Ió, Europa i la Voyager I

De tots els ginys que hem enviat a l'espai cap en trobaríem de més rendible que la vella sonda Voyager I. Pel que són quatre calerons d'ara, d'ençà el seu llançament al 1977, ella va encetar la visió propera del nostre sistema.
Ara, tot i haver traspassat fa uns anys l'ona de xoc del sistema solar -el seu confí-, encara ens envia unes dades que triguen unes 16 hores (viatjant a la velocitat de la llum!) a arribar a la terra. No obstant, cal fer saber als creients en els viatges interestel·lars que, tot i parar a la quinta forca i d'anar a tota hòstia (uns 62.000 Km/h amb un nul consum), la Voyager encara trigarà uns 75.000 anys fins a recórrer la distància que ens separa de Pròxima del Centaure, l'estel més proper a nosaltres; i això si fos el cas -que no l'és- que s'hi dirigís. Així de sols estem...

Un dia rúfol i sense cel m'embadoco amb les imatges que la Hasselblad embarcada a la Voyager va fer -a primers de març del 1979- dels dos satèl·lits femenins de Júpiter. Aquestes fotografies, d'una bellesa inexhaurible alhora que distant, afegeixen, també, d'una altra efemèride astronàutica personal. Vint anys exactes havien passat des del 1959, l'any del meu naixement i de la descoberta de la cara oculta de la lluna, i deu des del 1969, el de l'home a la lluna. Estic -la nostra generació ho està- forjat als anys d'or de la cursa espacial.

M'acosto a i la veig impetuosa i volcànica; un erm hostil, ensofrat i groc, puntuat per clivelles ardents. Ió, apart d'una de les moltes donzelles de les que es va encapritxar Zeus, és l'objecte geològicament més actiu del nostre sistema i és només un pèl més gran que la nostra lluna.

Europa, en canvi, és gelada per fora -no pas per dins... Els dibuixos lineals dels glaços que la cobreixen sempre em remeten als atapeïts mapes viaris de la nostra vella Europa. És ben sabut que Zeus va perdre el cap per Europa i que, transformat en un brau blanc, la va raptar per a fer les seves "coses". L'Europa joviana és només un mica més petita que la nostra lluna.





















També m'aturo una estona a pensar en la il·lusa convicció que hi ha darrera del fet de què uns científics (amb el Sagan al davant) aconseguissin afegir, a la tan estudiada tara de la Voyager, el notable llast del disc LP d'or que viatja penjat al seu exterior; un disc que està portant les nostres salutacions -a la veu humana-, i sons i imatges de la terra, envers l'inconegut més llunyà.
Com suposo que per a qualsevol que no sigui un capgròs extraterrestre li resultaran poc entenedors els esquemes gravats a la cara A de l'LP de la Voyager, ara corro a fer-vos-en cinc cèntims. Com que malament rai si tenim un disc però no un tocadiscos, a la part superior s'explica als possibles receptors com fabricar-ne un... Pot semblar el súmmum de la candidesa però estic segur que entre els extraterrestres també hi han joves manyosos que s'han passat hores i hores soldant transistors i prou capaços de sortir-se'n.
La figura radiant de la part inferior explica prou clarament la situació de la terra. Són els catorze púlsars més propers a nosaltres dels quals en dona la freqüència i la situació relativa a nosaltres. El dibuix dels dos cercles de l'angle inferior dret mostra l'àtom d'hidrogen en els seus dos estats més baixos... Cal afegir el que no es veu: a la coberta del disc s'hi va electroxapar una font ultrapura d'urani 238. La desintegració contínua de la font d'isòtops actius ho converteix en un precís rellotge radioactiu de llarga durada: la meitat d'aquest urani s'haurà desintegrat en un lapse de 4.510 milions d'anys. Temps potser suficient per a què la Voyager arribi a bones mans (o tentacles o el que tinguin els extraterrestres) i puguin deduir que aquest LP va ser editat al 1977, com -per dir-ne un- el Good save the Queen dels Sex Pistols.


(Vull afegir que qui vulgui saber què estem fent a l'Observatori pot passar pel blog del nostre segon resident, el Christian Dergarabedian.)

9 comentaris:

Galderich ha dit...

Un apunt fantàstic per a descobrir les coses que desconec!

