Sobre el meu Dioscòrides

La Coco -la gata vella del Toni- ha pres gran estima per la peanya del meu Dioscòrides i ara s'hi passa llargues estones enfilada. El seu miler llarg de pàgines l'eleven prou com per guanyar una visual dominant sobre la sala i els passadissos de cal seu amo (una partició del primer pis del gran mas de Cal Sala de Valmanya), just damunt de la biblioteca d'astronomia i al costat d'una col·lecció de cossos celestes: la Terra, la Lluna, Mart, Júpiter...

Fins i tot imagino que li deu resultar grat el ters folre del llibre. De l'esquena d'una vella xupa de cuir argentina -d'una finíssima pell de vedella adobada al crom- vaig tallar-ne un gran retall que, després d'enganxar-lo amb pega de sabater, vaig acabar fixant amb deu reblons de llautó. És evident que un procés de folrat irreversible com aquest només l'emprens amb obres que saps de molt ús i per a tota la vida; i el totxo del Pius Font i Quer entra de ple en la categoria dels manuals inexhauribles.

Quan la gata baixa del Dioscòrides, per anar a estofat-se al sol, l'obro i llegeixo l'anotació amb retolador groc que l'encapçala: Bescanvi: NEUS, juny-91

No, no el vaig comprar sinó bescanviar per una aiguada de tinta xinesa de gran format on s'hi veien les Balmes dels Plecs..., dels Plecs del Llibre; un dels indrets més commovedors de tot Montserrat.
L'intercanvi es va produir a l'absis de la capella de la Central del carrer Elisabets, quan encara era la Llar del Llibre i la nau no estava desfigurada per cap pis. La Neus, la filla de l'amo, tenia gran estima pels racons de Montserrat i jo estava enmig del meu "Pla Quinquennal Botànic"... Així de fàcil va ser l'acord! La prometença de perdurabilitat ajustava la vàlua de les mercaderies bescanviades.
Curiosament, si ara algú es delís per aconseguir un exemplar nou d'aquesta obra clàssica (perquè la meva edició és la dotzena i ara ja no sé per quina devem anar), la podria trobar a la mateixa capella-llibreria, al pis superior en un racó de la secció de filosofia. I quines coses tenen els llibres!

Després d'un any sencer de no fer-ho -d'una volta sencera a l'eclíptica-, reobro de nou el llibre (li he deixat tot aquest temps a l'Assumpció per a què pogués repassar els usos i les virtuts de les seves estimades plantes medicinals). Amb l'ajuda de la meva pauta cromàtica em situo a la zona de les labiades. La recorro i aviat arribo on volia: a la gatera o menta dels gats (Nepeta cataria); l'herba que fa perdre el seny als gats i a les gates... Llegeixo la fitxa que en fa Font i Quer i, com sempre, quedo admirat de la seva prosa incomparable; un punt anacrònica, sí, i tanmateix d'una precisió i riquesa lèxica enlluernadores.

Escoli sobre la immortalitat.
En un acte de merescuda justícia, Javier Perez Andujar va gosar incloure a Pius Font i Quer enmig d'una nòmina d'autors com el Gilgamès, Swift, Borges, Bradbury, Nabokov, Calvino, Vonnegut o Capek... Això a La vida no vale nada, un recull de relats, contes, mites i llegendes sobre la immortalitat. La planta -en la versió Font i Quer- que havia de figurar en un recull amb aquesta inspiració no podia ser una altra que la Siempreviva mayor.

Diu el compilador al pròleg: «Porque inmortalidad y literatura van de la mano desde el principio del camino, he querido unirlo todo en este libro con la amalgama de la literatura. Pues, para nosotros, los lectores, es la literatura lo que nos aglutina con la vida, y por tanto lo que nos hace inmortales.»
Doncs això!


17 comentaris:

Galderich ha dit...

Un bon viatge pel món personal i subtil de relacions... immortals!

