Xampú de narcisos

Havia de sortir a documentar uns indrets de cara a la feina i he avançat la sortida una tarda abans. Una tarda i una nit més, encara que la passis dormint, és moltíssim més temps que les poques hores que indica un rellotge. Permeten, sobretot si surts entre-setmana, una ràpida i eficaç descompressió. Avui, quan a quarts de cinc m'he aturat en un forn de Sant Celoni on fan una coca d'oli celestial, ja m'he sentit buit de neguits i atent només a la realitat més immediata.
Després, com tantes i tantes vegades he fet, m'he enfilat al Montseny perquè necessitava rentar-me el cap. No per fora, que pels calbs això no és problema, sinó per dins. Volia treure'm tota la quisca que uns temps hostils percebuts des de les meves limitacions havien anat acumulant-hi. I, d'entre les dues opcions per aconseguir el meu propòsit (l'una: sotmetre'm a les exigències d'una acció intensiva i compromesa; l'altra: calma i reiteració, lentitud i comunió), avui n'he escollit la segona perquè en duia una al cap.
He seguit el caminal planer que busca la resclosa del pantà -ara delitosament ple- i, sota el tendre cobricel de la fageda, he continuat enllà pel vial que flanqueja el Morou fins a l'Esquei del Llamp. Aquí he trencat amunt i foravial fins l'artiga de la Mosquera. I sí: he tornat a encertar-la! Endavant i arreu s'estenia el clímax de la florida dels narcisos; un vibrant mantell de flors nívies amb un accent càlid al mig.
Això, sota l'obediència de la jardineria és un afer fàcil, però no té cap comparació possible amb la bellesa de copsar tal grau de concordança natural, l'aventura de la unanimitat de la vida. I d'acord que, ara mateix, de prats de dall reblerts de narcisos -o grandalles- en trobaríem a pleret pel Pirineu... Però no són com aquest, on, si alces la mirada, veus la Mediterrània a tocar rere el Montnegre i el Corredor.
Aquests efímers camps de narcisos, fronterers entre l'altitud i el litoral, revelen la major grandesa del Montseny.
Després d'haver fet un reset a base de poètics narcisos he seguit el meu costum de remuntar fins l'estatge culminal del massís per a fer-hi nit. He estat escrivint entomant el sol fins a 2/4 de 9... I ara, una hora més tard, encara escric amb la llum del cel.

Acabo de sortir a fora per abeurar-me de l'horitzó mentre trepitjava neu. Abans he sondejat una de les moltes congestes resistents i encara feia més d'un metre! I això a mig maig, com l'any passat... Beneïda neu tardana!

Aguaito l'aeri horitzó que l'altitud em proporciona; ara resolt en un sens fi de nuclis de lluminàries que malden per atenuar la por a la foscor. Miro de situar en aquesta cartografia lluminosa a alguns dels meus afins: Allà a Blanes el..., aquí al davant dalt del Corredor, ben junts, al i la..., aquí davall, en mig del buit de la Força, la..., més avall, al costat de Llinars, els pares...
Vaig a fer-lis un truc, que això sempre ho agraeixen!

26 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Ai,sí, xampú de narcisos per a rentar-se el cap per dins..sí, gràcies!

en Girbén ha dit...

Ja saps, MU, com el Montseny regna sobre la Plana... Que valtros el teniu més proper...
Crec que he donat prou indicis d'on trobar aquesta efímera meravella.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Objectiu assolit? Sembla que si, oi?

en Girbén ha dit...

Oi tant que sí, Xiru!
(I ja saps quan -només ara mateix- i on -exclusiu de la Mosquera del Morou-.)
La gran pega és que ara la realitat pica molt i molt fort i els efectes de l'aclarida duren ben poc.

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, he sortit al balcó per veure les teues empremtes, pèro hi ha força boira. No importa, sé que has estat per aqui a prop. Una abraçada.

maite mas ha dit...

