Sobre l'Ebre

Aquest apunt és una aportació a l'homenatge al Jesús Moncada.

Vespreja quan, pels polsosos vials de les mines de lignit, vorejo l'Ebre des de Mequinensa fins a una rada del Pantà de Riba-roja ja en terres d'Almatret.
Aquí faré nit tot pensant en les raons de la imperativa muralla d'aigua que ara separa germans i veïns. Arreu topes amb els testimonis d'aquella malícia; com la boca de la foradada del tren badada al braç del Matarranya, loquaç sols per a expressar l'absurd de desfer... És clar que, poc més amunt, hi han les runes de la vella La Faió, un poble ara invisible i negat.

L'endemà, d'hora, ja remo cap a la Punta Cremada, el més negligit dels confins saragossans.

L'aigua, que tant separa, és alhora el camí més planer i factible per a connectar aquests dos punts.

Vaig i vinc, i, quan torno, ancoro la piragua en un dels esquelets del que havia sigut un ametllerar.
Passaré el matí llegint ajaçat al damunt de l'aigua... A sobre d'un riu llegeixo sobre un riu.


Si hagués sigut sobre l'Ebre, tinc clar que ningú millor que el Moncada; però no, llegeixo sobre el Danubi, aquell riu que neix d'una aixeta -com explica el Claudio Magris.
Aquí, l'Ebre modificat té el port d'un gran riu europeu...
Se m'acut que el "a l'engròs" de Magris equival al "a la menuda" del Moncada. Ni més ni menys.
Si en va saber aquell home d'escriure!

10 comentaris:

Allau ha dit...

Gràcies, Girbén, per dur-nos en Moncada a través d'un paisatge i un moment.

Lluís Bosch ha dit...

La tercera fotografia és impressionant i em fa pensar en les escenes obscures de Dies d'Agost, tot i que estan filmades una mica més avall de Riba-roja, lloc també molt aconsellable.

en Girbén ha dit...

Uf, Allau!
Si en sabia el Moncada d'escriure.
Seva és la gran lliçó de no precipitar-se.
Crec que ara l'apunt ha millorat cosa de no dir.

en Girbén ha dit...

Aquestes fotografies podrien millorar força, Lluís, fent un bon revelat dels negatius -no pas aquest maldestre industrial, i escanejant-les i muntant-les de nou.
Tanmateix, ja saps que l'expressivitat sovint no casa amb la correcció tècnica.

Puigmalet ha dit...

Moncada, a banda del lèxic, era un mestre del temps. El ritme de l'aigua a la ploma. Precioses imatges.

vpamies ha dit...

Alguna cosa té l'aigua... anava a dir que la beneeixen, però no, em volia referir a l'aigua com a font d'inspiració de molts autors. :-)

en Girbén ha dit...

Puigmalet i vpamies, -ja que tots dos esmenteu la força motriu literària de les aigües, les oceàniques i les fluvials-, se m'acut que, si ens remuntem fins les fonts, ja el Gilgamès era una epopeia fluvial.
Per un altre costat, el Moncada em parla d'una possibilitat que no he conegut: la de tenir un cert domini d'un lloc pel fet de ser-ne fill. A mi, aquestes aigües amansides del pantà em semblen un trombe que atura el fluir d'una xarxa per la que davalla la sang d'uns records que abraçen la conca sencera de l'Ebre, fins les seves múltiples deus per remotes que siguin.
Tal vegada fora bo que iniciés una nova secció titulada "Ebrietat ebraica" o cosa semblant.

sànset i utnoa ha dit...

I tant que en va saber. I va saber descriure com ningú la vida -i la mort- que acompanya el nostre riu.

*Sànset*

en Girbén ha dit...

Ara que m'hi fixo, Sànset, gran part dels meus gens -dues o tres generacions enrere-, de Benifallet, Casp o la Pobla de Segur, han fet cap a l'Ebre. No, no puc deixar de creure en lo Riu si el porto a dins.

TRanki ha dit...

Ostia..

la mare és de FLix, i de vegades haviem anat amb el pare enllà de Ribarroja, a través de quilòmetres de soledat asfaltada fins arribar a Faió...quin angunia les cases iguals, alineades i un bar solitari en un poble artificial i fantasma enmig del no res...

De adolescnt em preguntava d'on venia o on anava aquell tunel enmig de una paret que aviat vaig veure que esra inescalable...

I una tarda vaig endur-me l'ensurt de la meva vida...navegant amb el cayac per l'envassament ens vam acostar a un neumàtic que flotava, inmens, enmig de l'aigua...i de repent es va moure mostrant el llom brutal i platejat d'un silur gran com un dofí...quin pànic que vaig sentir en saber que uns simples mil.límetres de fibra de vidre separaven el meu cul de les dents d'auells monstres dels abismes aquífers dels Urals!!!!!

res que vaig anar reman sense acostar gens les mans a l'aigua i poques qvegades he tornat a nedar en pantans com aquell...deu n'hi do dels jubilats alemanys que es dediquen a transformar els ecosistemes dels rius allà on van...sempre serem uns prigats aqui-....hehehe

Salut