Adéu caràtules - els K7s (2)

Una de les conseqüències de la migració als formats intangibles d'emmagatzematge musical és la gradual desaparició d'una aliança. Penso en aquella connexió memorística que associava cada peça a unes imatges, les que establia el grafisme de la portada del disc. Amb més o menys fortuna, ben sovint amb art del bo (sobretot d'ençà les decisives transformacions dels seixanta), el contingut rebia un bany indeleble del seu continent.
El cas és que ara puc endollar a l'equip de la furgo el llapis de 16 Gb amb milers de cançons (en tinc un de 8 Gb amb la Prestige Collection sencera: 100 discs essencials de la música clàssica, 100!) i la música m'apareix en un implacable ordre numèric, abstracta i nua, potser primigènia però més esquerpa i indeterminable després de la victòria d'un suport iconoclasta.

Serveixi aquest excurs -de cap manera un plany- per a introduir el tema d'avui, el de les caràtules artesanals dels K7s a les que tants hi dedicàrem tantes estones felices.
Apart de l'estructura del format K7, sempre funcionalment la mateixa però amb subtils variacions de disseny que molts preuàvem (assidus tots d'una botiga de l'Avinguda de la Llum on tenien un amplíssim estoc de rareses i on feien cap els editors de les productores més independents per comprar suports a l'engròs), la necessitat de vestir el K7 amb una identitat obligava a dedicar-hi una estona.
Que lletjotes aquelles cintes amb una portada on només figurava el llistat de temes seguint els rengles de la pauta! I que poc pràctic quan tenies un grapat de caixes en dansa! Era molt millor identificar-les amb alguna mena de grafisme.
Aquests "treballs manuels" podien assolir infinits graus de creativitat i/o sofisticació. Hi havia qui es limitava a intercalar una foto retallada d'una revista, fos de l'artista en qüestió o qualsevulla imatge que la música li suggerís.
Més complex era el collage. Sé d'un autèntic tità d'aquest art que va retolar totes les seves cintes amb lletres retallades amb el resultat d'una efectiva aparença de missatges anònims de segrest.

Personalment vaig tendir a seguir un cert programa. Les cintes copiades del disc d'un amic, si era possible, procurava il·lustrar-les amb la meva versió dibuixada de la portada del disc... La majoria de gravacions miscel·lànies de la ràdio estan identificades per una llarga sèrie de dibuixos d'ocells. Les seleccions recopilatòries es coneixen pels minimals collages al·lusius.
Pràctics de debò resultaven els papers que tenyia amb subtileses per a identificar sèries d'estils aproximats: tons groguencs pel tecno i l'electrònica, blauverds pregons pel nou impressionisme jazzy, acústic o folky...

Qui sap quan de temps fa que no faig una nova caràtula de K7, potser deu anys. Encara n'hi ha un grapat impreses a raig de tinta, però això van ser les acaballes. Insistent, que no refractari, fins aquest darrer estiu no he canviat el lloro de la furgo per un equip contemporani. Tanmateix, no estic cantant-li ara les absoltes al format K7. Em resulta impossible, en aquestes cintes hi deso una part de la meva memòria emocional. Ja ho deia bé el Thomas Mann a La muntanya màgica: "La música desperta el temps", i a tots ens cal que el temps no s'adormi.


Una vella cinta pot, fins i tot, resultar aquell xarop reforçant que et reanima. Heus aquests dies passats, el bé que em va arribar a fer l'escolta del John Berberian, potser el més gran intèrpret d'oud armeni; un clàssic (la Mª del Mar té alguna versió de temes seus) però que als 80 no li feia fàstics als experiments psicodèlics. Res a veure amb els mestissatges impostats de torn, música consistent amb tots els ets i uts. Això cura, desfà embulls i dona el que promet: Tranquil·litat.






12 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Ei! La del Gabriel (So) la tenia. I junt amb els dos K7s de la banda sonora de "Last temptaion of Christ", me la van mangar del cotxe. Un cop passada l'emprenyada, vaig pensar que qui sap si el lladregot com a mínim tenia bon criteri musical.

Galderich ha dit...

Ostres, això de les caràtules dels K7's són un retorn a una època que no recordava!

He xalat de valent amb els teus excursos foravial i he pensat: si això és minvar, benvinguts els minbars

SM ha dit...

Mai havia estat molt fan dels K7s, però el que dius es pot aplicar en el meu cas als LPs. Hem guanyat en portabilitat i hem perdut en expressió artística!

en Girbén ha dit...

Lluís, situa't de nit, entre Granada i Baeza, en un tren desert. Dos gitanets entren al teu compartiment, corren les cortines i, mentre t'ensenyen unes navalles lluents, et diuen: A ver ese cassetito...
Així va volar el meu primer Walkman..., i també les bambes! I quina fila feia arribant a Barcelona en mitjons!

en Girbén ha dit...

Aquesta era la intenció, Galderich, la de despertar el temps de les caràtules.
Això dels K7s em va sortir a raig i no es representatiu de la meva minva. La propera entrada serà molt del teu gust, ja t'ho dic.

en Girbén ha dit...

Salvador, d'això anava la cosa, d'assenyalar el què hem perdut amb l'avenç de l'Mp3.
Per un altre costat, si penso en els vídeos del YouTube, no puc deixar de considerar que l'expressió artística es manté; mutada de forma, això sí.

maite mas ha dit...

Girbén,

Tinc encara molts k7s a casa, com també discos de vinil. I també caràtules dibuixades, cal·ligrafies d'amics. D'alguns que ja no hi són, d'altres que s'han quedat pel camí. L'intercanvi musical que aleshores es feia era molt enriquidor. El John Berberian certament sona a música sense fronteres.

LEBLANSKY ha dit...

El que tu feies amb els cassets, jo -que mai no he estat massa amant d'aquest format- ho he fet amb els cedés, que també ofereixen un bon grapat de possibilitats gràfiques. Coincideixo amb tu en que el més anorreant és la música en mp3, on la imatge ha desaparegut per complet. M'imagino que és aquest també el futur dels llibres, snif.

en Girbén ha dit...

Maite, l'intercanvi musical continua existint i amb més intensitat que mai. La diferència és que ara (sobretot pel jovent) és incorpori e instantani.
Rara és la nit de concert que no arribi a casa amb un o dos CDs d'amics que em diuen: Té, escolta't això que estic fent. Ja em diràs què et sembla.

en Girbén ha dit...

Leb, es veu d'una hora lluny que ets dels que s'ocupen d'embellir la monotonia dels CDs. De menys iconoclastes que tu pocs en trobaríem.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Crec que m'has despertat... En una mena de "me'n recordo" o retalls d'estiu, els flaixos dels records em venen a la ment. Crec que m'has inspirat alguna cosa. Gràcies, com sempre.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, tots en som una mica de despertadors; d'aquí l'interès dels blocs. Ens espavilem mútuament perquè no ens resulta admissible vagar ensopits. Volem vida.