Las Rasas


Passat un grapat d'anys torno a Las Rasas. Alguna cosa deu haver-hi canviat però cal fixar-s'hi molt per a veure-la. Lamento la pèrdua dels batents de l'arcaic torn que abans permetia l'accés a la immensitat de les prades. Tret d'això, aquesta quilomètrica formació rocallosa segueix com sempre, excepcionalment lluny de l'avidesa de les hosts d'escaladors. La infinitud de penyals fantasiosos roman, per ventura, verge; un fet prodigiós -perquè Las Rasas són una evidència- que permet l'envelliment d'un silenci que mal faríem trencant.

Passegem per les prades rivetejades pels acords cromàtics dels falguerars i les landes de brugueroles -verd tendral, les unes, i moradenques, les altres. I, així com un dia vaig encertar-hi l'ossada d'un llop, no ens sobtaria trobar-hi plantades unes yurtes o, ja no dic, les banderoles d'un monestir budista; l'ànima d'aquests rasos ens remet a la Mongòlia que tenim al cap.


Cedim a l'atracció del bilit de l'arcada (monòlit no n'és), l'eminència que aconsegueix vertebrar aquest extensió. Ni somniar d'enfilar-m'hi, avui sense res, només els passos suficients per a poder acotar la seva mida real. En un món fractal, sense la nostra escala, mai saps si les coses fan dos o fan vint...

Ens perdem pels carrerons d'aquest jardí de l'atzar i coincidim en una certa sensació d'irrealitat; atenuada per l'escurçó que pren el sol enroscat o pel cabirol que salta del falguerar quan el teníem a tocar.

Provo d'estrenar els meus nous peus de gat en dues rotundes prominències, aconseguint unes precioses escarificacions als braços en l'intent al bolet i el cim de la testa del personatge esprimatxat, tot un Francis Bacon.

Amarats d'amplitud fem el camí de retorn. Damunt d'unes lloses planeres algú hi ha bastit un cromlec. Pels seients orientats a ponent de bon segur eren dos; més neomístics còsmics que creadors de landart... Abduïts per un ovni, es van fer fonedissos i, d'ençà la seva ascensió, han deixat de patir; immortals que gaudiran per sempre de la gelor celestial.

És cap a ponent que s'estén la formació de las Rasas. Allà acaba sumida en el Monte Hijedo, un formidable bosc vell que no sembla conèixer el dany de les serres. Allà, els mateixos roquissers d'aquí són abraçats per les rels mil·lenàries d'uns teixos que de joves, tal vegada, conegueren el mític jurament del Cid si som a la Santa Gadea del vell romanç.

8 comentaris:

Galderich ha dit...

Caram, això és com la Ciutat Encantada però sense sensació de Rambla!

en Girbén ha dit...

Galderich, qualsevol monument rellevant acaba anorreat per la seva mateixa grandesa, i això també passa amb els grans paisatges ruïniformes.
Quin mal record el del Torcal de Antequera.., després de pagar l'entrada, aquella corrua cridanera sotmesa a la dictadura d'un únic sender! El mateix destí que el de la Ciudad des-Encantada (a Conca són molt millors, per lliures, los Callejones de las Majadas); i, aviat, que les providencials Tuerces palentines.
Per sort Las Rasas són només un nom escrit en un d'aquells mapes que l'exercit ha deixat d'editar.

lluís ha dit...

Sovint em pregunto perquè tenim tantes ganes de tornar a llocs que hem estat. No sé si es per comparar-nos amb la resta d'objectes des d'un punt de vista temporal o bé perquè en certa manera en aquests llocs que hem estat hi hem "deixat" alguna cosa nostra.
Espectacular la fotografia del bolet!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Paratges d'interrogació els que ens ofereixes. No gosaria assajar respostes: per a què si l'essència és a l'interrogant?

maite mas ha dit...

Girbén.

Veient les fotos del teu apunt també m'he recordat de la Ciutat encantada. Les formacions rocoses són impressionants, sobretot aquesta mena d'ingravidesa que tenen algunes i la sensació de simetria o d'antagonisme que les posen en relació.
Un paisatge molt particular, digne de ser explorat.

en Girbén ha dit...

Com succeeix amb les relectures, Lluís, rere el delit de retornar hi ha una tria que té molt a veure amb el temps. Ni ens passa pel cap reviure tots els llocs que hem conegut, o tots els llibres que havíem llegit, només ens cridem aquells que considerem inexhauribles i que ens permeten una reconeixença.

en Girbén ha dit...

Suggeridors, Xiru, aquests teus "paratges d'interrogació"...
Las Rasas poden ser vistes com un enfilall de signes tridimensionals, amb un distint significat a cada front, que ens podem entretenir a escoltar. El que primer ens sembla entendre és que l'estranyesa abrupta pot conviure amb la gràcia de la major de les calmes.

en Girbén ha dit...

Maite, deixant de banda la mirada posada en l'accessibilitat dels escaladors, als bons roquissars no te'ls acabes i en diverses escales: ara és aquest melòdic arabesc que els meteors hi han esculpit, ara és la percepció del caòtic pla urbanístic que tracen...
Sobre l'exploració se m'acut la paràfrasi: Què explorar en temps de penúria?