Temps de fosa

Dissabte, després de dormir en una fondalada de l'esplendorosa obaga del Vallespir, a bona hora ja corríem pel mercat de Ceret. I que fàcil n'és d'anar omplint el cistell de bones menges, incloses les preceptives! Ara són les nouvingudes cireres les que senyoregen les parades; i sols cal encertar la més humil de totes -alhora que la més cara- per assaborir uns fruits que ahir encara maduraven a l'arbre tot veient propera la neu del Canigó. La cirereta de la nostra col·lecta de provisions van ser un parell de Pietras que vaig descobrir mig amagades a la parada d'embotits corsos. I si "del mercat tothom n'explica com li ha anat", ja us podeu fer càrrec de amb quin feix de promeses en sortíem... Als carbassonets els farcirem amb formatge fresc de cabra i botifarra de perol...
Després, a contracorrent de la corrua que baixava cap el mercat i a contracorrent del Tec, vam remuntar tot el Vallespir per a anar a conèixer les raons del tan important cabal del riu. Passada la fortalesa de Prats de Molló, just als Banys de la Presta ensotats als peus de la eminència del Costabona, vam prendre el trencall enfiladís que en poca estona et deixa a la Jaça dels Forquets, ben enlairada a la imposant façana sud del Canigó.
Al 1919 en Cèsar August Torras escrivia del lloc: Rics pasturatges entre bella boscúria [...] destacant-se entre la verdor grans rocs de formes aspres i capritxoses. Un segle terrible més tard la descripció continua sent exacta, sols cal afegir-hi la cinta d'asfalt; i és aquesta permanència un dels grans arguments de la muntanya...
L'altre gran argument de la muntanya és l'oferiment de viure la intensitat de les seves mutacions.

Un cop a l'any ens sentim convocats per aquest moment que ara vivim, pel temps de la fosa. Ja és prou significatiu que les muntanyes es desertitzin just quan la neu comença a minvar i que amb la fosa de la neu és fongui aquella obediència estacional que afecta a multituds. Ajaçat als prats dels Forquets, enmig d'una simfonia d'aigües escolant-se muntanya avall i de l'arravatada emergència de verds de tota mena, em complac traçant teories: Ara mateix, aquí i arreu de les altes muntanyes, està succeint una violenta revolució paisatgística i -com és norma del pensament obedient-, no convé gens d'entretenir-se amb les grans transformacions; no fora cas que encara resultessin inspiradores.

Mentre unes nuvolades gegantines van cobrint els cims, passo les hores amb grans menudalles. Avaluo els ritmes de brotada de l'arbreda; aquí de faigs, bedolls, freixes i làrixs (apart dels, en aparença, immutables pins negres i avets). Constato de nou que els peus més joves tenen molta més pressa que els arbres majors. Gran lliçó! I m'embadoco amb les floretes dels prats: amb les prímules, amb les gencianes..., amb el Gizà piramidal i violaci d'una colla de búgules... I ballo d'un peu quan encerto un erol de fritil·làries, mig peludes i sempre capcotes!

A la tarda, davall un cel que és pura amenaça, m'enfilo muntanya amunt. M'aturo a atalaiar llarga estona dalt d'un apilament de grans blocs. Miro lluny, a la indefinició absoluta entre celeste i terrenal que ara es viu a la contrada del Pic dels Set Homes o a la del Costabona, que he conegut ben concises. Miro aprop, a la prada dels meus peus. Un petit ramat d'isards hi pastura, un ramat de femelles i de segalls (els joves d'un any). Encara no han arribat els cabridets... Els mascles -és cosa sabuda- estan condemnats a una orgullosa solitud.

Dalt d'un penyal del Canigó recordo aquell decisiu penyal de les Rocalloses on a Aldo Leopold se li van obrir els ulls: Les meves pròpies conviccions al respecte es varen forjar el dia en què vaig veure a una lloba morir. Estàvem esmorzant dalt d'un penyal... És del seu fundacional escrit PENSAR COM UNA MUNTANYA... Que mal anem quan a la muntanya se la redueix a un inic Temps d'Aventura mentre ens és impossible de llegir a Leopold en català!
Em refaig, a base de bé, endinsant-me a la foradada que un viu escorranc ha obert en una congesta. Aquí quedo ben xop de temps de fosa. Si aquestes muntanyes -com tothom sap- són regalades, serà precisament per aquest motiu...

Cap-al-tard viurem una joiosa netejada del cel, l'espectacle sublim de la dissolució nebulosa fins assolir una absoluta nitidesa nocturna (demà ho repetirem amb el Puigmal com a principal argument). També esdevindrà memorable la llarga observació d'una llebre que, ignorant les nostres mirades àvides rere els vidres de la furgo, s'estarà una bona estona brostejant ara uns brots d'herbei ara unes flors... Un quart de llebre real val més que hores i hores de documentals qüestionables...
L'endemà farem via per les immensitats boscoses dels Aspres, les desertes contrades que suporten per llevant al Canigó. No imaginem indret més perdut i aclaparat per la muntanya que el llogarret de Vallmanya. I quin confí!

