Eines i més eines

Tot endreçant l'estudi m'he parat una estona a pensar en la quantitat d'eines que hi arribo a acumular; d'eines que, per la seva diversitat, diuen d'una disposició autàrquica. No entraré ara en tot el que he llegit sobre com el bricolatge és una reminiscència del nostre pensament salvatge. Només vull fer servir aquesta providencial caixa d'eines que és un ordinador per a dir d'algunes mostres assenyalades del meu utillatge vàlid encara en el món no virtual.

Heus aquests rodets de patronista escalador que són un llegat de l'avi; de quan, durant la guerra, va treballar en una fabrica d'uniformes de pell. Com que era un home dels d'abans, dels que tenien la veracitat per ensenya, dono per certa la seva al·lusió a què li va fer una jaqueta a mida al mateix Tito de Iugoslàvia quan va venir a guerrejar aquí. (m'abstindré de fer cap comentari sobre l'igualitarisme tergiversat que es pot extreure del fet que a uns pocs els vestissin a mida i que tota la resta s'hagessin d'apanyar). Aquests rodets de pues, que tenen tanta petita història al darrera, encara em fan bon servei: quan he de traçar una línia de tall o, quan enquaderno, aliats amb la imprescindible plegadora d'os (les de plàstic, ja us les regalo).

També diré que, per fi, m'he decidit a buidar el coco. Durant cosa d'any i mig, mentre m'afanyava en una feina molt manual, vaig anar desant dins d'un coco les fulles gastades de cutter. I allà van quedar. Avui, abans de llençar-les, les he pesat: més d'una lliura de fulles tallants! No sé si res diu del possible ofici però asseguro que tinc tots els dits ben sencers. Només una gran cicatriu en un polze diu d'una errada nocturna amb una serra d'arc. Sí, les eines de tall em criden, i a la meva serra mecànica McCulloch la vam batejar com l'Enriqueta.

També m'he fixat en els tres caps de martell que encara conservo. Ara fan bona feina quan cal pressionar l'adherència d'uns estrats de qui sap què..., però no deixen de ser els vestigis d'una constant fal·lera percussiva. Fins a cinc cabotes de macetes Bellota vaig arribar a acumular amb els anys... Tot i que el meu colze espatllat per tantes hòsties m'ha allunyat d'aquesta manera de dir, encara mantinc una total estima pel meu mall de 3 kg. I quines fuetades fotia! Tampoc puc deixar d'estimar aquella preciosa gran maça de fusta que vàrem aconseguir de vell. És que tenia una presència escènica tan imposant! Aquí em teniu fabulant l'educació violenta que el nostre fill no ha conegut.

Per acabar em cal dir que no, que de cap manera tots el nostres afers es poden resoldre amb eines tallants o percutores, que mil vegades millor sempre serà la delitosa carícia d'un pinzell... Heus aquí tots els meus pinzells xinesos. Eines que, perdudes en mig de la voràgine d'un món que desconeixen, sols volen dir de la bellesa. Uns estris inerts que sols demanen un ús subseqüent a la visió. I au si no demanen res!


12 comentaris:

Clidice ha dit...

de tot m'he quedat fascinada amb els pinzells xinesos, hi ha tota una cultura tan diferent al darrera!

Ernesto Niebla ha dit...

M'agraden moltíssim les teves eines de l'avi. Sempre m'ha sorprés i admirat que algú sàpiga fer servir amb maestria aquests tipus d'eines.

en Girbén ha dit...

Clidi, a Berlín vaig encertar una botiga d'arts orientals i vaig aprofitar per a renovar l'estoc de pinzells; és per això que es veuen tan nous. T'hauria caigut la baba amb les col·leccions de papers i de sedes, de laques i d'esmalts...

Clidice ha dit...

no sé si has vist mai la pel·lícula "Hero" de Zhang Yimou. Prescindint de la lluita i tota la pesca, hi ha un bon tros dedicat a l'essència, la meravella i l'art de l'escriptura. Escenes plenes de paper, tinta i pinzells de tota mida. Una autèntica orgia! :)

en Girbén ha dit...

Ernesto, sempre hem de pensar que no hi ha manera de fer més Stradivarius i que aquests es feien amb eines que quasi ja sabien el que havien de fer.
Amb l'ús les eines aprenen.

en Girbén ha dit...

No, no l'he vist però queda apuntada. Gràcies!

LEBLANSKY ha dit...

Fotografiades per tu, les teues eines són envejables, fins i tot els cuters migastats.

Galderich ha dit...

L'estètica de les eines és fascinant. Cada mànec, cada braç... tot parla d'antics oficis que han desaparegut. I la pàtina, què hem de dir de la pàtina?

En fi, meravellós.

Sobre el tema de la guerra civil, el meu avi que era un sabater trassut va passar tota la guerra a comandància general de Barcelona per anar fent sabates... per a les amants dels oficials...

Ell sempre va dir que anava treient les pells de serp i de tota bèstia que tenia al seu taller perquè aquestes pells li salvaven la vida. Anava allargant els encàrrecs amb la intenció de qui dia passa any empeny, i en temps de guerra suposo que això pot passar a ser una prioritat.

El pobre anarquitzava entre l'esperanto, el pacifisme... mai es va trobar situat. Encara conservo com a un tresor molt preuat algunes eines i unes sabates ja cusides i preparades per posar les soles. És el darrer que tenia al tauler abans de morir inesperadament.

en Girbén ha dit...

Leb, les eines inspiren. Cadascuna té una ànima que ens diu d'una possibilitat de fer i de fer-ho, si no bé, sí millor.
Al cap i a la fi, no deixem de ser uns micos amb moltes eines. Les úniques no valen són les de matar, i en disposem de tantes!

en Girbén ha dit...

Meravelloses les eines, Galderich, i meravellosos tots els seus noms, la parla que és cada ofici: Fixo una broca salomònica al filaberquí per a buidar els encaixos dels pius.

I dels sabaters? Que no són boniques les alenes que sempre tenen a mà?
La història del teu avi deixa clar que els oficis ofereixen biografies molt més autònomes i dignes que les cadenes de muntatge, i això sempre s'ha de celebrar.

(No sé si coneixes l'assaig El Artesano de Richard Sennett; és una lectura que ve molt al cas.)

maite mas ha dit...

Les eines, tot un món. El bon artesa es fa les pròpies eines o, les que té, sempre se les fa seves, de manera que en pugui treure el màxim de profit. I la denominació de les eines també dóna per més d'un post! A mi, també em fascinen els pinzells xinesos, a base de pèls d'animals, sembla que tinguin ànima pròpia.

en Girbén ha dit...

Maite, un bon artesà té eines per a fer reviscolar les seves eines. Tinc la llima que cal per a repuntar serres i xerracs... També tinc una de les precioses tasses de fusta tallada on els dalladors càntabres i asturians guardaven la pedra d'esmolar en remull.