El que més m'ha al·lucinat és el disc amb els gravats que tu generosament només qualifiques de candidesa... Jo els hagués enviat un Kandinsky, l'adreça del Leblansky perquè passin a recollir-lo i ja està!

Clidice ha dit...

:) no fa gaire vaig programar, per aviadet, un petit apunt on surt en Sagan, i és que, ai! que n'és d'emocionant l'univers que mai no trepitjarem! (a no ser, és clar, que els ET's d'en Leblansky tinguin a bé parar a repostar per aquí)

TRanki ha dit...

Ei Girbén...jo creia ue Europa era un dels planetes on es pressuposava la possibilitat de vida!!!

En quant a el disc..."il.lús", no sé...però em sembla il.lusionat més aviat...esperoq ue algú ho tyrobi aviat i ens envii ( segur que són més savis i es desplacen més veloços...) el secter de no ser tant talosssos, i així tot vagi millor...

O que ens fotin un raig galactic i posin algú més conscient en aquest planeta que ens acull.

Per cert, els darrers descobriments ( o creacions) de biogenètica em sembla que ens donen una visió molt diferent de la Creació de la vida...igual aqueslls que ens van "posar" aqui encara s'estan partint el pit de com anem enviant "disquets" a l'exterior per saber si hi ha algú allà fora...hehe.

El qu hauria de dur el Voyagfes és un sobre per reenviar amb segell pagat, sinó com ens contestaràn!! ( és que als savis se'ls ha d'explicar tot...)

Salut

LEBLANSKY ha dit...

La iniciativa del Voyager i altres sondes espacials és emocionant, però no resisteix una anàlisi tan científica com la que tu has fet: tota una vida humana no és ni la ínfima part del recorregut que hauria de fer una sonda terrestre per trobar quelcom de trellat, tu ja m'entens. O sigui que caldrà seguir confiant en que ells siguin més ràpids i arribin primer.
Jo que pensava viatjar a la Lluna quan tingués 20 anys, i ara tinc clar que ni tan sols sortiré de l'atmosfera, snif...

en Girbén ha dit...

Aquí dalt, Galerich, amb uns 150 llibres espacials a l'abast, resulta fàcil escriure apunts com aquest.
I sí, d'aquell optimisme inicial que vàrem conèixer en directe en queda ben poc.

en Girbén ha dit...

Clidi, els anys en què el Sagan era més actiu i va prendre anomenada van ser els que va viure amb la decisiva biòloga Lin Margulis. De les seves teories -com la de la simbiogénesi-, on enfoca l'aparició de la vida i la seva evolució com un fet essencialment de col·laboració i no de competència, en van fer riota, i durant anys, la majoria de científics oficials... Fins ara que, en comptagotes, van apareixent notícies de descobertes que confirmen les seves teories.
Prou sé que he anat del macro al microcosmos, però ambdós no deixen de ser un, com el Sagan i la Margulis en aquella època.

en Girbén ha dit...

TRanki, tu bulls com Ió, què carai!
El més ferm candidat a possibilitar la vida de tots els cossos del nostre sistema és Tità, el satèl·lit major de Saturn. Ell és l'únic que té atmosfera -per bé que tènue-, i es diu que quan el sol envelleixi, convertint-se en una gegant roja que engolirà Terra, Mart i Júpiter, llavors Tità rebrà suficient escalf per a desenvolupar alguna forma de vida.
Per a les qüestions de la biologia et remeto al comentari anterior.

en Girbén ha dit...

Aquí dalt, Leb, amb tant d'utillatge high-tech envoltat de boscos i sembrats, em poso el vestit de científic pagesot...
No "una vida humana" que dius..., és "la vida humana" el que trigarà la Voyager a arribar als dominis de l'estel més proper; tant de temps com el que portem sent sàpiens.
Millor que vinguin ells, què coi! que ens sortirà més barat.
Jo no vull viatjar ni a la Lluna ni a Mart, només desitjo que arrangem les coses d'aquí.

maite mas ha dit...

Girbén,
Esperem que abans de l'any 4.000 algun extraterrestre hagi pogut escoltar el disc que esmentes. Ara, és clar, que potser ja fa servir ipod i ho haurà de convertir a MP3 (caldrà també escriure-li les instruccions). La intenció, però, és el que compta. Un apunt molt interessant i evocador de confins per descobrir. I sempre la mitologia en relació a l'espai... els humans, hem de trobar explicacions narratives per a tot.