Girbén, les paraules i les fotos indiquen que has pogut fer una bona esbandida primaveral, que t'ha deixat renovellat i a punt per encarar nous projectes :))

en Girbén ha dit...

Leb, de dalt del Montseny veia clarament les llumetes de Can Massuet en mig de la foscor del Corredor. Un altre dia que m'hi enfili et faré un truc, tu surts al balcó, i mires si entens els senyals lluminosos en morse que et faré.

en Girbén ha dit...

Una mica sí, Maite, i una mica no. Ahir va ser un da-li que da-li amb la pluja. Allà on anava allà me la fotia. No feia dia per a emboscar-se i fer feina.

Lluís Bosch ha dit...

La fotografia del camí entre els arbres em recorda una exposició que vaig veure fa molts anys: un vell fotògraf fa llargues passejades pels boscos i va retratant el seu progrés lentament. Et felicito per l'emoció que hi ha en aquest paisatge.

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, no dubtis que ho faré ;)

en Girbén ha dit...

Lluís, el meu arborètum fotogràfic, una col·lecció d'arbres substantius cadascun amb el seu nom, va creixent i creixent.
No n'oblido cap, sé no trobar-los de nou.

Clidice ha dit...

t'entenc i t'envejo :) fa massa dies que no m'esbandeixo l'arrel dels cabells per dins.

Galderich ha dit...

Magnífica visió de Barcelona...

en Girbén ha dit...

I això, Clidi, que tu tens la muntanya a tocar. Haurem de fer una enganxina que digui que n'estem retips de tant ploure!

en Girbén ha dit...

Galderich, fa molts anys vaig dibuixar una història que es deia Us duré neu. Anava de l'oficial d'un vaixell que, acabat d'arribar al port de Barcelona des de l'Extrem Orient, en veure dels molls estant la cúpula nevada del Montseny es comprometia a portar una mostra d'aquest do.

jaume ll ha dit...

Estava donant voltes a la idea d'un muntanyisme contemplatiu, però la teva ascensió m'ha demostrat la viabilitat d'un muntanyisme meditatiu, més complet encara que aquell.

en Girbén ha dit...

Home, Jaume, d'ascensió ben poca; ni un centenar de metres fins els narcisos.
El cas és que resten amagats, foravial, i cal encertar el seu moment precís.
T'asseguro que aquella estesa de puresa neteja i guareix.

Àgueda ha dit...

A mi m'ha agradat això de muntanyisme contemplatiu

Comtessa d´Angeville ha dit...

La d'abans era jo!

en Girbén ha dit...

Comtessa, que amb el seguici que porta se la veu de lluny!
Em complau de mala manera que l'humil, endreçat i metropolità Montseny pugui generar encara una reflexió muntanyenca consistent.
I ja dic com li plauria al savi Jaume ll conèixer el muntanyam noruec on viu vostè.

Galderich ha dit...

Girbén,
Esperem veure-la penjada en aquesta pàgina. Suggeridora aquesta història. Encara recordo quan vaig voler conservar dintre d'un potet de plàstic la primera neu que vaig veure caure a casa... Què donaria ara per tenir aquella neu tant innocent!

jaume ll ha dit...

Responc a les al·lusions i manifesto una curiositat:
1) Deia ascensió perquè m'ha semblat entendre que havies acabat pujant gairebé fins al cim del Montseny per fer-hi nit. Si és així, crec que és ben merescut el terme "ascensió". Que consti que sé de bona font que ets un muntanyenc de llei.
2) Això de savi..., gràcies, però absolutament immerescut. Aprenent en allò que m'interessa, ignorant de quasi tot, savi en res, ni ho vull ser.
3) Em plau l'interès pel terme "muntanyisme contemplatiu". Estic treballant en un petit article sobre el tema que m'agradaria que llegíssiu per dialogar al voltant d'aquesta idea.
-Cursiositat: aquest muntanyam noruec, on és? Suposo que no té un sentit literal, ja saps que sóc de poble i moltes no les caço.

en Girbén ha dit...