Lluís Bosch ha dit...

El gat també diu alguna sobre la immortalitat, amb aquesta quietud que té, tan ben posat sobre el llibre. I... quin llibre!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tot prou interessant. M'agrada això del canvi, una base imprescindible per a una personal teoria del valor.
Ah, i el procés de folrat del llibre!

Clidice ha dit...

i d'aquí a poc potser retrobarem aquest acte de baratar, paraula que, d'altra banda, s'escriu únicament amb la mà esquerra del qwerty, com abracadabra. enyoro tenir gat, és un ésser més que agradable, estèticament impecable.

en Girbén ha dit...

Així és, Galderich, com bé saps alguns llibres, pocs, són apèndixs de nosaltres mateixos.

en Girbén ha dit...

Estic segur, Lluís, que la compilació que cito al capdavall seria del teu gust; tant com el mateix Dioscòrides.

en Girbén ha dit...

Xiru, que bé ho has copsat! El bescanvi, tot i menystingut pel mercat com una relació de penúria, afegeix el valor de l'estima als objectes que et permet aconseguir.
I la de llibres que deus haver folrat...

en Girbén ha dit...

Tu rai, Clidi, que saps mecanografia; jo faig el que puc amb dos ditets que s'entrecreuen contínuament.
Als gats me'ls miro amb ulls d'egipci: com la propícia deessa Bastet, la regent del sol i de la música.

maite mas ha dit...

Girbén,
Sempre que algú cita el Pius Font i Quer, jo em recordo de les guies d'arbres i arbustos Masclans, les quals, com a bona nena guia que era, vaig fer servir moltíssim i em va ensenyar força sobre característiques i tipologies botàniques. El gatet, impecable... el llibre de sota, incunable.

sarah ha dit...

Els meus gats i els llibres tenen també grans afinitats. És ben curiós que tan bont punt em poso a llegir o a estudiar, es van apropant i acabem tots plegats, jo i ells al meu costat, penjats d'una història... No coneixia el llibre que descrius, però és una preciositat i un recull de saber. No hi té res a fer, el kindle, al seu costat...

Ernesto Niebla ha dit...

M'agrada aquesta fotografia del gat damunt la intelectualitat del Diascòrides. M'ha fet gràcia que sortís el Diascòrides de Pio Font i Quer, perquè en un temps que feia excursionisme botànic el vaig adquirir . El meu és la sisena edició . :)

Robert ha dit...

..jo també en tinc un a casa en un lloc d'honor, (Jo) el llegeixo poc, però fa una patxoca!!!!
maco post si senyor...

en Girbén ha dit...

Una de les guies del Masclans, potser la dels arbustos i lianes..., un cançoner: una Ronda de cançons o el Focksong... (possiblement comprat a La Tenda), un rodet de fil d'empalomar..., el fulard, és clar!
La de coses, Maite, que arribaven a omplir una motxilla de campaments.

en Girbén ha dit...

Sarah, el dia a dia de la Coco és invers al nostre: 18 h dormitant i 6 h de la mínima activitat possible.
I, si un dia et sobra un grapadet d'€uros, ja et dic que un Font i Quer és una inversió per a sempre.

en Girbén ha dit...

Si res no falla, Ernesto, veuràs que a la pàgina 922 hi apareix la família de les ciperàcies amb la teva -i meva- estimada xufla al capdavant. El Pius es va esplaiar explicant l'orxata! :)

en Girbén ha dit...

Aquest (Jo), Robert, em fa pensar en què hi ha qui l'obre sovint... Sóc un entusiasta dels manuals clàssics de les ciències de la terra (la "Geologia" de Font i Sagué: oh! OH!); i ja dic que en cal saber-ne un munt d'escriure per a explicar bé tanta estranyesa.

Ernesto Niebla ha dit...

Gràcies Girbén. El Pius ho explica molt bé com poder confeccionar l'orxata i les seves virtuts.