Urbasa a la ploma

- Deu fer uns vint anys que, aquí mateix, vaig comprar la primera Tradio..., i també el pinzell sintètic que encara funciona com el primer dia. La Pentel té alguns estris impecables. Amb aquest parell pots anar a tot arreu que mai et fallaran.
La dona del Pinzell d'or fa que sí amb el cap a les meves lloances al material que ven, mentre fa cara d'estar rumiant en l'Andorra de vint anys enrere...
Comencem les vacances a Andorra d'on, apart de ben proveïts, sortirem amb rodes noves i havent fet algunes compres satisfactòries com la d'aquesta ploma. D'acord que el mite comercial andorrà es va diluint però encara manté alguna vigència en les discretes botigues especialitzades com el Pinzell d'or... Si m'hagués de comprar una Fender Stratocaster (ja només em faltaria això!) no tinc cap dubte que passaria per can Marrugat on sé que m'estalviaria una morterada.

* * *
Retips de les boires ploraneres del Pirineu fem via cap al sud. En un no res, per la clàssica ruta Pamplona-Vitòria, ens plantem a Altsasu on visitem aquell xarcuter campió de la txistorra (els títols que exhibeix així ho acrediten). Després ens enfilem al grau que, sobtadament, t'enfila fins a la serra d'Urbasa. Tampoc és que un cop dalt d'Urbasa la noció de serra se't faci present si és un immens planell enlairat (d'uns 25 x 8 kms.) cobert per una gloriosa fageda clapejada, aquí i allà, de prades ramaderes. Acamparem en una clariana al costat de la pista que recorre el bosc. Tot i ser parc natural ningú ens dirà res i durant la tarda aniran passant caminadors i ciclistes... Siguis on siguis del País Basc sembla que a les tardes tothom camini o pedalegi, i no dic de passejar, fins al llostre veus passar joves amb gossos, dones soles, o homes ben grans caminant veloços, quasi sempre amb el gaiato preceptiu.

Recordem la nostra primera estada a Urbasa al 2003. Com ens va commoure aquest bosc tan extens, molt menys dòcil del que aparenta si en realitat dissimula un camp de dolines inacabable. Passejant-hi no pots estar-te'n de tafanejar a cada clotada per mirar d'esbrinar si al seu fons entre la fullaraca s'hi obre un avenc. L'altre gran argument d'Urbasa, aquest pura evidència, és la infinitud formal dels faigs: grans, petits, forcats, guerxos, drets, vius, malalts o morts... Alguns dels del 2003 van acabar a la sèrie Arborètum, de reflexió sobre la identitat arbòria.

Al 2010 surto a rodar pel bosc amb la meva cadira baixa de treball que, de sèrie, va equipada amb unes oportunes bosses on portar el bloc i els estris de dibuix. No sembla un mal lloc per a retrobar-se amb el dibuix a la ploma. Inacabables són els motius que mereixen encetar la nova Tradio.






















La ploma exigeix la certesa del ritme, inventar greques que, quan les comences, sembla que no vagin enlloc. Cal deixar anar el canell sense por.


La ploma és elecció prèvia, decisió inesborrable; i si no respectes el blanc et quedes sense aire, que és el pitjor que et pot passar.


8 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Ho he provat uns quants cops, i fins i tot no fa massa vaig comprar-me un joc de plomilles. El més interessant són les trames que van apareixent, creuades, paral·leles, etc. Pots jugar a amagar lletres o signes dins dels traços...

I tens raó en això de respectar el blanc, que també és el secret de l'aquarel·la

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'encanten, Girbén, els dibuixos al bloc, que si no fos de motxilla hi té igualment el seu racó. Vet aquí que, tornat a obrir un dia, els dibuixos et diuen tantes coses d'aquells moments!
La seva aparent senzillesa diu molt de la teva mestria.
N'hi haurà més, oi?

en Girbén ha dit...

Si en tens ocasió, Lluís, prova la Tradio. No para de rajar, té un tacte més plaent que el metall, pots dibuixar a peu dret...
Sobre la necessitat de respectar el blanc, se m'acut que una possible banda sonora d'aquesta exigència seria el tema "Romper un silencio así no tiene perdón" dels Standstill.

en Girbén ha dit...

El dibuixos, Xiru, et diuen tant perquè conserven sencer el temps en què la observació tema, i les eleccions preses, ho varen ser tot.
Ja et dic jo que, després d'anys sense fer ballar una ploma (perquè la ploma demana ser eteri i fer saltirons), encara estic rovellat.
I sí que vindran més dibuixos.

Galderich ha dit...

Veient els teus dibuixos i coneixent-te una mica reflexiono:
"el dibuix és el primer fotoxof"

en Girbén ha dit...

Ara, Galderich, als nens de tres anys els posen davant de programes d'edició d'imatges; així aprenen informàtica (que és el futur) i no s'embruten.
Quasi en tenia 40, jo, quan vaig començar. Abans havia embrutat no sé quantes mans de paper, potser uns milers i havia exposat canòniques pintures a l'oli.

Robert ha dit...

que refotudament macos que són...enhorabona Thoreau,

en Girbén ha dit...

Gràcies, Robert, per l'estímul.
Pel "prota" del guió que vull tirar endavant els arbres ho acaben sent quasi tot i a mi em toca confondre'm amb ell, sinó només puc aspirar a fer un rave.