Un nou llegat

Alguns espais mítics són resistents de mena. Ara fa pocs dies se'm va confirmar -tot i que no calia- com l'arca del rebedor de casa-els-avis (que sempre s'ha dit així, d'una tirada) gaudeix d'aquesta condició. De sempre, la gran arca, un vell mundo de roure amb un gran globus de vidre al damunt -d'aquells amb una natura morta amb nina dins-, ha sigut un pou inexhaurible, un corn de l'abundància d'on no han deixat de sortir objectes sorprenents que, espaiadament, van arribant a les meves mans; i sempre després de què la mare pronuncii la mateixa cantarella: Mira: la Roser (la tieta dipositaria de casa-els-avis) ha estat fent neteja i ha trobat això que, potser, t'interessarà.
Jo no puc deixar de restar meravellat davant d'un bagul que, després de dècades de neteges a fons, encara és capaç d'anar rajant fragments del llegat de l'avi Mariano; un home divers, que no dispers. i que era capaç de preuar-ho tot. Heus aquí la darrera remesa del seu llegat, apareguda durant una nova neteja de l'arca.

Una part era instrumental de Belles Arts:

-Unes puntes de pirogravat, esfereïdores si t'imagines lligat en un cau de la màfia russa i amb un esbirro a punt de fer-te uns dibuixets a la pell amb aquestes puntes roents (tampoc cal excloure la possibilitat de què, aviat, als tallers de tatuatge s'inclogui aquest suplici).
-Un lot de gúbies per a linòleum per estrenar, doncs encara conserven la laca antirovell, (el linòleum està en un franc retrocés però per l'estudi corren algunes planxes i uns tubs de tinta..., ja veurem si m'hi poso... la pega és que no tinc tòrcul).
-I alguns dels pinzells amb què l'avi pintava a l'oli, uns pinzells que, pel cap baix, deuen tenir 75 anys, de quan l'avi es dedicava a pintar unes excel·lents còpies dels jardins del Santiago Rusiñol Recordo que de petit em captivaven aquelles llòbregues geometries botàniques... No cal dir que aquests pinzells continuaran pintant.

L'altra part del nou llegat era aquest llibre de converses amb Pau Casals editat per Albin Michel, París 1955. El detall inesperat és que el llibre està dedicat a l'avi pel mateix Casals. És de quan l'avi anava a Prada per a conversar amb el Pau Casals -em va assegurar la mare.
No puc deixar d'imaginar-me aquelles tertúlies en una terrassa d'un cafè als peus del Canigó... i vincular-les amb l'UNA OPINION MONDIALE UNANIME que recull les guardes del llibre.
Entre les pàgines esgrogueïdes del llibre hi trobo dos paperets. Un retall de diari on s'anuncia la retransmissió de El Pessebre a Radio Barcelona i un fulletó de l'escola parisenca A.B.C. que promet ensenyar dues arts: la d'escriure (saber que augmenta el vostre valor un 100%) i la de dibuixar (aquesta amb el peregrí argument de què si vostè pot escriure vostè pot dibuixar).

7 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

T'hs topat amb el cofre del tresor!

Galderich ha dit...

Ha, ha...

A casa també em passava (ara ja no hi ha cofres del tresor) i totes les rampoines i llibres derivavem cap a mi!

Fantàstic tresor i suposo que el llibre d'en Pau Casals és per fer dentetes...

Algun dia, quan malvenguin la meva biblioteca també aniran sortint retalls de premsa relacionats amb el llibre que curosament els guarda. Un costum que m'agrada i em serveix d'arxivador.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sabia de petit, Girbén, que hi ha dues classes de "nanos", els que a casa seva tenien golfes, i els que no. Ah, les golfes! un espai misteriós on descobrir...!
Vet aquí que el "mundo" de casa-els-avis forma part de les teves golfes, nano afortunat.

Robert ha dit...

..i jo que em pensava que eren armes...de fet, ben mirat potser ho són i més que les de foc...

en Girbén ha dit...

Lluís: més que tresor és una mena de renda que em va arribant pausadament del passat.

Galderich: si no vaig equivocat la Selecta va treure vàries edicions del llibre; que imagino caldrà buscar de vell.

Xiru: les golfes aturen el temps, fan tangible el passat i alimenten l'avenir. Les golfes dels avis eren d'una extensió superior de set habitacions. Recordo que en una hi havia penjat un vell cartell on s'anunciava els encants de remar per les Gorges del Tarn. D'aquí deu venir el meu gust pel rem tranquil.

Robert: etimològicament, pirogravat ve del foc. I un aire d'armes sí que el tenen!

Galderich ha dit...

Girben,

L'edició no és el més important, sinó la dedicatòria a l'avi!

en Girbén ha dit...

I la importància d'aquesta dedicatòria és la confluència de la curiositat de l'avi i de la senzillesa del mestre.