Traient a Ludwig Hohl del seu forat
















Per quants camins pot, un autor desconegut, arribar al seu lector? Per molts: per recomanacions, per ressenyes i crítiques..., i, també, per l'atzar més fortuït.

No havent trobat el volum que buscava, m'encaminava a la sortida de la Central del Raval amb les mans buides quan, de cua d'ull, vaig veure un llibret que, pel seu aspecte de manual, semblava fora de lloc en un entorn de saturació literària. I, amb la més inexorable de les certeses, el vaig prendre.
Poc més enllà, fent una cervesa a la Masia, descobriria que aquell centenar de pàgines del desconegut Hohl no tenien res de comú i tot d'excepcional. Perquè: on s'és vista una determinació literària tan perllongada, capaç de reescriure i perfer un relat muntanyenc al llarg de quaranta anys?

I així és com vaig entrar a l'exclusiu món de Ludwig Hohl.









Ludwig Hohl
(1904, Netstal al cantó suís de Glarus -
Ginebra, 1980)



Seduït per aquest món propi -el d'algú amb un buit o un forat de cognom- no he pogut estar-me'n de fer una recerca a fons, trobant, aquí i allà, unes opinions que s'anaven repetint: un dels més grans escriptors alemanys del XX..., salvant les distàncies, un altre Kafka, sobretot per l'actitud radical davant de l'escriptura (aquí m'ha fet pensar força en Hölderlin i molt en el Miquel Bauçà)...
També he encertat, traduïda a unes quantes llengües, la rotunda afirmació del seu amic i valedor Friedrich Dürrenmatt que ara versiono en català: Hohl és necessari, els altres som contingents. Nosaltres documentem allò humà, Hohl ho estableix.

Per una estricta fidelitat als seus propòsits Hohl va erigir una biografia llegendària, misèria inclosa. Després de rondar pel món: bohèmia parisina dels anys 20, l'esfondrament vienès del 31, exili a la Haia..., al 1937 es va soterrar definitivament en un cau -en un celler- de Ginebra per a treballar en la seva obra; que és treballar sobre el seu concepte fonamental de treball, en el qual dedicació i creativitat resulten indestriables i absoluts.

No puc deixar de pensar en tot de premonicions que, sense voler, Hohl establia amb el seus originals mètodes de treball.
Perquè alguna cosa hi ha d'anticipació en dedicar una alta energia, perdent la noció del temps, per a desxifrar el sentit de la matèria en el subsòl de Ginebra. És el mateix subsòl on, mentre Hohl treballava pacient, s'anaven construint els acceleradors del CERN. El mateix CERN on s'inventaria la WWW, la xarxa que ens comunica sempre que hi anem penjant notes. I Hohl, com mai ningú, vivia envoltat de notes penjades... Previ a l'ordinador, retallava i enganxava, re-endreçava una i altra vegada les seves notes del soterrani, conscient del sentit que neix de l'ordre volgut.
No puc deixar d'imaginar la possibilitat de desmantellar tots els apunts d'un blog per a penjar-los de nou segons un criteri que aportés més sentit.


Cal dir que l'enclaustrament fabril de Hohl no va ser mai el d'un poruc de la vida. Es va casar cinc vegades, va ser campió d'halterofília i de la beguda, nadador de llargues distàncies, alpinista bregat en difícils solitàries... Tot contribueix a dreçar una llegenda vital al seu voltant. Tanmateix, aquesta mena de llegendes res poden afegir a un escriptor si la vàlua de l'obra no l'acompanya, i en el cas de Ludwig Hohl aquesta és original, resplendent i diversa.

De la seva obra, ben poc extensa, aquí podem trobar -i només en castellà-: Matices y detalles (a DVD narrativa -tot i que ben poc tingui de narratiu i tot del pensament hohlià-); Sendero nocturno (a Minúscula, paisajes narrados), una col·lecció de relats breus; i Escalada (també a Minúscula), la parabòlica novel·la de muntanya que va trigar 40 anys a enllestir.

Com que la meva lectura d'aquesta Escalada (millor dit Ascensió) s'ha acabat allargassant com no imaginava i, fins i tot, convertint-se en un altre afer, més valdrà que hi torni demà. Si Hohl s'hi va estar 40 anys ara no vindrà d'un dia.

9 comentaris:

Galderich ha dit...

És curiós com a vegades una portada ens pot servir d'ham per agafar un llibre.

Crec que aquesta portada fa Girbén i el seu dissenyador debia sospitar que t'agradaria...

Com és natural, jo tampoc el coneixa!

en Girbén ha dit...

El què també resulta curiós, Galderich, és que tots dos haguem escrit sobre autors que van començar a ser coneguts després de morts.

I ja et dic que no m'agraden ni el títol escollit ni la portada, i que n'he fet una de meva i, posats a fer, he fet una versió il·lustrada del relat que demà ensenyaré.

Lluís Bosch ha dit...

Doncs naturalment jo també desconeixia aquest escriptor. Em fascinen aquests escriptors lents, indiquen una forma de crear i de pensar que em resulta estranya, acostumats a un món de velocitats.

Per cert: la idea de fer una millor portada per a un llibre que ens agrada ho trobo fntàstic. De jovenent ho havia fet alguna vegada, amb discos. No sé si tornar-ho a provar però dubto que em surti una cosa tan depurada i ascètica com la teva.

en Girbén ha dit...

Aquí, Lluís, podria afegir unes quantes cites refulgents i descarnades de Hohl sobre la pressa.

El meu propòsit amb les il·lustracions que he fet no és només privat. Seguint un procés invers, buscaré un editor català que encarregui una traducció de l'alemany. Si més no, ho intentaré.

lluís ha dit...

Caram, quin descobriment més inesperat! No n´havia sentit a parlar mai d'aquest autor, però pel que comentes em desperta molt la curiositat.
Potser no toca amb aquest autor, però quina frissança per demà.

en Girbén ha dit...

lluís, aquesta entrada apuntava directament a la teva curiositat lectora.
Com que la traducció castellana no m'ha acabat de fer el pes (es nota un gran desconeixement de la parla alpinista), et recomanaria la francesa d'Attila.
Per a fer molta boca aquí tens un recull complert del que va dir-ne la crítica francesa (com pots imaginar, mi vegades més prolífica que la d'aquí): http://www.lekti-ecriture.com/editeurs/Ascension.html

lluís ha dit...

Després d'haver llegit la crítica se'm fa imprescindible. Mil gràcies, quin regal!
Tractar tants temes, i tots complexes de debó, en poc espai, de forma concisa, bé deu requerir aquests anys d'escriptura lenta.

Comtessa d´Angeville ha dit...

I jo ni idea de qui era l'home este però ara mire, m'han vingut ganes de saber més.

en Girbén ha dit...

Fa deu dies, Comtessa, jo tampoc en tenia ni idea i ara ja veu: un amic per a tota la vida.
Así que descendió, tras haber tomado un tonificante trago de aguardiente, el último, el diminuto trago que se había guardado durante la noche para esta ocasión. También comió un poco de nieve, un mal alimento... És un llibre que faria molt de goig a la vostra biblioteca.