La 19 el 19, amb la Carme Garrigó

Anit em calia molt i molt el sotrac de l'energia dosificada amb harmonia i vaig córrer a buscar-la en una mina infal·lible. Com cada tercer dimecres de mes, era nit de llibertat musical a l'Elèctric de Gràcia, la dinovena ImproNit per a ser exactes. I si, buscar i trobar -com tothom sap- és la rehòstia amb barca, què no dir quan la cosa rebuda resulta superlativa.

Com que ja estem bregats en mil concerts de tota mena -de fa molts anys tots ben lluny de les cridaneres multituds (diré que la darrera fou amb el meu fill adolescent al St.Jordi per procurar veure al remenut Prince)-, em sento autoritzar per a asseverar que aquesta dinovena nit va ser excepcional de totes totes.
Us en faig cinc cèntims de la situació: per un costat eren 3+1+1 (el trio AIXÒNOÉSPÀNIC, més la convidada, la Carme Garrigó, més el tècnic de so), i per l'altre costat érem 5+2 (cinc de públic més el Sebastià i la Luci de l'organització)... Dit en paraules de la Carme (amb accent del baix Segrià): M'he sentit com a casa calçada amb espardenyes...

Emperò -tot i que la convocatòria hagués tingut un poder tant i tant baix-, el fet real, la cosa substantiva e irrepetible, la percepció miraculosa de què el temps pot arribar a admetre un cert govern, la conjunció dialogant i no pautada d'un grapat de ments, l'arravatament sensible que edifica des del no res el fet musical; de tot això, anit en vam estar servits a manta, fins al seu grau superior.

Ara caldria demanar-se què passa amb l'excel·lència quan succeeix així de negligida... No passa res -ens dèiem just acabada la partida. Aquest retall de bellesa instantània e intemporal (jureu-me que han sigut 3/4 sense parar -reclamava la Carme-) quedarà fixat en la memòria d'una dotzena de persones...
Recordo al Nubla (pocs de tan bregats com ell) confessant-me el sentiment de privilegi que la seva premeditada jugada mestra li ha permès: Ja són dinou nits amb els millors músics del país, dinou ocasions d'anar més enllà del que creia o sabia... Que sigui davant de 5, de 50 o de 500, me la bufa.

Amb tota l'estima acabàvem d'acomiadar a la Carme., commoguts encara pel desplegament del seu rar talent percussiu; avui amb el vibràfon -tal vegada el més aquàtic dels instruments-, però bé hauria pogut ser amb unes grans timbales o sense res. Que la percussió és tan primigènia que ni tan sols necessita instrument.

Recony! Quina glopada tan gran de bellesa! Quin sintònic més profitós!
És que avui repico -maldestre com em pertoca- qualsevulla superfície!
Que no em vingui ara ningú amb la intenció de fer-me escoltar ni una engruna de fòssils musicals.
Ara és ara i d'aquí cap endavant. La vida refulgeix, també o més encara, en temps difícils.


I, ara, una mica de la Carme Garrigó
:
Aquí al seu MySpace.



8 comentaris:

Clidice ha dit...

fascinants els dos vídeos, m'he quedat embadalida :)

en Girbén ha dit...

Clidi (tu que tens una ànima percussiva m'entendràs), mai he entès com dins la nostra tan extensa geografia festivalera encara no existeix "El Festival de Timbalers de Montserrat"...
Et recomano que busquis la versió que la Carme -una xica del Segrià- fa de la 1a Gymnopédie del Satie (la trobaràs a la COM).
És una total mestressa de les baquetes!

Allau ha dit...

Quines coses més interessants passen a les nits! La versió de la Gymnopedie, molt bona també!

en Girbén ha dit...

Allau, ja saps, ara ja cal que m'ensenyin una pastanaga ben llaminera per a sortir de nit!
Suposo que et pots imaginar a la Carme llançada al galop sense perdre les brides del seu vibràfon.

Galderich ha dit...

Girbén,
Quantitat, malauradament, no és sinònim de qualitat. I qualitat, malauradament, no és sinònim de quantitat.
Recordo grans concerts éssent quatre arreplegats...

Lluís Bosch ha dit...

Jo també he viscut coses similars, i les recordo més i millor que els escassos macro-concerts. Ni Pink Floy ni Sting. Aquest grup me l'apunto.

en Girbén ha dit...

Galderich,
malauradament, tens tota la raó.
Queda, amb tot, un recer d'esperança, la música és matèria fugissera per natura però ara queda tota enregistrada. És clar que no és el mateix, la joia dels grans concerts és la seva mateixa irrepetibilitat.

en Girbén ha dit...

Lluís, la experiència de les ImproNits dels AIXÒNOÉSPÀNIC està sent extraordinàriament fecunda. Ara canviarà de format, però cada tercer dimecres de mes continuarà havent-hi sessions d'aleatorietat i improvisació.
Si vols noticies dels AIXÒNOÉS les trobaràs a la Web de l'amic Victor Nubla -un grafòman com ara tu.