Del tatuatge casernari

Redimonis! I és que ens comprometem a cada cosa..., jo mateix: a mostrar els meus vells estris de tatuador eventual. Això va ser arran de l'apunt del Lluís sobre el tatuatge ben titulat La pell escrita. Som-hi doncs! Que, per bé que els comentaris siguin fàcilment esborrables -no com els tatuatges-, els compromisos ho són menys; o així és com els considerem.

La cosa ve d'aquella gran festa interclassista i multicultural que era el servei militar. Allà s'establien -volguéssim o no- nexes, relacions, transmissions de coneixements que ningú que no hagi estat acorralat podrà imaginar. Per mor d'un temps forçat podies coincidir i agrupar-te amb gent improbable, i en totes les socialitzacions hi ha espai per aprendre i per ensenyar.

Allà podies, per exemple, aprendre molt de l'anarquisme possibilista del Partit Sindicalista enraonant llargament amb un dels seus escassos militants (tan pocs que tots n'eren dirigents); i podies, també, aconseguir que un pijo de la Bonanova canviés de gustos i que el radiocasset del seu Fiesta fos, temporalment, més fidel als Clash del London Calling que als ensopits a matar dels Supertramp.



D'aquest alliçonar-se col·lectiu no en foren fites menors les pernoctes
a l'Escala, al gran casal familiar d'un que va gosar pujar a la caserna amb un dels Ferraris de la col·lecció del seu pare. Unes vesprades memorables -com tothom entendrà- després del repartiment equitatiu d'una tirallonga d'àcids.
Aquí no puc, sense permís, mostrar altres imatges que les meves.
I en tinc una pila!

Aquesta gran diversitat humana admetia alguns elements ben perifèrics, i un d'ells n'era l'A-M. Quan -com em pertocava com a cabo- pujava a fer el relleu de guàrdia a la garita de Cadaqués, sabia que no me'l trobaria embadalit amb l'espectacle imponderable de la posta damunt de la vila blanca; sabia que -el molt gitano- estaria, da-li que da-li, afanyant-se reomplint les taques del lleopard que volia lluir al pit. Espera, espera -em deia-, que acabe esta mancha...

Ell fou qui m'ensenyà l'art primer del tatuatge i la construcció dels seus simples estris bàsics. Aquests que ara -com m'he compromès- vull ensenyar.
I ja és que una certa mesura d'amplitud prové dels verbs que has aconseguit conjugar:
Jo m'he tatuat..., jo t'he tatuat..., jo l'he tatuada...
I que tatuar
és, per pura experiència, aturar un rellotge damunt la nostra pell.

10 comentaris:

Galderich ha dit...

Apunt fantàstic!

Ja saps que aquest diumenge et tocarà explicar "històries de la puta mili" que com a mínim tenen pinta de ser més distretes que la d'altres.

El que acollona són els estris que tenies per tatuar. Suposo que amb cerfificat de garantia de la CEE, oi?

Lluís Bosch ha dit...

Fantàstic! No tan sols has complert el teu compromís, sinó que nvament has demostrat la tesi: que el tatuatge té alguna cosa a veure amb la memòria.

(A veure què en diu la Comtessa d'Angeville, que també va demanar de veure aquests estris una mica terribles...).

en Girbén ha dit...

Galderich: a la mili vaig anar-hi voluntari (d'aviació que resultava menys pedestre). No em volia perdre'm -i deixar de patir- semblant oportunitat.
I així vaig poder passar un any al cim del Paní, al bell mig de la península del Cap de Creus.

en Girbén ha dit...

Quan veig, Luís, l'actual expansió del tatuatge de consum massiu no puc deixar de retrocedir fins la seva traça original.
Mai uns signes de garrafa perdurables damunt la pell, conseqüència d'una esbojarrada nit (sense altre avenir que el de continuar votant als conservadors com tons pares); sempre un compromís perdurable.
La coïssor i la sagnada alliçonen: no estem jugant, estem inscrivint les nostres decisions.

Clidice ha dit...

he llegit per alguna banda que els tatuats desenvolupen addicció, sempre m'han encuriosit els tatuats com una mena de sublimació de l'horror vaqüi

en Girbén ha dit...

No passis ànsia, Clidi; ni m'he anat fotent àcids com si res ni m'he afegit tatus damunt la meva pell.
El meu horror vaqüi és tot un altre, el de veure l'avenç imperatiu de la buidor de significats.
Sortosament encara puc mirar amunt, cap els cims; això em manté dempeus.

maite mas ha dit...

Girbén,

Uns estris genials; molt artesanals i bonics en la seva senzillesa. Jo li trobo sentit al tatuatge simbòlic; de fet no trobo el què al tatuatge decoratiu. Abans la gent es tatuava com a pertinença a un grup... Ara se n'ha desdibuixat el sentit. La gent es tatua els dibuixos elegits en catàleg; les papallones, els dimoniets...tot massa uniformat i estàndard.

en Girbén ha dit...

Maite, aquests estris -que porten quasi trenta anys aturats- són més afins a les punxes -tal vegada d'arç-, o a les espines amb què ens vàrem començar a tatuar, que no pas a les actuals pistoles dels tatuadors per catàleg.
D'aquests en sé d'un dels cars que tatua als nois del Barça i que abans de fer-ho els demana que escriguin un breu text que li serveixi d'inspiració. Ja em puc imaginar les redaccions que deuen fer els futbolistes!

Comtessa d´Angeville ha dit...

M'encantaaaa! Volem més històries de la mili!!! Un dia em té que explicar com es fa això amb la llapissera, que les meues amigues es presten sempre a qualsevol cosa (mire si no, el lalalalala que jo porte al braç també han acabat portant-lo altre dos, una al costellar i altra a la cama, i elles estaven ben sobries quan se'l feren: "per l'amistat")

en Girbén ha dit...

Comtessa, per a saber-ne més de la meva mili vagi al capítol 11 (El Paní) del meu blog l'Empriu.
Sobre l'ús de les llapisseres punxents
li explico que fer-les és tan senzill com sembla; que, després d'esterilitzar-les amb la flama d'un encenedor, se suquen en tinta xinesa com una ploma de les antigues, i que, a partir d'ahí, cal anar punxant la pell en angle oblic un munt de cops, i quan aparegui la sang vaig netejant-la amb una gassa o un klinex.
Provi-ho en un racó de la seva delicada pell sense compromís i mai em culpi dels possibles estralls.