Al taller

Amb la restauració del taller quasi enllestida ara ve l'hora de ser perepunyetes perquè, per la llei del contrast òptic, no paro de veure racons i estris tinyosos que demanen a crits una ràpida intervenció. Un exemple d'aquesta dèria seria la neteja a fons -empunyant la pistola de KH7- de la meva àmplia col·lecció de regles.
Ja puc anar dient que sóc poc de prendre mides i molt de refiar-me de la vista que més d'una vintena d'eines de tota mena em contradiuen; a destacar els grans escaires de sastre, l'utilíssima regla de centrar (amb el zero al bell mig) o l'anacrònic tipòmetre (qui se'n recorda avui de què és un cícero?).

La veritat és que no me'n puc penedir del resultat de la restauració i de l'endreça subseqüent. Fins i tot l'expositor de llibres fa goig. Sempre m'ha intrigat perquè aquesta mena de mobles tant i tant pràctics a qualsevol estudi són tan difícils d'aconseguir. Aquest prové d'una botiga de belles arts que plegava i durant la seva anterior vida pública sempre va estar ple de manuals tipus: Dibujando la figura humana, Técnicas de grabado o El arte del macramé... Sempre penso que alguna cosa en deu quedar de tots aquells sabers que havia suportat.

També -i no és poca cosa després d'un grapat d'anys a mig fer- he enllestit els batents expositors que oculten sis lleixes plenes d'estris i materials. És una manera realment pràctica de què peces o referències pendents tinguin una presència eminent. Ara mateix l'ocupen unes quantes obres que he redescobert durant l'endreçada general i no em fa res d'ensenyar-vos-en algunes.

He trobat aquesta vista aquarel·lada del Nevado Santa Isabel;
record d'un viatge que mai he fet ni faré. Les serralades colombianes
queden massa lluny i no semblen un destí gaire recomanable.
*
Mai m'ha calgut anar a buscar la inspiració a la quinta forca
si amb les rodalies en tinc més que prou;
com mostra aquest apunt d'un gorg de la Vall d'Horta,
previ a un oli de dos metres (del mateix format)
que fou el nostre obsequi de noces d'un mig parent.
*
Tornava a les tantes de Gràcia a casa, després d'un concert del LEM,
i el Parc de les Aigües m'oferí la seva cara més misteriosa.
Res a veure amb les tres edats (nens, mares i avis) que l'ocupen de dia.
*
El Mandala de Privà és tot un clàssic, amb el seu ull de nina...;
i Privà és l'oblid fet pedra. Hi ha una latència de misteri en l'escala de cargol,
en la persistència de l'alta ogiva i en els rars signes gravats a la portalada.
*
Aquí un original de la capçalera del Foravial; el petit
(en tinc una versió el doble d'extensa).
Prové de les rebregades roques del cambroordovicià
que trobem a la Coma de la Fontlletera, als peus del Balandrau.
*

16 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

La meva vena clàssica deu estar més aguditzada avui; em quedo el Parc de les Aigües en aquesta llum crepuscular i misteriosa. Sembla que d'un instant a l'altre hagi de creuar un fantasma lentament.

Clidice ha dit...

Anava a dir el mateix que en Lluís, sense fantasma of course, però em quedo amb el nevado, que si bé els he tingut a l'abast, al Perú, no he tingut l'ocasió d'enfirlar-m'hi. I no pas per falta de ganes!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Puc triar-ne dues?
Em quedo amb el parc de les aigües, per la llum, pel misteri que suggereix i per raons nostàlgiques: és a tocar de la meva casa d'infantesa.

I en segon lloc la mandala. I no em facis dir per què.

Galderich ha dit...

D'això se'n diu un striptease integral! No saps el que vaig gaudint dia a dia d'aquest despullament.

Per una altra banda... per què triar si ho pots acumular tot en aquestes fantàstiques prestatgeries?

Puigmalet ha dit...

M'ha fet gràcia això de la capçalera. No deu fer ni un mes que vaig pujar al Balandrau i als Tres Pics des del refugi vell de Tregurà, passant per Fontlletera. Un gran paisatge de moltes valls, des d'allí dalt.

en Girbén ha dit...

Lluís, la llum, de crepuscular res, són tòxics fanals de mercuri a les quatre de la matinada.
El fantasma, si considerem que és el Parc de les Aigües, bé podria ser una dona d'aigua; tot i que, tenint al costat el palauet àrab, no es pot descartar que sigui una djin.

en Girbén ha dit...

Clidi, saps que al Nudo Ayacachi de la Cordillera Vilcanota (no lluny de Cuzco), flanquejat pels glaciares Montseny, Virgen de la Paloma i Pirineos, s'eleva fins als 5436 metres el Nevado Montserrat?
I quina enveja, tenir un nevado personal :)

Eulàlia Mesalles ha dit...

Girbén, saber que la imatge del parc de les aigües és de les quatre de la matinada me la fa encara més atractiva... em sembla magnífica i encara més misteriosa.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, al Parc de les Aigües sempre hi faig la primera ullada als llibres que prenc de la meva biblioteca, la Rodoreda.

Clidice ha dit...

Oi? no hi ha com tenir influències ;) De fet la Verge de Montserrat (al Perú també l'anomenen Natividad) és a la que hi tenen més devoció. Fins i tot tinc una foto d'una pintura d'ella, al Convento de Santa Catalina de Arequipa, amb la muntanya al darrera, amb totes les agulles! :)

en Girbén ha dit...

Galderich, tot i que no tinc cap pega amb el nudisme, quan jugo al l'sprip-poker, ni que em foti de calor, em poso el meu equipament hivernal complert. De moment el meu despullament ha consistit en treure'm el casc, les ulleres de tempesta, els paraneus i les manyoples exteriors. Així, encara falta per a què se'm vegi la pell sencera.

en Girbén ha dit...

Puigmalet, el Balandrau, al quedar descentrat de l'eix axial, té una vista soberga.
Sovint faig estades amb la furgo a la Fontlletera, és un dels meus C.A.R.C. (o centres d'alt rendiment creatiu).

en Girbén ha dit...

Clidi, la veritable història de l'origen del Nevado Montserrat la vcaig explicar aquí: http://foravial.blogspot.com/2009/03/nevado-maragall-5260-m.html

en Girbén ha dit...

Eulàlia, Lluís..., i tots els interessats: poso a la vostra disposició, i a preu de cost, una ampliació fotogràfica del Nocturn al Parc de les Aigües. Raó aquí.

Lluís Bosch ha dit...

Doncs home, parlem-ne d'això de l'ampliació. Si et sembla, també podem fer un intercanvi. I de sobte se m'ha acudit que algun dia podem trobar algun espai on els blogaires tocats per la cosa plàstica exposem alguna coseta. Seria una forma curiosa de compartir altres llocs menys virtuals.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Girbén, em demano una còpia...