El pont al pont invisible

L'Anna feia pont i hem aprofitat l'esquena d'ase d'aquests dies per a tornar al cor més feréstec de les Guilleries, a un confí on la solitud s'ha fet forta i on reps l'empenta conjunta d'unes boscúries deslliurades i de l'energia latent a l'aigua. L'eloqüent bellesa convulsa de Querós s'arrela tant en la seva puixança secreta com en la seva història perduda, penso ara.
Ara, Querós, no és més que un lloc de pas, una breu llambregada que insinua aquell segment de l'ampli col·lectiu delitós de tastar paisatges d'una manera mecanitzada que s'atansa a les ribes del Ter. Per la pista que voreja Susqueda s'afanyen BTT's, motos TT, quads i 4x4's...
Nosaltres, per bé que breu, fem estada al lloc; i jo remo en una absoluta solitud.
Imagino que dec estar fet a les condicions més precàries, perquè, de fora estant, és ben possible que aventurar-se per la incertesa de les grans aigües interiors amb una piragua inflable de 7000 peles al LiDL -i vella de 10 anys- pot semblar una imprudència sinó una follia (no, la confiança en una amiga que mai t'ha fallat no és un factor que contemplin els pocapenes de les assegurances). Ara -en la nostra societat emmalaltida- exposar-se del tot és vist com el súmmum de la niciesa, com una transgressió superior a l'obediència que se'ns exigeix en tot moment...
Continuo bogant i, quan em canso, plego rems i m'estic quiet, ajaçat al meu matalàs flotant, gaudint de la deriva. Sé prou que remar i pedalejar són el zenit de la nostra eficiència energètica pel què pertoca al desplaçament. Remar té a favor la planura absoluta de l'aigua: dues palades t'impulsen deu o dotze metres enllà per un camí rectilini i planer al 100 %.
Vogeixo l'illa del Serrat del Molí i després hi desembarco.
Aviat prenc la decisió de venir a fer-hi una estada més llarga. De dos o tres dies d'aïllament fins a concloure una peça que digui del món vist des d'aquesta peanya rocallosa.
Torno a vogar i faig via fins a St. Martí de Querós.
Diuen que ara Susqueda està al 97,85 % de capacitat... Si estigués al 100 % no dubto que podria entrar a la nau de l'església remant; tant poc falta pel ple. Us imagineu l'escena, poder entrar remant a una església? Quin pròleg a l'Atlàntida!
Torno a de nou a enfilar-me al campanar i refaig una panoràmica que ja coneixia. Em commou la ingènua senyera que les ventades d'hivern havien recollit i, valent, l'aboco per la façana.
També, de dalt estant, veig el meu precari embarcador a la tanca del cementiri; ara convertida en l'escullera de la figuera. Hauré de tornar a fer filigranes per la capçada del mur fins atènyer-la.

Quan remo de dret cap a port veig el què no es veu: l'airós, com ben pocs, pont medieval de Querós.
La imatge recurrent -per accessible- de la sequera del 2007-08 va ser el campanar de St. Romà de Sau... Tanmateix, res com la brutal aparició des de l'oblid de les aigües de la joia d'aquest pont excels; un dels més bells que conec i, tal vegada, servat per la seva continua immersió.
Com que estimo als ponts per davant de moltíssimes coses (bé els tinc per fanals superiors del que ha de ser la cultura: una connexió necessària edificada amb un traç digne), per dos cops vaig venir a creuar el pont de Querós quan corrien temps difícils.
Durant aquells dies difícils tot va ser fàcil. Sols calia endinsar-se al desert subaquàtic i, en uns tres quarts, anaves i tornaves de l'ermita de Querós... Ara, amb l'aigua alta, qui no es vulgui mullar haurà de caminar dues hores avall i tres amunt. Acarem-ho amb el quart d'hora del rem directe.

Vespreja i ja ens hem quedat sols del tot. L'Anna ha tornat d'una passejada d'anar i venir -caminal enllà- i, mentre fem les preceptives partides de Rumi acompanyades d'un pica-pica, escoltem algunes possibilitats. Una és el partit d'España al Mundial -el que radien uns malalts de roig beguts-; l'altre: un digne pronunciament del lloc. Escullo el més adient i arrelat al genius loci : el TORNA SERRALLONGA dels Mesclat ... Com la Clidi, us penjaria el tema, si no fos que els de Goear han decidit el suicidi publicitari.

De bon matí els vents tèrmics que excita l'arribada del sol fan que m'ho prengui amb calma. Res pitjor que remar enmig de la ventada!

