U Diamante, duresa 10








Continua plovent però alguna cosa ha canviat. De sobte s'ha alçat un vent ferotge que bramula per l'avui sinistra pineda on hem acampat.

Sota la pluja -a estones diluvi- hem sortit de Bonifacio per a enfilar-nos un miler de metres muntanyes amunt i ara acabem de passar la tarda tancats a la furgo, jugant unes partides de Rummi i escoltant emissores italianes; molt més distretes que les franceses.


Som aquí perquè quan al mapa de Còrsega vaig llegir-hi: Punta di u Diamante, 1227, me'n vaig enamorar. Qui no s'ha quedat penjat d'un bon nom o d'un títol perfecte?


Demà ja veurem... Ara, enmig de la boira, tot ho ocupa el vent.


He estat a punt de desistir i tornar-me'n al llit a fer el ronso colgat de duvet. Però no. Abrigat com si fes una hivernal alpina, he anat seguint el fil d'Ariadna de fites que mostra el camí pel laberint rocallós que defensa u Diamante.

Sort que transito a sotavent del fuet de la mestralada! Tot i així, la irrealitat m'envaeix. Malgrat la consistència absoluta dels penyals de granit sembla que es moguin de tan veloces passen les ullades de sol que ens il·luminen...

...D'un sol que ens arriba des de baix per mor de l'hora i, sobretot, pel seu reflex a la propera Mar Tirrena.

Amb paciència vaig guanyant desnivell per un traç cada cop més esvaït i abrupte.

Acabo endinsant-me al caos de blocs gegantins que rebleix la canal que baixa del cim. M'exposo una vegada, una altra, i, al peu d'una hostil xemeneia, quan no em falten ni vint metres pel cim, dic prou.
Segur que hi ha un pas, que no he sabut encertar el passant correcte pel caos, però dic prou.
Res em defensa del vent i tinc els ull negats de llàgrimes. Avui el Diamant és tan dur com ell sol.

Baixo fins un replà arrecerat on faig un mos i miro lluny.
U Diamante és nomes un extrem de la llarguíssima cresta que ve de les agulles de Bavella.
El vent està guanyant la partida als núvols i ja començo a veure la neu del Monte Incudine.
Encara tindrem un bon dia.


"L'ascensió" a u Diamante va tenir un inesperat epíleg. Quan vaig tornar a la furgo i ja ho teníem tot recollit per marxar, el motor, garratibat pel fred, no es va voler engegar ni pel mal de morir; ni deixant-nos caure per la pista on havíem fet nit. Al final ens vam quedar en el punt més baix, al mig d'un pontet...
Calma. Sobretot molta calma. Els pobles més propers els teníem l'un a 7 Km i l'altre a 14... L'elecció estava clara.
No havia caminat ni dos revolts per la carretera deserta quan escolto un motor. Em giro, i veig que ve un jeep preciós... Sabeu aquella mímica suplicant universal? Doncs és efectiva.

18 comentaris:

Clidice ha dit...

una aventura així no es pot perdre mai de la vida :) tampoc pots deixar passar un bon nom, com el col·leccionista que no deixa passar una peça única :)

en Girbén ha dit...

Clidi, u Diamante em va semblar la versió granítica de Montserrat; amb una asprivesa semblant i d'una idèntica altitud (tot i que tingui tots els trets de la nostra alta muntanya).
Tu ves apuntant aquestes possibilitats corses (anar i tornar són dues hores llargues).

Lluís Bosch ha dit...

Fins ara m'havien venut la moto que Montserat era única, però avui s'ha acabat l'engany. Si a més a més em pots dir que aquí no hi ha monestirs cristians, ja sé quina és la meva muntanya màgica a partir d'avui.

en Girbén ha dit...

U Diamante, Lluís, apart del seu nom imposant, és un indret màgic però ni de bon tros com Montserrat.
No et deixis entabanar pels tòpics: això del monestir n'és només una paradeta en un racó, la sola Paret de Diables és un munt de vegades més gran i, a partir d'aquí, tota la resta: La Roca Plana dels Llamps i tots els Ecos... Una infinitud ben pagana: del Cor de Be a la Carnavalada, passant per l'Asiàtica, La Porra, La Mòmia,...

