D'un estoic estiu

L'escena s'ha anat repetint aquests darrers dies, ve l'Anna i em demana: -Com estàs?, i jo li responc: -Ja veus, més estoic, impossible! (això fent el posat que considero d'un estoic, calm tirant a sorrut). Aquí ella ataca digitalment els meus flancs i la tibantor forçada fa que em vinguin pessigolles i adéu estoïcisme.

Tot plegat ve de l'estratègia d'absorció d'un rol en pro de la credibilitat, d'una mena de mètode Stanislavski, que he anat seguint aquest agost. Volia aprofitar les llargues estones de pausa per atacar tot de fils fils penjants del guió que m'havia ocupat la primavera, i un d'ells era el de vestir a l'Emma (un dels vèrtexs basals de la triada de protagonistes), per a qui, tot i que no fos substancial pel relat, havia imaginat un ofici versemblant, el de filòloga clàssica.
Així, aprofitant la feliç capacitat de fer casar les circumstàncies que t'atorga la creació, se'm va acudir que, en el punt on la progressió de la història l'encalça, estigués ocupada en l'estudi i la traducció de
les Tragèdies de Sèneca. Si més no em va semblar que el pensament estoic del cordovès li convenia a aquella dona forçada a entomar una vida retirada després d'haver-ne rebut unes quantes de fortes.


He de dir que la decisió d'atribuir-li a l'Emma semblant ocupació va ser -com pertoca en el procés creatiu- intuïtiva e instantània, i que
l'única cosa que coneixia tant de l'ofici de la filologia clàssica com del Sèneca eren les temptatives de traducció de quan, al batxillerat de lletres, estudiava llatí; una pila de mancances a la que calia afegir la ignorància per desinterès sobre l'estoïcisme (sempre m'ha fet més gràcia l'epicureisme, de llarg menys antropocèntric).
Així, per un detall en principi tangencial a l'escriptura d'un guió, veient com d'esfilagarsat era el meu saber sobre un tema que pretenia tractar i procurant fer les coses mínimament bé (enllà del precari saber wikipèdic), vaig decidir estudiar les obres de Sèneca; un propòsit del qual ja no em vaig poder escapar quan l'Anna es va presentar a casa amb els dos volums de les Tragèdies, tota una bogeria (els de la Gredos tenen un preu just, el d'uns llibres de luxe) que m'obligava a afanyar-me si no volia llençar un munt de quartos.

Per avui ho anirem deixant. Ja hi tornaré amb algunes de les moltes notes que he anat acumulant durant aquest estudi. Si de cas em plau acabar a la manera de Sèneca en les seves monumentals Cartes a Lucili, amb una cita vàlida del seu "enemic" Epicur. "Entre altres mals, l'estupidesa té encara aquest: sempre començar a viure". Gran veritat que no sé com afecta a aquells sempre ocupats en fer començar a viure als seus personatges de ficció.


4 comentaris:

Galderich ha dit...

Ep, no em vull posar en temes més propers a en Leblansky que a mi (poc donat a la filosofia i no ho dic amb orgull!) però Epicur no anava tant desancaminat... L'estoïcisme, però, té els seus punts interessants i adaptables en moments molt determinats ja que la seva actitut és la que et serveix per superar certes coses en contra.

D'aquí a llegir-se les obres complertes de Sèneca (encara que només siguin dues tragèdies) per aprofundir... no sé, no ho veig clar. Els clàssics de tant en tant van bé però a vegades penso que 2000 anys com a mínim ens donen plantejaments diferents i no sé si els seus avui són aplicables...

Que vagi bé la meditació des de l'hamaca!

en Girbén ha dit...

Que l'Epicur hi tocava, Galderich, no m'ha resultat cap novetat, i en l'estoïcisme hi he vist una digna doctrina per a temps difícils o ben apta per als mesquins de per vida (d'aquí que al Sèneca se'l arribés a santificar a "la llegenda àuria").
I no, no pateixis: no m'he llegit les seves obres complertes, ni tan sols les nou o deu tragèdies que va escriure (una cosa gore que acolloniria al més valent dels gòtics). Sí que he estat reflexionant sobre els indicis de la vigència d'aquest llegat que he anat trobant.

Lluís Bosch ha dit...

Tot plegat explica un dels millors moments en el procés de creació. Tots aquests estats, dubtes, troballes i embolics en què ens posem quan volem donar forma i sentit a una idea.
En fi, trobo que fas bé d'exposar-ho així, i crec que Epicur s'hi escau la mar de bé.
Salut i estoïcisme.

en Girbén ha dit...

Salut, Lluís, i una mica d'estoïcisme del bo.
Diu Sèneca a la tretzena carta a Lucili, la que tracta dels riscs de caure en la por induïda: El que simplement t'aconsello és que no siguis desgraciat abans d'hora com quan aquelles eventualitats que, tingudes per imminents, et van provocar pànic: potser no arribin mai o, en tot cas, mai van arribar.
Si n'és de vell el negoci de la producció i la gestió de la por..., des del papus dels terrorismes, al sindicalisme mesell, passant per la grip A, tot queda abraçat per aquesta idea.