Per la cara, per la de tots.

D'una tirada (com exigeixen les bones històries detectivesques) acabo de llegir un llibre que em va arribar ben de trascantó: Els ossos de Descartes de Russell Shorto (La Campana, 2009). No és pas una novel·la - tot i que déu-ni-dó - sinó una recerca històrica i una reflexió sobre el passat i l'avenir de la modernitat a partir de les inversemblants peripècies, tot i que reals, per les que ha anat passant l'ossada del Descartes.

De la pila de suggeriments de fons que n'he recollit (sobre les dualitats cos-ment o raó-fe) sols vull reflexionar sobre una qüestió que s'obre a les acaballes del llibre. És una elecció que enllaça amb els rostres insinuats als menhirs antropomorfs corsos d'abans-d'ahir i amb la feinada que se'm gira a l'hora de dibuixar una fesomia concreta als personatges del guió que he enllestit.
En Shorto, abans de l'epíleg, va escriure això:
La missió (per molt impossible que ens pugui semblar, no ens queda altre alternativa tret d'intentar-ho) es podria expressar, fent servir la terminologia de Hiroshi Harashima, de la següent manera: allunyar-nos de la "humanitat en línia" i posar fe en les tecnologies de comunicació més antigues. Potser aleshores els guerrers dels diferents bàndols en discòrdia es podrien reunir novament i buscar signes de confiança en la cara de l'adversari.

Cal esmentar aquí els cinc cèntims sobre l'Hiroshi Harashima que ens fa a l'inici del darrer capítol. Quan, al 1985, aquest enginyer japonès de telecos s'afanyava en posar a punt un sistema de videotelèfon, és va trobar amb un inesperat topall al capdavall dels seus, en aparença innocus, "terminals tecnològics": el dels nostres rostres; i d'aquí ve que, per necessitat, saltés del món tècnic al filosòfic: "¿Que potser els terminals reals no són les persones enlloc dels dispositius tecnològics?"

Va començar a rastrejar les implicacions del seu supòsit amb psicòlegs, forenses, maquilladors, actors o col·leccionistes de màscares fins arribar a la conclusió de què, enfront de la humanitat en línia que l'alta tecnologia ens vol propiciar, s'alça -irreductible- la tecnologia més antiga i sofisticada de totes: la del reconeixement formal i expressiu de la cara. Un cop despertat, l'enginyer va saber intuir els perills d'un món sense rostres: "No seria cap exageració assegurar que la cara és la base de l'ordre social." Així, al 1995, el molt conseqüent Hirashima -junt amb l'antropòleg Hisao Baba- va fundar l'Acadèmia Japonesa d'Estudis Facials...




I aquí m'aturo. Podria estendrem pels mil angles dels estudis facials..., com mirar d'enllaçar les màscares de totes les èpoques amb les emoticones..., sorrudes ; ( o alegres : ) (les filles més pròsperes de les recerques de l'Hirashima)...

No aniré més enllà de la voluntat de dotar de cara als afins que en l'actual episodi de desvirtualització molts hem practicat; potser per necessitat... Molts dels blocaires no volem ser uns mers terminals tecnològics avançats, només intentem ser expressius de tota la vida; i si hem de posar-hi la cara no ens cauen els anells, ans el contrari, estem encantats de veure'ns.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Interessant la reflexió, Girbén, sobre dues maneres de contemplar les tecnologies de la xarxa: bé com a màscara/barrera protectora, bé com a nova via d'accés al món.

en Girbén ha dit...

Les tecnologies de la xarxa, Allau, i la dualitat que sembla imperar al món; i que molts atribueixen al cartesianisme.
El llibre acaba amb la solució que el mateix Descartes va trobar-hi a les seves acaballes: l'existència d'un tercer principi, el del cor, el de les emocions que ens relliguen.

lluís ha dit...

Sí, em sembla que és en les emocions on hi ha la integració del cos-ment, com podríem sinó percebren la seva totalitat?

Galderich ha dit...

Sempre m'ha costat plantejar-me com seria una obra de teatre grec amb les màscares posades, amb només dues expressions i només la modulació de la veu.

Tanmateix, potser els teatres orientals amb els actors amb la cara pintada i amb una gestualitat molt calculada serien els hereus (o el paral·lelisme) d'aquest teatre aparentment sense expressió ja que la veu, les mans, els moviments del cos en general parlen com si fos el rostre...

en Girbén ha dit...

Lluís, tot i que un pel esvaït temps, tots dos tenim el record de l'expressió de les nostres cares (caldrà renovar-lo, no creus?). Sembla que, a darrera hora, Descartes va endevinar la X de la seva difícil equació. Sembla ser que va morir rondinant..., diria que pel temps perdut entremig.

en Girbén ha dit...

D'acord, Galderich, amb la curiositat per l'emmascarat teatre grec clàssic (suposo que era una interfície per a donar la màxima rellevància a la paraula).
D'altra banda -o a l'altre extrem-, rere els estudis facials del Hirashima no puc deixar de veure-hi una llarga tradició; la que va del teatre "butho" a l'exageració expressiva dels "mangas", passant per l'infinit pòsit iconogràfic caricaturesc japonès.

maite mas ha dit...

Un post molt i molt interessant Girbén; la màscara i tot el que comporta. Ocultar el rostre, emfatitzar expressions, adoptar una altra personalitat, invocar identitats, en el teatre i en celebracions rituals, i més. I sí, a mi també m'agrada veure la cara dels blocaires!, però també el misteri és intrigant, com les veus de les ràdios...

en Girbén ha dit...

Sí, Maite, fa 25 anys el Hirashima va entendre que no tenim pegues per a xerrar per telèfon per sí per a mostrar tot el que sabem que ensenyem amb la cara... Jo mateix sóc un pedrot que s'hi fixa...

jaume ll ha dit...

Potser sí que el rostre és l'expressió privilegiada d'aquell pou misteriós que anomenem ànima, però també l'expressen la veu, els gests, el cos sencer, l'escriptura, la figuració..., en definitiva, gairebé tot el que som i el que fem. Per màscara entenc el contrari del rostre, la negació de l'ànima, la imposició (sovint acceptada) del que no som i volem semblar. A vegades, la proximitat dels rostres és inversament proporcional a la distància de les ànimes. I, a vegades, l'aparent fredor i llunyania de la tecnologia trapua emoció, gràcia, estil, autèntica humanitat. En l'univers virtual hi continuo veient el joc humà de sempre, el ball artificiós de les màscares i el diàleg apassionat de les ànimes.
Una abraçada telemàtica.

en Girbén ha dit...

Un preciós comentari, Jaume! Diria que esmentant l'ànima toques un dels molls de Descartes..., ell que la buscar fins i tot amb el bisturí. També trobo molt fi el dualisme que esbosses i que estens fins l'univers virtual, màscares i ànimes, carotes i cares.
La teva abraçada m'ha animat. Rep també la meva.