A peu m'acosto al cap del Turó del Mal Sopar, un greny que obliga al Ter a dibuixar el gran meandre on s'aixeca el pont i que remata una enasprada proa granítica.
Es veu que el bandoler Joan de Serrallonga va fugir d'aquí -amb la seva amant- quan, encerclat pels guàrdies, es va tirar de cap al Ter a lo Tyrone Power... ¿Ha quedat dit que en Joan Sala -el fill major del Serrallonga- fou durant cinquanta anys el rector de Querós?
Sense moure'm dels registres paterns-filials he d'anar a una de les aventures del meu pare, a quan -aquí mateix- va naufragar al Ter. Es veu que a les darreries dels 50, amb un amic, van voler acomiadar-se d'aquest tram central de Ter amb uns bots inflables de l'època (la mort de Sau és del 62 i la de Susqueda del 68), i que, just aquí, el seu vaixell de pega va fer fallida en uns ràpids; perdent, no bous i esquelles, sinó tot: calers i sabates incloses. Hores més tard, moltes, arribaven al poble ara negat de Susqueda, calçats amb unes benes de fortuna...
I l'home fort de Susqueda, el rector, els va calçar i vestir amb uns parracs procedents d'uns difunts i, de bona fe, els va subvencionar el cotxe de línia a Barcelona (distant, aquells dies, tres hores a peu i més de tres més a motor).

D'hora baixo al recolze amazònic de l'embarcador, ara relluent amb el sol matinal. Si no conegués l'erm immens que amaguen les aigües diria que sempre ha sigut tot així. Que mai va existir el poble de Querós, ni el de Susqueda o el de Sau, com tampoc La Faió o Mequinensa.
El pas matiner per la vall de la moto d'un dels prohoms del tot-terreny osonenc espatlla el paisatge durant una eternitat.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

tens la rara virtud de fer del Ter un Amazones inexplorat! He gaudit molt amb el teu relat! :)

Clidice ha dit...

*virtut, perdó

en Girbén ha dit...

Tots els nostres grans rius,Clidi, sense arribar a la magnitud de l'Amazones, eren uns rius ben dignes i senyors del seu territori. Ara són quasi res, i això em fot negre!!
Jo t'hi veig -mestressa- remant per aquests confins que dic: Plam, plam, plam, plam.... És que t'hi veig!

maite mas ha dit...

Girbén

Gràcies pel teu passeig pel Ter; no hi ha res més agradable i relaxant que deixar-se dur pel corrent lleuger de les aigues d'un riu encalmat. Sobretot sense el brogit infame de motoristes i quaders (massa sovint impossible). M'apunto a la passejada amb el caiac pneumàtic!

Lluís Bosch ha dit...

M'apunto el lloc i em guardo les fotografies, Girbén. I si les poso mai en alguna banda citaré l'autor.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Noi, s'ha donat el cas que algú, llegint (i veient i anant delerós a repassar la cartografia), una excursió com ara aquesta, de tal manera s'hi hagi immergit, i confonent llunyanes, en el temps, baixades i pujades del Montdois, hagi, per un moment pensat que faria un "post" de la excursió talment com si l'hagués viscuda?
Puc jurar que m'ha passat pel cap.

Quina delícia de lectura per a una tarda de dilluns!

en Girbén ha dit...

Sí, Maite, deixar per una estona d'intentar governar res, quedar-se bressolat per l'aigua, val molt i molt la pena. Sempre i quan tinguis el rem a punt per a garantir el retorn.

en Girbén ha dit...

Lluís, t'ho recomano amb uns versos del Carles Riba dedicats a un ressuscitat:
t'ho diu aquest ofès i humiliat
campió sense palma de les vogues forçades:
he anat a fons tres vegades
i és nedant, nedant jo, que sempre m'he salvat.
¿Per pur afany de viure?
¿O per manera extrema d'assaborir-me lliure?

en Girbén ha dit...

Uf, Xiru, fa temps que vaig desestimar el camí del Montdois a Querós. Ja saps com d'enutjoses són les excursions a la revessa, les que comencen amb un llarg descens que després et toca refer.
M'alegra que t'hagin plagut els meus apunts aquàtics.

Galderich ha dit...

Girbén,

Paraules ben enquadrades i fotografies ben poètiques. Què més es pot demanar.

Malgrat tot, em quedo amb el pont summergit... té tantes connotacions!

en Girbén ha dit...

Galderich, jo també em quedo amb el pont. I mira que n'arribem a tenir de bons ponts!
Si n'hagués de fer una tria de tres el de Querós no hi faltaria, com tampoc el Pont del Diable de la Bastida de Bellera (un pas delirant); després ja hi hi hauria més pugna: el de Saderra, el de Buidasacs, el de Martorell...