L'Aigua de Zamzam

Resulta impossible passar pel Montseny i no viure uns moments de poètica fontinal mentre fas aigua en una de les seves innombrables fonts. Aquesta vegada estava omplint el bidó a la solemne Font de Passavets i em van venir al cap algunes de les aigües remotes que he begut. Cap de més llunyana que aquella ampolla d'ANTIPODES que ens va costar un ull de la cara; fet comprensible si pensem en el cost del seu transport des de Nova Zelanda.

També vaig recordar aquell flascó d'aigua del pou de Zamzam que fa anys tenim oblidat en un racó de la nevera; prou temps com per a què s'hagi mig esborrat la paraula màgica escrita al vidre. Una paraula que recordo haver pronunciat mentre imaginava un desig que volia acomplert i abans de veure uns petits glops d'aquesta aigua forta del pou sagrat de la Meca. La paraula és Bismisla i no vol dir altra cosa que Moltes gràcies.

L'aigua de Zamzam (paraula que és l'onomatopeia àrab de veure a glopets, com gluglu) no ens va costar ni un duro. Va ser l'obsequi d'un conegut musulmà i no sabria dir el recorregut que va fer abans d'arribar a casa; no és improbable que després de la Meca passés per Orà.
Aquest de Zamzam no és un pou qualsevol, bé el va obrir l'arcàngel Gabriel en persona en un moment que Agar tenia al seu fill Ismael mig mort de set. La condició real d'Agar és un dels punts de discrepància entre la tradició judeocristiana i la musulmana: per a uns és la concubina d'Abraham i pels altres la legítima esposa. Els àrabs es consideren tots descendents del seu fill Ismael i és tradició remullar la futura mortalla amb l'aigua d'aquest pou també conegut com d'Ismael.

Com passa arreu, l'atribució de virtuts miraculoses a l'aigua de Zamzam és molt anterior a Mahoma. Sembla que a l'antiguitat el procediment per assolir aquests profits era tot un altre: calia barrejar l'aigua del pou amb panses, dàtils i mel i deixar-ho fermentar fins aconseguir un beuratge alcohòlic que, un cop begut, feia exclamar als beduïns: Sí que noto alguna cosa; aquesta aigua m'està fent efecte.

Acabaré dient que, tot i que segons la meva experiència no pugui certificar l'acompliment de cap desig, si algú tingués menester d'aquesta aigua encara ens en queden alguns glopets; suposo que els suficients.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

deu venir a ser com l'aigua del Carme, amb la que tantes i tantes senyoretes recatades i d'edat provecta també exclamaven: "si que sento alguna cosa, aquesta aigua m'està fent efecte" ^^ Acabeu-la vosaltres, no fos que els desitjos s'acomplissin amb l'últim glop. Servidora seguirà fregant la llàntia, a veure si es torna meravellosa.

Allau ha dit...

Jo sóc a hores d'ara un convers del "Vichy Catalán". (Què ridícul el trobaren els meus amics francesos!)

Galderich ha dit...

Ep, guarda'm un glop! Tastar aigües miraculoses és un brindis al sol que no es pot perdre! Jo des que en vaig tastar una dintre d'un pou en una ciutat industrial i d'un bol col·lectiu i estic viu crec en els miracles d'aquestes aigües... sense cap mena de dubte!

en Girbén ha dit...

Clidi, millor serà que freguis unes butlletes del rasca-rasca.

en Girbén ha dit...

Allau, jo sóc més de l'aigua de Malavella que, sent la mateixa, no té ressonàncies a un govern col·laboracionista.
I, és clar: Beber es preciso Agua San Narciso!

en Girbén ha dit...

Galderich, tens un glopet d'aigua miraculosa esperant a la nevera.
A tu, que ets d'antiguitats, t'han d'interessar les aigües de pou; les del gran aqüífer fòssil del centre dels EEUU tenen uns quants milions d'anys.

Jesús ha dit...

Hola, en Girbén: Jo diria que una traducció més fefaent de بسم الله (/bismil·làh/) en el context d'un flasconet d'aigua és més aïna «salut!». És una de les coses que es poden dir en àrab quan es beu, per desitjar que la beguda aprofite. Més que l'aigua del pou Zamzam, de ben segur que en la tradició islàmica no n'hi ha cap aigua que haja aprofitat tant, és clar.

en Girbén ha dit...

Bismil·làh (en el sentit de moltes gràcies), Jesús!
Mal faria un diletant si no escoltés la veu experta quan el corregeix.