El Piscarciano

Avui toca el què en un joc de l'Oca complert (aquell que contemplés tots els emblemes topològics) seria anar de cova a cova, o de sistema a sistema, de Pozalagua al Piscarciano.
Seguim, doncs, rodant en direcció N.O. per la Losa i las Merindades burgaleses. Són paisatges que, mirats a corre-cuita, no semblen tenir grans arguments de pes. Tanmateix, aquests relleus assuaujats reblerts de poblets mínims -d'una ferma arquitectura que et parla de la cruesa dels seus hiverns-, estan plens d'accents d'interès de tota mena i ben poc alterats: artístics, geològics, botànics...


Enfilem-nos a la proa de la Peña Colorada i coneguem San Pantaleón de Losa, una festa de la rara iconografia tallada a la pedra que trobem arreu d'aquests verals. De base romànica amb annexes gòtics, fascina per la portalada asimètrica amb l'atlant a l'esquerra, que suporta a una possible lloba romana, i amb el llamp geomètric a la dreta, o és la serp verinosa del miracle que va santificar al Pantaleó? També són fantasiosos els soterrats a les arquivoltes del portal i dels finestrals. Són jocs de dos personatges, viu el de dalt (ulls oberts i calçat) i mort l'inferior (ulls clucs i descalç). I què no diu l'home esverat del capitell que es silencia tapant-se la boca?

Seguim endavant fins a Soncillo on prenem el trencall del Valle de Arreba. Aquí acampem en una de les prades impecables de la riba del Trifón. Tinc molta estima per aquesta pacífica vall que dissimula una geologia torturada i potser és la cinquena vegada que hi passo. Aquest cop no m'acostaré a les estretors del Desfiladero de las Palancas ni a les seves airoses torres inèdites. Havent dinat remuntaré el riu per on pugui.

Intento repetir la caminada que vaig fer una tardor de fa dotze anys i de la que no en recordo més que com va acabar. Camps enllà em sobta un oratori desensostrat amb aparença romànica que s'alça en una cruïlla. Prenc el camí menys marcat que davalla fins el riu. Després de descalçar-me per creuar-lo, la intuïció em diu que hi ha d'haver un pas. Així encerto el vell camí que va vorejant unes petites gorges. Tot i estar obrat i enllosat en molts trams, la vegetació que el tanca m'indica que per aquí no hi deu passar ningú en anys.
(Malgrat el govern de la Comunidad s'entesti a publicitar els innegables encants naturals del seu territori, mantenir els camins no és mai un afer oficial, és labor de la tradició excursionista i aquesta aquí és pràcticament inexistent.)


Avanço joiós pel perdut corriol, selvàtic i riberenc, fins enllaçar amb els vials transitats que baixen a la Hoya del Piscarciano. Al fons d'aquest clot gegant clos per altes parets verticals, les restes d'una immensa caverna esfondrada, s'hi obren les boques de tres coves: les menors de Vacas i Arenas, i la gran Cueva del Piscarciano on em dirigeixo de nou després de dotze anys; aleshores amb el gos i ara sol.

Sembla ser que el tal Piscarciano era un bandoler del XIX que s'amagava per aquí. Ara, oblidades les seves malifetes, anomena a aquesta gran cavitat que, sense importants desnivells, s'estén per una quinzena de quilòmetres, la majoria d'ells de galeries de mides importants. Tanmateix, l'aparent facilitat del seu recorregut topa amb seriós impediment, i aviat descobreixes que la promesa d'una grata i llarga passejada subterrània era falsa.


Em torno a calçar les botes altes d'espele i traspasso el gran porxo. Creuo el bast vestíbul i enfilo la galeria, ample com un carrer... De moment ja he progressat més que l'altra vegada. Sembla que amb l'estiatge tot és més fàcil... Però, ai las! Just arribo a la fosca ja estic clavat al fang. Un pregon riu d'argila, plàstica i adhesiva, cobreix tot el sòl de la cova. Vaig afegint les empremtes de les meves passes angunioses a les de tots els altres que m'han precedit. A voltes sembla que no tocaràs fons i que el fangar t'engolirà; llavors la bota queda travada fins dalt i l'has d'extreure estirant amb força amb les dues mans. Després d'un centenar de metres d'aquesta agonia arribo a una cruïlla relativament eixuta on em dic: Val, d'acord, deixem-ho... Un altre cop vindré amb un peto de pescador de riu. I refaig les meves passes, una a una, i mai millor dit.


Fa dotze anys encara va ser pitjor. Il·lusionat, vaig entrar a la cova amb el gos seguint escrupolosament les meves passes (com havia après a fer, després d'uns quants disgustos, quan entràvem a les coves). Al mig del vestíbul jo ja estava travat al fangar i el pobre Dru del tot immobilitzat, enfonsat fins més amunt de la panxa. Rebolcant-me sense contemplacions en el fang vaig aconseguir desclavar-lo i, a pes de braços, vaig enfilar la sortida. A la segona passa, i degut al llast dels seus 42 kilos, ja havia deixat les botes enrere i avançava descalç.

Vesprejava quan un home i gos de fang primigeni davallaren per la carretera camí del seu campament. Sortosament per allà no hi circula ningú, si no ja m'imagino l'esglai d'un encontre semblant. Pitjor que zombis!

8 comentaris:

Allau ha dit...

Fascinant la portalada!

en Girbén ha dit...

Allau: quina portalada, la del Pantaleón o la de la cova?
Fixa't que a totes dues hi apareixen homes mig soterrats.

Allau ha dit...

La de l'església, que jo sóc més de cultura que de natura.

en Girbén ha dit...

Els que som de pedra tant ens fa que sigui natural o d'una esglesia, la qüestió és tocar-la i llegir-la.

Galderich ha dit...

Fascinant portada i finestra romàniques que suposo del 1200 de regust popular però molt interessants iconogràficament tant pel personatge de l'esquerra en ziga-zaga com els de les arquivoltes, soterrats com dius.
Les cares de la finestra també són bones, però inquietants com la del capitell.

I què dir de l'expedició de lluita sobre fang sense públic!

en Girbén ha dit...

Galderich, tu que ets "de fotografiar pedres" per aquelles terres trobaries grans motius.
En atenció a l'interès pel romànic que detecto penjaré un apunt X encara que no sigui dijous.

Galderich ha dit...

Girbén,
Aquestes terres són una constant de trobar-hi motius per a visitar-les. Són increïbles malgrat la rudesa de les seves mostres d'art i sempre que les veig penso: a partir del romànic aquesta gent va quedar aïllada i sense cap possibilitat d'evolucionar tècnicament, com si la màquina del temps s'hagués aturat!

Esperem el romànic X, que n'hi ha! I pensa que la paella, sigui dijous o no, sempre entra molt bé!

rc ha dit...

Saludos..... Dejeme decirle que su blog esta espectacular, tiene muy buenos artículos y son muy entendibles, ah! por cierto le felicito por el blog y continue de esa manera contribuyendo con información útil para los visitantes, voy a continuar navenagdo por su blog y le visitare en otras ocasiones. :):):):):):) La entrada ha resultado muy interesante y entrenida, me he quedado un buen rato leyendola, me despido de usted y hasta la proxima oportunidad.