18 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

El vídeo del Temps de fosa és el cim d'un article per babejar amb les imatges i els comentaris que has penjat :)
Per cert, m'has fet gana de menjar cireres, mmm...

0.0. ha dit...

白蟻的出現對於木製建築和木製家具是很大的傷害,要怎麼防制白蟻,是目前古建築和喜愛木製家具的人們的課題,消毒這行業日益興起,幫助忙碌的人們處理各式害蟲問題,例如清除跳蚤蟑螂老鼠等居家的困擾,當然也有提供除白蟻的服務,清理白蟻的師傅必須要考過證照才能執業,且必須做好嚴密的防護,除白蟻並不如殺死蟑螂般簡單。

Ernesto Niebla ha dit...

Una bonica descripció del paisatge primaveral d'aquestes contrades. M'ha agradat molt el vídeo de la fosa.

en Girbén ha dit...

Leb, ja saps, el Vallespir sencer us espera de nou!
Imagino la glòria possible d'aquest dissabte vinent: després del mercat ple de cireres, al vespre viure la victòria dels catalans de l'USAP a la final del rugbi francès en un dels cafès de Ceret. Segur que m'entens!

en Girbén ha dit...

Amb una absoluta perplexitat he llegit la prou coherent versió que el traductor del Google m'ha ofert de les paraules del desconegut xinès.
i la protecció estricta cal fer-ho, amb l'excepció dels tèrmits no és tan simple com matar escarabats.
Impossible entendre-ho i, tanmateix, suggeridor.

en Girbén ha dit...

Ernesto, per a no desviar-me del tema (que tampoc ho seria), no he dit res de la celístia imponent que teníem al damunt per les nits. Aquell Venus llustrós desapareixent rere la carena just per on, feia estona, ho havia fet el sol! Ancestral lliçó del pla planetari sobre el que giravoltem, de l'eclíptica.

Clidice ha dit...

ja tens raó ja que val més un quart de llebre real que hores de documentals, gairebé sembla un rodolí per un refrany d'en Pàmies això :)

Carles Hernando ha dit...

Varem estar apunt d'anar aquest llarget cap de setmana a Ceret, al final ens vam decidir per l'Alta Garrotxa i el Ripollès. però segur que en un dels propers caps de setmana ens hi acostarem.

en Girbén ha dit...

Clidice, tal vegada m'entenguis...
Se'm fa de molt mal pair la perversa disjuntiva que el vergonyant mercat ens presenta.
Acaro les magnànimes constàncies de la natura amb d'altres misèrrims afers, i prenc mal, perdo peu fins avall de les meves febleses.
Celebro la bondat del món de sempre i m'arruïna la visió de les seves acaballes.
Em sap molt de greu!

en Girbén ha dit...

Carles: res puc afegir a la crida ceretana del Leb enllà de ratificar-la.
L'Alta Garrotxa i el Ripollès tampoc són, en cap cas, destins menors... Naltros vàrem voler acabar la passejada a l'Alt Ripollès i, recoi!, quin profit en vàrem treure!

Galderich ha dit...

Crònica esperada d'una sortida seguint el mercat de Ceret. A qui no veig ni a dalt dels cims ni al bar amb els de l'USAP és a en Leblansky!

en Girbén ha dit...

Galderich, ja no dic de córrer per les muntanyes, però si el Leblansky és tant de Ceret com diu ha d'estar amb l'USAP, que algun dels seus grans jugadors són del mateix Ceret de tota la vida.

lluís ha dit...

Quin esclat de vida per tot arreu!
Serà casualitat que ahir llegia l´història d'un riu d'en Reclus i el teu video m´ha fet recordar com descriu l'atracció irresistible per la "font".

en Girbén ha dit...

Bona pensada, Lluís! I mira que ets de selectes lectures, a qui se li acut de llegir avui al bo de l'Eliseu!
És ben cert que les fonts ens atrauen, és com si encara tinguéssim enfonyada al fons del cervell la idea de la puresa garantida que representen.

maite mas ha dit...

T'escric el comentari sentint i veient l'exhuberància del Temps de fosa, i em transporto a l'aiguabarreig irreductible que es crea en la natura que, amarada, esquerda deus pertot en pròdiga generositat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

D'una digestió com aquesta no en resulten subproductes: tot és aprofitable!

en Girbén ha dit...

Maite, tot passejant pel Canigó no podia treure'm del cap la ucronia d'en Verdaguer amb una càmera de vídeo.

en Girbén ha dit...

Coneixes prou bé, Xiru, els profitosos efectes del gran potencial inspirador muntanyenc quan t'hi acostes sense cap mena d'urgència. A mica que penses com una muntanya ella mateixa comença a escriure's i tu no fas més que recollir-ho.