Algunes notes sobre Sèneca

Quan vaig explicar les raons d'haver passat darrerament unes bones estones estoiques en companyia de Sèneca vaig deixar dit que faria una sel·lecció del munt de notes sorgides arran de les lectures. Ara, tot i que em faci una mica de mandra, m'hi poso; ni que sigui per a desempallegar-me de la inflamació retòrica que se t'encomana quan llegeixes aquest coi de romans.

- La vida de Sèneca corre en paral·lel al Jo Claudi: els mateixos personatges obsedits pel poder et van acompanyant (Calígula, Messal·lina, Claudi, Agripina, Britani i Neró). Som al cor d'un imperi que es precipita en la tirania.

- Si amb Sèneca s'inaugura el període post-clàssic romà cal pensar en què poc duren els moments de zenit. Com ja va succeir a Grècia, l'apogeu clàssic és sempre breu i acaba eternitzat en llargues seqüeles convenients a l'enyor en temps convulsos; com passa ara mateix amb el mite de la modernitat.

- ¿Quina fesomia tenia Sèneca: la d'un rodanxó patrici romà o bé la d'un dels escabellats pseudosèneques que s'han anat trobant fins i tot al llit d'un riu? (Què no donaria per una troballa com aquesta!) Sense cap mena de dubte la primera si ja va escriure sobre les bondats d'un aspecte cuidat, tonsura inclosa.

- Segons com es miri Sèneca va ser un campió de la fal·làcia (d'aquí part de la seva vigència). Com a líder d'opinió, no proper al poder sinó amb poder efectiu, recomanant temperança en tots els ordres i menystenint la riquesa, quan no s'estava de res i era tan ric com l'emperador. Així no és estrany que l'església el reclamés com a sant (a la Llegenda àuria es fabula sobre la seva conversió pel mateix St. Pau!), per l'influx de la seva ètica conformista i frugal amb un rerefons d'hipocresia.

- La iconografia que Sèneca ha generat ens recorda que va ser un tipus dur de pelar. Quan Neró li va manar que es suïcidés es va tallar les venes i res, va prendre un calze de cicuta i tampoc... Van caldre els vapors d'un bany ardent i l'asma de tota la vida.

- Repassant les tragèdies de Sèneca -les escrites, no les viscudes- sobta descobrir que entre els models clàssics (Sòfocles, Esquil i Eurípides) i la seva obra no s'ha conservat res; sencera, ni una de les tragèdies escrites durant aquests cinc segles. Que descurats eren els bibliotecaris d'aquell temps! I què no es va perdre a Alexandria!

- Apart de la inflamació retòrica ja esmentada, resulta terrible el brutal acarnissament dels fets que escenifica (el cine gore sembla tebi al seu costat). Valgui un esbós del Tiestes com exemple:
Quan el tirà Atreu, simulant voler reconciliar-se amb el seu germà Tiestes, li ofereix un banquet caníbal consistent en unes llonzes i costelletes a la brasa regat amb una autèntica sangria i, de postres, unes safates amb els caps i les mans dels tres fills que s'acaba de menjar...

- Resulta intrigant l'oblid del teatre de Sèneca a partir del barroc, tot i que hagués sigut decisiu en la represa de l'art escènic durant el renaixement i una de les principals referències del teatre isabelí. Cap vigència perpètua està garantida, tampoc la dramàtica.

- Trobo algunes mostres de la influència de Sèneca a Catalunya. Tot de versos del Cant Espiritual d'Ausiàs March són fidels versions del Sèneca assagista... A l'any 1400 Pere Vilaregut va traduir la Medea al català...

- Veig com grapats d'erudits especulen sobre si Sèneca va escriure les Tragèdies per a ser representades. Aquí encerto l'extensa crònica d'una Medea al teatre romà de Mérida de l'any 1933, en una versió de l'Unamuno i la Margarida Xirgu i l'Enric Borràs com a primers actors. Després de girar pel Palacio Real de Madrid i el Teatre Grec de Barcelona, se'n van anar a fer les amèriques i a l'abril del 36, a ciutat de Mèxic,va ser vista per l'Antonin Artaud; a qui, malgrat despotriqués de la versió, li va servir per acabar d'argumentar el seu decisiu Teatre de la crueltat.
Una Medea justament a l'infaust 1936... Abans anihilar que deixar anar... Aquesta és la història del Mal.


* Em pregunto: qui llegeix teatre avui en dia? Si em fixo en els blocs, quina seria la proporció literària: 9 novel·la i 1 poesia? El teatre ha esdevingut extemporani i les sèries de televisió n'han pres el relleu?


6 comentaris:

Clidice ha dit...

Reconec que Sèneca sempre m'ha caigut antipàtic, segurament per la seva burla de Claudi. Vaig llegir la seva Apocolocyntosis divi Claudi i De Clementia. Potser ja cal que el revisi. Vaig a preu fet amb les recomanacions últimament :)

No he llegit la seva Medea, la d'Eurípides és una de les meves preferides. Ah! i els que pontifiquen sobre la violència actual haurien de llegir la Ilíada, per exemple. Allò si que és violència. I gratuïta! ;)

en Girbén ha dit...

Com ja deus saber, Clidi, això del Claudi ha passat a la història com un dels escrits més vergonyants (llegeix llepaculs).
De Sèneca et recomano les Cartes a Lucili, l'antecedent directe dels assaigs de Montaigne (que ja és tot un mèrit), i un llibre que li passa mil vegades la mà per la cara a qualsevol dels llibres d'autoajuda.

maite mas ha dit...

Girbén,

Un apunt molt interessant i erudit. Fa temps vaig llegir de Sèneca De la brevetat de la vida. Admeto que no me'n recordo gaire. Però em sembla que el que deia era assenyat. A mi també m'han recomanat les Cartes a Lucili, vaja que hauré de fer un tomb per llibreries... No sabia que hagés escrit una Medea. La Medea d'Eurípides és brutal, devastadora.

en Girbén ha dit...

Maite, en aquest cas -i com ja vaig explicar- l'erudició és com una mena de vestit de camuflatge que m'he posat per complementar el perfil d'un personatge. Ara, que si t'hi poses, el mínim és mirar de treure'n màxim profit.
Si no vaig errat, la Gredos acaba d'editar en versió de butxaca una sel·lecció de les Epístoles Morals (o Cartes a Lucili); els volums complerts de luxe costen un ull de la cara. En català cal anar a buscar les inevitables versions de la Bernat Metge.

Lluís Bosch ha dit...

Doncs tot plegat resulta molt suggerent. Desconeixia (també) aquesta Medea, però si al Sèneca li agradava la crueltat a Medea hi ha matèria abundant.
Estic escrivint sobre el gènere Gore, de manera que m'apunto el teu post per si cal citar-lo...

I per cert: la hipòtesi que es convertís al cristianisme no deixa de ser interessant, i segurament li encaixaria força.

en Girbén ha dit...

Lluís, la hipòtesi de la conversió de Sèneca és tan insostenible com la immaculada concepció. Si que se sap que, mentre Neró era petit i ell va tenir el poder per delegació, no va ser un mal governant.
M'atrau la expedició que va enviar a la recerca de les mítiques fonts del Nil. Que jo sàpiga no se'n conserva cap relat i mira si seria bon tema per una novel·la històrica a l'ús.