La Cueva de Basconcillos


Totes les nocions de vastitud culminal, de rasa infinitud, que t'amaren durant l'estada al Páramo de la Lora s'estronquen quan t'apropes al seus marges, estimbats i ratats per tres dels quatre horitzons: cingleres de Valdegovia i cañones del Ebro al Nord, més cañones del Ebro i del Rudrón per llevant, i Las Hoces del Rudrón i les caòtiques formacions del Tozo pel sud. Avui fem via cap a migjorn per a tornar a trepitjar l'exuberància geològica dels encontorns de Basconcillos.


Sobta veure el seguit de clotades, de megadolines i de rius resurgents que clouen un ras que semblava sense termes. M'acosto altra volta a la gran arcada penjada damunt la Hoya de los Caracoles; tot un ull esbatanat.


Un altre ull obsessiu el trobo als murs de la vall cega on l'arroyo Mundilla s'entafora a la Cueva de Basconcillos.


Si tingués companyia i un bon equip podria anar enllà de la boca gegantina i seguir el riu. Així avançaríem per les grans seccions de la Galería Mundilla i amb aigua fins el pit a El Cañón; seguiríem per la Sala de las Animas, pels sorrals de la Galería de las Dunas i pels tubs de la Sala Anticlinal fins arribar a la rampa que precedeix la llum de la boca petita i la Hoya de los Caracoles.


Però avui no porto ni les botes i em conformo amb descalçar-me per a fer un bon retrat del laberint de l'engolidor.


Després refaig la passejada pels camps fins a Basconcillos del Tozo on, per fi, trobarem el forn obert i un pa emocionant de tan bo, tant com les pastes d'ametlla que hi fan. M'entendreix veure que les capses encara estan lliures de codis de barres i li comento a la noia que despatxa que n'he comprat unes quantes al llarg d'una dotzena d'anys. Aquí ella queda absorta imaginant a una menuda que ja no tornarà.

6 comentaris:

maite mas ha dit...

Girbén,

Aquest ull esbatanat segur que t'ha anat reseguint per tot l'itinerari i ha penetrat amb tu a les coves i els avencs. Impressionants els plegaments que formen les baumes. I el teu ritual de comprar el pa i les pastes d'ametlles no sotmeses a controls fagocitadors. Això es fer una sortida en total llibertat!

Lluís Bosch ha dit...

Has fet una petita peça delicada i subtil... Acabar el relat al forn comprant pa em sembla una cloenda molt bona i un festival de percepcions, emocions, sentits.

Galderich ha dit...

Quins paisatges fotografiats a l'alçada del que es mereixen.

I com diu en Lluís... bon final... ara puc recordar el pa d'aquests paratges tantes vegades tastat i diferent als altres llocs malgrat uns mateixos ingredients!

Ara, dir "Si tingués companyia i un bon equip podria anar enllà..." pot ser una mica ofensiu per a l'Anna... o ja hi està acostumada? ;-)

en Girbén ha dit...

Maite, aquí, de fons, gloso els profits d'insistir, de retornar als llocs.
L'ull deslliurat de les exigències de la descoberta encerta angles i detalls que abans no hauria pogut.

en Girbén ha dit...

Lluís, encarar la grandiositat amb ànim de fer-la païdora, no de minvar-la. Aquesta era la idea.

en Girbén ha dit...

Galderich, és la poètica dels enyors justificats: un pa com cal, un riu d'aigües netes, una gran cova sense focus ni passarel·les...
L'Anna -que t'agraeix el comentari- no està gens interessada per les braves travesses subterrànies amb l'aigua al coll. Un desinterès que parla del seu seny.