2 al Rialb (1)






H
em vingut a restaurar la vida d'un lloc. No es tracta de què l'indret estigui moribund o mort, ans al contrari, ara fins i tot estan arranjant la pistota que el situava en un confí difícil (senyal clara que el boca-orella no ha parat i cada vegada és més freqüentat); el què pare i fill hem vingut a fer -via l'acció directa- és a rescatar-lo de la seva condició de record fixat en una dotzena de velles imatges.

Aprofitant que l'Oriol té més vacances que no quartos per a omplir-les, després d'una dècada de pausa ens hem aliat de nou en una de les nostres sortides aventureres anuals. Ara, refent-se de la brega d'avui, jeu estenallat al succint campament d'hamaques que hem parat just a la mateixa feixa on fa divuit anys, els tres de la família més la torna del gos, vàrem passar sis dies gloriosos sota una mínima tendeta.

L
a llei primera dels espais braus s'ha complert i no hem sabut trobar cap diferència entre ara i abans. Aquí res ha canviat tret del gran argument del lloc, el Rialb -la transparència feta riu-, que enguany baixa amb una força que no t'hi volguessis trobar... I això és exactament el què hem vingut a fer.

No podem estar-nos d'acarar el record de la garlanda d'olles i tolles on havíem passat les hores en remull amb la rierada de mal franquejar que ara s'escola furiosa. El recorregut que l'Oriol havia fet i desfet mil i un cops a bord d'una barqueta amb la insistència miraculosa de la infantesa -quan la reiteració no és penúria sinó cabdal expansió-, avui són uns ràpids violents que l'interroguen. Amb onze anys, jo transitava amb desfici per aquest tram de riu?


* * *
Desvetllar-se a les tantes ajaçat a una hamaca en un indret buit, sense habitants ni llums en molts quilòmetres a la rodona, garanteix una celístia de primera. No hi fa res que m'arribi filtrada pel bosc i que, privat així de referències, no pugui atribuir-li els noms que la cultura ens ha llegat. És l'estrat superior de sempre que, amb l'ajut del reticle difós del brancatge, veus com ens giravolta al damunt. Tot i així... Diria que aquella gran magnitud rogenca que declina cap a ponent deu ser Arcturus, el gegantí estel roig, vint-i-sis vegades major que el Sol que aquests dies ens està rostint.


15 comentaris:

Galderich ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Galderich ha dit...

Ho sento, el comentari anterior corresponia a un altre bloc... :-)

El que volia dir és que sempre és un plaer retornar als llocs de la nostra infantesa. És potser un dels viatges més emocionants.

en Girbén ha dit...

Galderich -comentarista atabalat-, ja tens raó. L'emoció de mantenir d'empeus, poc o molt, els espais de la nostra infantesa ens fa forts. Aquí parlo d'un de la de l'Oriol que es manté integre al 100%.

Àgueda ha dit...

Quina enveja... Inconfusible el color dels Ninja de Boreal amb els que tants ens inicíarem en la verticalitat. Bé, potser no ho són però de lluny, a la foto on t'enfiles o algú s'enfila en un blog, ho semblen.

en Girbén ha dit...

Àgueda, vas bé, són unes autèntiques Ninja alacantines i encara les porto a la furgo fer a acariciar els pedrots...
T'agradarà, segur, la segona part del passeig.

maite mas ha dit...

Girbén,


Veig que continues amb la teva línia d'apunts amb hamaca incorporada :)) Enhorabona per poder retornar amb el teu fill a un indret que segur que per a vosaltres dos és mític. Fa goig que ara s'hagi convertit amb una mena de ràpids... És esperançador.

en Girbén ha dit...

Maite, aquest és un de tants trams fluvials salvatges que pertanyen a la petita mitologia familiar: l'Oriol per la barqueta, l'Anna pels jacuzzis..., fins i tot ho va ser pel gos perquè hi va aprendre a nadar.
I sí, malgrat et limiti l'acció, és un goig veure baixar els rius amb la força d'enguany.

Comtessa d´Angeville ha dit...

BLOC! no blog

en Girbén ha dit...

Passa res, Comtessa. Sóc dels que confonen la bellesa, feta de solidesa i poesia, d'un bon bloc amb la d'un bon blog.

Lluís Bosch ha dit...

Com sempre acompanyat de grans fotografies, aquest cop un text profundament humanista. Bé, de fet en Girbén és això: un humanista clàssic.

en Girbén ha dit...

T'agraeixo de debò, Lluís, que preuis el 50% -o potser més- del meu afany, el de les imatges; l'escriptura sempre serà, per a mi, un afer subaltern.
I si "clàssic" té res a veure amb serè, això només és un deix de la llunyania intemporal on, sovint, se m'acut d'escriure.

Carles Hernando ha dit...

Suposo que ens agrada recordar els espais d'infantesa, perquè -almenys en el meu cas- són els únics moments de la nostra vida en què la consciència és realment lliure.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Complexa vivència la dels retorns. A voltes agraïda. Felicitats.
I les aigües segueixen baixant...

en Girbén ha dit...

Home, Carles, tu saps d'indrets on la consciència, si no amb la llibertat de la infantesa, s'obre per a deslliurar-se de molts del lligams que anem acumulant.

en Girbén ha dit...

Xiru, deu ser un pacte necessari, quan afluixa la crida de la novetat i comencem a preuar el fet de retornar, que ens fa avançar un passet pel camí de la saviesa.
Si no coneixes el gran argument del Rialb ara ja el pots veure al(2), amb aigua alta, això sí.