Jaume II:
1) l'ascensió per la carretera amb la furgoneta-refugi-taller no és molt muntanyenca. Res a veure amb els preciosos versos de l'Agustí Bartra:
Cal que arribi al Cim de l'Home
dolorosament submís

2)"savi" -diguis el que diguis- t'escau més que ignorant.
3)No dubtis a fer-nos arribar el teu article, com tampoc dubtis que m'afegiré al diàleg (dilluns tinc prevista una entrada sobre un gran contemplatiu).
4) La Comtessa ara viu, literalment, a l'alta muntanya noruega, al refugi de Turtagro, al cor mateix del Jotunheimen.

jaume ll ha dit...

1)Ara ho entenc, no havia contemplat la possibilitat d'una ascensió en cotxe.
2)Deixem-ho en aprenent.
3) Espero delerosametn l'entrada. L'article encara està al forn, però te'l faré arribar si me'n surto d'enllestir-lo.
4) Uau, així que muntanyam noruec significa muntanyam noruec? Fascinant.

Àgueda ha dit...

Això de muntanyisme contemplatiu m'ha agradat especialment i explique perquè, que igual no té res a vore amb lo que vol dir Jaume II. A vore, jo quan vaja a la muntanya, siga ací o siga allà, tinc la mala sort de que només un! amic meu, a qui per desgràcia veig poc per no dir pràcticament res, compartix amb mi la manera de fer muntanya d'anar anant i si em dóna la gana parar-me perquè he vist una mosca em pare i la mire tot el temps que faja falta. Amb l'amic este que dic és fàcil perquè mirar animalets és la seua feina, i ell m'enten. Però mateixa amb els companys d'ací, mos passa un pardal per damunt i jo em quede mirant-lo (lo cert és que a voltes sóc un poc "massa contemplativa"), i hores que em podria passar mirant-lo, pos no han passat ni deu segons i ja està algú que si Àgueda que mo se fa tard que si Àgueda que no fem cim que si Àgueda que tal... hòstia pos si no pugem hasta dalt hui ja pujarem altre dia!!!!

Correcció a en Girbén, Turtagro no és refugi, és hotel. Tenim al costat un altre edifici també pertanyent a l'hotel que uns diuen el refugi i altres diuen l'anexe i que està ací des de que es començaren a escalar estes muntanyes i l'allotjament allà és més ecònomic i més incòmode (habitacons amb lliteres, dutxes i banys, només tres wàters pa un colló de llits, compartits). Refugi refugi el de més a prop (que hi ha molts més) és el que queda en la pujà al Fannaraken, caminant entre tres i cinc hores des d'ací (pa mi si hi ha pardals volant, dotze), o el bàsic bàsic (poc més de quatre parets) al Skagastolstind, un poc més lluny (la pujà fins al cim unes dotze hores, si hi ha pardalets volant a prop per a mi quatre dies). Estem, en efecte, al Parc Nacional del Jotunheimen, on hi ha les muntanyes més altes de Noruega, una zona històrica del muntanyisme d'estes contrades. L'hotel és també, més enllà del seu emplaçament, un lloc especial per la història que l'acompanya, i ací poden vore més: www.turtagro.no Si venen, jo sóc l'encarregà de que tinguen llençols netets i no els falte paper al bany.

jaume ll ha dit...

Ostres, Àgueda, gràcies pels aclariments. No havia sentit mai parlar d'aquesta zona. Tinc curiositat de com has pogut anar a parar en aquest lloc remot del món.
Bé, això de muntayisme contemplatiu es pot entendre de moltes maneres, però bàsicament diria que implica posar per davant els elements estètics i emocionals per damunt dels esportius, i això cadascú ho pot aplicar com vulgui.