Reiteracions aqüàtiques i lluminoses















Dues jornades i dues nits a dos guals navarresos
-l'un al nord, a la Selva de l'Irati, i l'altre al Zaraitzu, aigües avall de la Foz d'Arbaiungo.

















En ambdós casos ens vàrem entretenir amb els afanys dels crancs per a creuar la barrera del gual;
fàcil avall i quasi impossible remuntar.

















També, a la nit, arran dels guals resplendia la tan difícil d'explicar lluïssor freda de les lluernes.

10 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

quines terres aquestes!

No em cansaria mai de visitar-les.

*Sànset*

Lluís Bosch ha dit...

Vaig estar pocs dies i fa molts anys per aquestes terres fabuloses... Veig que has aprofitat aquests dies de desaparició blogaire...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Fantàstic mosaic fotogràfic Jordi.

És cert que les lluernes tenen una lluïssor especial i ftreda, sempre m'he sentit com hopnotitzada quan casualment he trobat al jardí una llumeta fosforescent i verda que m'atreia. Com si fos quelcom de fantàstic o sobrenatual.

Es tracta del cranc americà? O és autòcton?

en Girbén ha dit...

Sànset, mentre aquí uns es torraven allà dalt no ens trèiem el polar en tot el dia; llàstima de la boira i la pluja.
Enguany me adonat de què, pràcticament, ja no em cal mirar el mapa de carreteres; senyal clara dels anys d'insistència.

en Girbén ha dit...

Sí que els he aprofitat, Lluís. No he escrit ni una frase i no he llegit ni un poema, només m'ha ocupat l'instant i el paisatge. Ja ho aniré abocant lentament.

lluís ha dit...

Qui pogués entendre aquest llenguatge fet de llum!
La riera, els crancs, les cuques de llum ... quins records d'infantesa, aquells estius de tres mesos a pagès quan només tenia 7 o 8 anys, tot un món desconegut i meravellós.
Ara encara ho pot ésser, oi?

en Girbén ha dit...

La llum de les lluernes, Eulàlia, és una llum química, d'aquí part del seu misteri. Ara bé, res com un estol de lluernes voladores, una raresa fascinant.
Els crancs eren autòctons (els americans tenen les pinces més allargassades i granelludes). Ja penjaré algun vídeo de crancs desvergonyits.

en Girbén ha dit...

Ho és, Lluís, si ho vols -i no estàs massa espatllat- ho és. Amb unes botes d'aigua i la càmera, o amb un bloc de pintura, pots passar-hi ocupat totes les hores del món.

Galderich ha dit...

Girbén,

M'has transportat a la infantesa. Per un casual de la vida vaig passar varis anys uns dies a l'estiu a Navarra, aprop d'on dius.

Recordo les olors i la sensació d'aixecar pedres per pescar crancs de riu per menjar-nos-els.

M'emociona encara aquelles sensacions i veure una cuca de llum que malauradament pels insecticides han esdevingut una raresa quan abans eren ben normals i ben enigmàtiques, com ara.

en Girbén ha dit...

No sé perquè, Galderich, imagino que la teva Navarra va ser la propera a Lumbier més que la pirinenca del Irati...
Et diré que per les ribes dels rius encara hi corren nens armats amb salabres que omplen galledetes de crancs. Nosaltres, pietosos de mena, no vam gosar fer la gran mariscada (¿o és "riuiscada"?) que hauríem pogut.