Clidice ha dit...

em sembla Girbén que s'imposa dur aquesta colla de descreguts al bell mig de la casa sagrada, potser a la miranda dels Aurons ^^

en Girbén ha dit...

Fent nit, abans, a les Pruneres, a l'Esllavissada o, millor, a les Balmes dels Plecs ^^
No és mala una pensada, Clidi:)

maite mas ha dit...

Aquestes agulles que semblen els dits del peu d'un gegant ajagut o una mena d'espadanya sembla estrany que no se les hagi apropiat cap comunitat religiosa i s'hi hagi muntat el xiringuito per vendres souvenirs amb aigua beneïda. Doncs que duri en estat salvatge.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Entenc molt bé que, tal vegada, sentissis també el ressò del Cor dels Pelegrins del Tannhäuser. Més ençà i més endins, de les diferències de pell entre U Diamante i Montserrat.
Tal vegada el Monestir era dins la xemeneia.

Galderich ha dit...

És curiós com un nom o una imatge mítica de la nostra infantesa a més d'enamorar-nos ens pot portar als llocs més increibles!
Només buscant noms pots descobrir nous móns!

SergiC ha dit...

No se si és més el lloc en si o les imatges i el relat que en fas, però creix en mi l'atractiu de Còrsega.
Potser m'en faig un mite?
No ho se; ja ho resoldré.

en Girbén ha dit...

Maite, bona la imatge dels peus d'un gegant!
De pedra fantasiosa n'hi tanta en aquella illa que la tria monàstica seria difícil.

en Girbén ha dit...

Galderich, els noms vells ja són la mateixa cosa que els espais que denominen, en són indestriables. D'aquí que calgui llegir-los amb atenció.

en Girbén ha dit...

Sergi, d'aquí a un parell d'entrades "corses" començarem a tocar neu.
Quan vegis aquells esperons i aquells corredors te n'acabaràs d'enamorar.

en Girbén ha dit...

Ep, Xiru, que et deixava enrere!
Les mestralades furioses, venint com venen de tant lluny, segur que arrosseguen amb elles tots els cants del món. La pega és que, com que t'arriben tots junts, es ben difícil de destriar-los un a un.

Ferran Guerrero ha dit...

Impresionant, tot un somni, quina enveja, tanta pedra, tanta pedra.

La furgoneta no serien els calentadors??, tinc un remei infalible, ja t'explicare.

en Girbén ha dit...

Ferran (apart de dir que això dels blocs té molt de bescanvi fora del mercat), quan passis per aquí -que ho faràs- te'n faràs creus de tant de granit de somni. Me'n recordo embadocat amb un seguit de prominències impossibles com nanses que dibuixaven la possibilitat d'un llarg desplom... I, a tocar, hi ha Bavella amb línies aixi de més de 300 metres!
Els calentadors ja se'm van morir en un cul del món (sort del RACC); ara, si tens una solució, ja pots córrer a explicar-me-la.

Ferran Guerrero ha dit...

Ves a una botiga d'aquestes d'automobilisme i demana un espray per a calentadors de diesel, (es el que porten els del RACC), si et torna a passar, necesitaras un destornillador (per afluixar el c0lector) i l'espray, ja veuras que hi ha un tubo de goma gruixut (el colector), alla li fots una bona ruxada d'espray miraculos i rapidament encens la furgoneta.

El que fa es escalfar rapidament, a baixes temperatures el calentadors fallen, a la meva li pasava, ara que aixo es per casos d'emergéncia, no et passis, no es per us diari.

Es el que te haver estudiat Mecanica Industrial, de tant en tant li podem trure una mica de profit, pero molt de tant en tant, no recordo el nom exacte de l'espray.

Sort

en Girbén ha dit...

Mira que s'havien tocat temes al Foravial, però mai aquest de la mecànica de l'automòbil.
Gràcies, amic, te'n dec una!