Un Lenz i el Lenz

[...] Això els va portar a continuar parlant, Oberlin va explicar coses de la gent de muntanya, de noies que percebien l'aigua i el metall sota terra, d'homes que havien estat atacats dalt dels cims i que havien lluitat amb un esperit; també li va dir que ell una vegada, a la muntanya, va quedar sumit en una mena de somnambulisme mentre contemplava un rierol d'aigües fondes i quietes. Lenz va dir-li que l'esperit de les aigües s'havia apoderat d'ell, i que llavors segurament va poder copsar alguna cosa del seu ésser més propi. Va continuar parlant: les naturaleses més pures i senzilles depenen de forma immediata dels elements, i com més refinada espiritualment és la persona en la manera de viure i percebre, més se li haurà atrofiat aquest sentit per percebre allò que és elemental; va dir que no el tenia per un estadi superior perquè no és independent, però pensava que ha de ser un plaer infinit que la vida particular de cada forma pugui afectar-te així; tenir una ànima sensible per als minerals, pels metalls, l'aigua, les plantes; assumir com en un somni cada ésser de la natura dintre un mateix, com les flors respiren l'aire amb el creixement i la minva de la lluna.
LENZ, Georg Büchner

La seqüencia va ser aquesta: abans de llegir a Lenz vaig llegir el Lenz; o, millor dit, la lectura de l'única obra narrativa de Büchner va fer que busqués L'ermità del bosc de Jacob Lenz.
Fa mig any que els dos llibres, apilats, van corrent per l'estudi a l'espera de què en faci una lluïda ressenya, que no penso fer per una raó que ja assenyala Lenz (com a Herz) quan recull una consigna de Rousseau: "Hom no s'ha d'exigir allò que depassa les seves forces". I, malgrat hagi escrit un bon grapat de rengles sobre Lenz, sé que no me'n surto i que aviat caic en la impostura de fer-me passar per l'expert germanista que no sóc.

Un altre bon escull és haver d'enfrontar-se al joc de personalitats escindides, simulades i dissoltes que sorgeix quan acares les dues obres: a L'ermità (inconclusa i pòstuma abans d'endinsar-se en la follia), Lenz és suplanta tant a ell mateix com al seu amic Goethe i a molts de la cort de Weimar, per a jutjar-los des del més absolut desencís (Goethe, dipositari de l'obra de Lenz, va córrer a amaga-la al fons d'un bagul, d'on no va sortir fins a ser rescatada per Schiller molts anys més tard); i el Lenz de Büchner és la reconstrucció literària de l'informe que Oberlin -un pastor protestant dels Vosgues- va escriure explicant el decisiu brot psicòtic que va patir Lenz quan estava acollit a casa seva (un experiment, el de Büchner, no només reeixit sinó inaugural dins la narrativa moderna).





















Una mica bastant d'aquell nici consol que trobes quan deixes de sentir-te sol amb les teves incapacitats m'arriba del fulminant efecte que va tenir la lectura del Lenz de Büchner per a Elias Canetti: el de deixar d'escriure ficció per sempre més. En parla el traductor Jordi Ibáñez a la seva impecable introducció i ho recull Jordi Llovet a la seva ressenya del Lenz. Em sembla una de les més suggeridores anècdotes possibles a propòsit del món de les parelles lectores-escriptores: amagar un llibre en una biblioteca pot ser tot un acte d'amor!

Tampoc puc estar-me'n, mirant els dos Lenz, de pensar en la precocitat. Jacob Lenz va caure mort als 41 anys -sol i en la misèria absoluta- en un carrer de Moscou, però com a escriptor ja havia mort escrivint L'ermità dels boscos, als 26 anys. Apart del seu mite com a violent clarobscur de Goethe, d'ell en quedaran els dos drames, El preceptor i Els soldats, que Bertolt Brecht va rescatar. Més efímer encara va ser Georg Büchner: amb només 24 anys va tenir temps d'escriure tres peces teatrals perdurables: La mort de Danton, Leonci i Lena i Wozzeck, amb el Lenz per entremig.

El Lenz de Georg Büchner, amb traducció i introducció de Jordi Ibáñez, està editat al 2009 per ADESIARA Editorial, en doble versió alemany-català.
De Jacob Lenz no n'he trobat res. La meva versió francesa de Der Waldbruder està editada per JOSÉ CORTI, París 1990. (Afegiré que m'encanten els llibres d'aquest editor, impresos en un excel·lent paper verjurat i en uns anacrònics plecs no guillotinats que cal anar obrint amb cura; com que publica tot Julien Gracq d'aquí ve que el conegués).

8 comentaris:

Allau ha dit...

Per no sortir-te'n, déu n'hi do! Ho he trobat força informatiu i també intrigant.

en Girbén ha dit...

M'he escarrassat, Allau.
Si ha servit per a excitar la curiositat ja m'està bé: les 33 pàgines del Lenz de Büchner són un instant, un instant inesgotable.

(Com ja deus saber d'aquesta cruïlla d'avui han sortit bastants hores d'òpera.)

Clidice ha dit...

així no es pot fer res de bo, amb tantes coses que hi ha per aprendre! mmmm si demano una subvenció a la "Txene" per deixar de treballar i dedicar-me a llegir i veure pel·lis, me la donaran?

en Girbén ha dit...

Del tot d'acord amb tu, Clidi!
Si no l'hem superada, som a frec d'assolir aquella massa crítica de suggeriments a partir de la qual la informació esclata, iniciant una fatal reacció en cadena.
Per tal de no afegir més pressió a aquest Txernòbil blocaire miraré de ser més lleuger. Ho intentaré!

maite mas ha dit...

De Büchner coneixia Leonci i Lena i Wozzech (o Woyzech, com apunta el Llovet), però no el Lenz. Aquest personatge és molt interessant, i ho deu ser la seva obra. Encara que el fragment que reprodueixes del de Büchner és molt significatiu. Aquest apunt té molta teca... Llegint-lo, la vida de Lenz m'ha fet pensar en H.D. Thoreau i en Robert Walser (deu ser per la natura i per la bogeria). Molt interessant, i t'animo perquè t'encaris en la ressenya, la brodis, i ens la deixis llegir

Clidice ha dit...

no cal que siguis més lleuger per les meves mancances, tot el contrari, no em queixo, només constato que aprenc molt :)

en Girbén ha dit...

Maite, no és que el Lenz de veritat fos molt de la natura, és Büchner qui edifica els paisatges formidables que van ser el fons de l'inici de la seva bogeria. Sembla que el seu principal mèrit com a dramaturg va ser el trencament d'una estructura canònica i l'inici d'un teatre social. D'aquí ve que l'activista polític Büchner s'hi interessés, i que Brecht el redescobrís.
La formidable prosa del Lenz de Büchner s'ha llegit des de moltes òptiques; fins i tot Deleuze i Guattari hi endevinen un precedent de l'antipsiquiatria.

en Girbén ha dit...

Clidi, apunts com aquest són més per a l'hivern; aquesta calorada ens resta lluïdesa tant a l'hora d'escriure com de llegir.
Ja veuràs com m'ocuparé de coses més fresquetes :)