Un Sistema perdedor

Davall un cel tèrbol seguim la ruta que enllaça el ponent basc amb el llevant nord-burgalès. Ja m'he descomptat de les vegades que he fet aquest trajecte en ambdós sentits i això permet planificar-se: Omplirem els bidons a la font de Guinea i comprarem una hogaza i uns bollos preñados (prenyats de xorís) al forn de Quincoces de Yuso.

A Villalba de la Losa, a mig camí entre l'aigua i el pa, prenc un trencall a la dreta que s'enfila al remot llogarret de Llorengoz. Poc abans d'arribar-hi, m'aturo davant d'una portalada metàl·lica que permet creuar la filferrada d'espines que tanca unes prades infinites on campen a la seva vaques, toros i eugues. Abans, com que no deien res, s'hi podia entrar amb el vehicle; ara respectarem el nou senyal que restringeix el pas als veis. Caminarem.

Ningú diria, davant dels suaus relleus d'aquest paisatge, on a primer cop d'ull res hi sobresurt, que aquí s'hi ve per a conèixer coves de veritat. Tanmateix, al cap de ni cinc minuts ja ens aboquem a la portalada de la Cueva Albia.
Aquí també detecto uns canvis: mirant d'ampliar la bona pastura han artigat la clotada. Sé que passat el tancat que impedeix el pas al bestiar s'obre una gran sala sense continuïtat. Abans la cosa funcionava al contrari: als ramats els tancaven dins de la cova.
Aquí i allà de la Sierra de Orduña on ara ens trobem, i de la seva continuació a la Sierra Salvada, s'hi conserven les restes de moltes loberas, uns grans tancaments en V que acaben en un sot sense escapatòria. No lluny d'aquí, a tocar el Salt del Nervión (brutal de més de 250 mts) n'hi ha una de restaurada amb un llop gegant de bronze camí del forat.



Seguim caminant pel sòl magre d'aquests rasos, atents a si la bèstia que ens està mirant fixament és vaca o és toro... Al cap d'un quart som dalt d'una altra volta on mor una vall cega i s'intueix la boca de la Cueva Perilde. Com que friso per a tornar a entaforar-m'hi ja la dibuixaré més tard.


Mentre l'Anna és queda prenent el sol, entro per segona vegada a la cova. Un cop passat el gran porxo segueix una galeria rectilínia que permet l'entrada de la llum durant un centenar de metres. (A aquestes galeries estretes i altes els espeleòlegs les anomenen meandres i al seu revers, les amples i de sostre baix, laminadors.)
Com que aviat començo a trobar tolls més importants que els de l'altra vegada comprenc que no podré avançar més del que ja havia progressat. I així és: enllà d'un recolze, ja dins la fosca absoluta, m'aturo davant de la primera gran bassa. Fins on puc endevinar l'aigua ocupa tot el fons de la galeria. La seva transparència la fa enganyosa. Sembla d'un pam de fondària quan en realitat m'arribaria a la cintura. No seguiré...

Si seguís tindria per endavant els més de 13 kms del Sistema Pozalagua; i si volgués, després de nou hores de travessa remullada, podria sortir per l'immens esvoranc de la Goba Haundi badat a les cingleres de l'enclau alabès d'Orduña. Aquest laberint permet, doncs, el pas subterrani entre Castella i el País Basc; i per un caprici geològic, una aigua que hauria hagut de conèixer la salabror del mar al Delta de l'Ebre acabarà fent-ho a la Ria de Bilbao. Afegiré que els 13 Kms d'aquest sistema acaben semblant modestos al costat dels 45 Kms del veí Sistema del Hayal de Ponata.

Camí de la sortida m'entretinc dibuixant el meandre. Intencionadament havia portat un equip ben simple: un full de cartolina negra afegida al bloc (13 x 24), un llapis blanc (Conté Evolution), un difumino i el pinzell Pentel per a reforçar els negres.


12 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

El llapis blanc Conté l'havia provat força, sobre negre i colors foscos (marró i siena), i és molt efectista. I també complicat, perquè has de saber molt bé el traça que faràs. M'agrada molt la trama creuada, a l'esquerra, i sobretot aquests traços potents al centre, al capdamunt. Una insinuació de vagina, per cert.
(Em refereixo al darrer dibuix, és clar).

Eulàlia Mesalles ha dit...

M'agrada molt el darrer dibuix,en cartolina negra... Sóc incapaç d'afegir comentaris tècnics als que ja ha fet en Lluís, perquè en això de les arts plàstiques sóc negada i mai m'hi he dedicat. Però et diré que em fa sentir una atracció. Com si s'hi amagués un misteri.

en Girbén ha dit...

Soterrat, Lluís, el blanc sobre negre funciona perquè esdevens el que més desitges i et cal: llum. Afegeixes i no treus.
Llargues són les insinuacions i reminiscències del món subterrani, algunes les apuntaré properament.

en Girbén ha dit...

Quan mires a l'interior d'un abisme ell també et mira.
Amb aquest afortunat aforisme Nietzsche explicava molt de l'atracció pel misteri fosc de les cavitats; no creus, Eulàlia?

Allau ha dit...

Després d'aquestes cròniques tan impressionantment documentades, no sé si gosaré parlar de les meves vacances de pa sucat amb oli.

maite mas ha dit...

Girbén,

Molt reeixits els teus dibuixo, alhora simples però complexos, joc de contrastos i trames que van des del blanc a tots els matisos del gris. A mi també m'agrada dibuixar el que m'impacta quan viatjo; és una altra manera de captar la realitat, no creus. Sempre porto un carbonet prim, un conté blanc, i un parell de pastel de color siena clar i més fosc.

Galderich ha dit...

Impressionant tot plegat però el que més m'agrada és l'actitud de l'Anna prenent el sol comprenent que viatja amb un hiperactiu (cul del Jaumet com en deien abans...) sense cap mena de solució, afortunadament!

en Girbén ha dit...

Allau, L'Anna sempre diu que sóc exagerat. Jo li responc que, posats a fer de cronista, un bon model és el Marco Polo. Cal inflar la cosa i aturar-se abans no peti.

en Girbén ha dit...

Maite, contra la instantaneïtat de la foto s'hi lluita amb la paciència del dibuix.
A mi -i no té remei- sempre m'ha desagradat el tacte polsós dels pastels i dels conté (el que faig servir és més llapis), en canvi he gastat unes quantes caixes de ceres.

en Girbén ha dit...

Malament aniríem, Galderich, si no haguéssim establert aquest acord. A l'Anna (que saluda la teva comprensió) no li fa res estar-se sola en un racó de món ajaçada al sol.
Tampoc és que ella pari, però de llegir.

Carles Hernando ha dit...

Fa una pila d'anys vaig ser-hi a la Cova de San Miguel el Viejo un cabalós riu subterrani de la Sierra Salvada, amb poc més de 4 km de recorregut, vaig fer de matxaca arrossegant per tota la cavitat un mono de 18 amb la intenció de capbussar-nos al sifó terminal, per connectar amb una hipotètica galeria en direcció a l'Hayal de Ponata, el sifó era massa llarg i no varem sortir a l'altre costat, vam tornar a casa i la idea de la connexió es va anar apagant amb el temps, snif.

en Girbén ha dit...

El nas em deia, Carles, que havies corregut per el subsòl d'aquestes serres molt abans i més endins que jo;
un espai formidable, suposo que coincidiràs amb mi.
Si no vaig equivocat, San Miguel el Viejo és una de les grans surgències, oi?