L'Eco del Triunfo






Al març de 1972, just el dia que jo complia tretze anys, va sortir al carrer aquest número de la revista Triunfo. Ara no em féssiu dir com va arribar a les meves mans. Segurament la deuria comprar al Mercat de St. Antoni a principis dels vuitanta, en una època en què el meu interès per la semiòtica era màxim, i més després de llegir Apocalíptics i integrats (1964), el gran clàssic d'Umberto Eco.
La tesis d'aquesta obra -on reflexiona sobre les relacions entre la cultura de masses i els mass media- continua sent vàlida i suggeridora. Hi han dues actituds: la dels apocalíptics, aquells reaccionaris que s'aferren als dictats jeràrquics i pels quals intel·lecte equival a devoció; i la dels integrats, lliurepensadors de tot pèl, recercadors del coneixement i que només es reconeixen com pertanyents a la humanitat. Heus quina tria més decantada, si és imaginable una tria!


Al Triunfo que tinc a les mans (apart de l'inevitable Haro Tecglen, d'un article sobre el F.O.R.P.P.A., un altre sobre la injustícia del latifundi al Brasil i un tercer sobre Sert-Miró, del Celtibèria Show del Carandell i dels gargots de la Núria Pompeya amb guió del gran Manolo V), la part central l'ocupen les vuit pàgines (a quatre columnes) de l'extens article que anuncia la portada. Al text, Eco parteix de la tesis de Robert Vacca, "Medio Evo prosimo venturo": als Estats Units, una concatenació de petites fallides, d'accidents que aïllats no tindrien importància, per mor de l'amplificació de la seva simultaneïtat, acaba comportant la fallida total del sistema i instaurant-se un nou ordre, precari i fragmentat, similar al dels inicis medievals. A partir d'aquí, establint comparances amb la caiguda de Roma i destriant la realitat medieval del mite perdurable que ens en va llegar el Renaixement, va fent un joc conceptual de vaivé entre l'Edat Mitjana i el món d'avui (l'avui de 1972, no tant diferent del d'ara).

Tot llegint l'erudició juganera d'Eco no he pogut deixar d'imaginar-me en la biblioteca d'un monestir, estudiant els pocs retallons fragmentaris del saber del passat que han perdurat, admirat davant velles profecies que ara sé acomplertes, i punyant per una futura represa... Fixa't en aquesta circumstància que Eco assenyala: a l'home medieval li resultava més concebible i factible el viatge llunyà (a Roma, Jerusalem o Compostel·la) que no pas als pobles i ciutats properes. Aquí em ve al cap Ryanair i tota la pesca...
















Acabo entendrit de debò amb aquesta notícia dels albors informàtics. Al 1972 mil microcomputadores ja es consideraven una majoria d'edat... Ui sí! Com el nen que en prou feines comença a parlar i ja gosa afirmar: Jo sic gran!

7 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

A casa hi havien arribat alguns exemplars del Triunfo, i aquesta portada no em resulta desconeguda.

La web de La Vanguardia permet descarregar el diari del dia que vas néi8xer. La vaig mirar fa poc i em va semblar que parlava de fa dos-cents anys pel cap baix. Una experiència estranya, en aquella Espanya enmig del franquisme, on tan sols apareixen capellans i militars a les portades. I després encara hi ha qui diu que no n'hi havia per tant...

Galderich ha dit...

Quin plaer agafar diaris antics i llegir-los!

Hi ha notícies i reflexions que s'aguanten i altres que... en fi, com diu el Lluís, "després encara hi ha qui diu que no n'hi havia per tant..."

A mi em serveix per situar-nos on ens pertoca i pensar amb els qui d'aquí a quaranta any, quan els llegeixin, pensaran el mateix de nosaltres que nosaltres dels nostres pares, avis...

Clidice ha dit...

No puc evitar el déjà vu en recuperar vells textos, fins i tot de nous. I és que d'Apocalíptics i d'Integrats n'és feta la gent de cap a peus ara i sempre. Em fascinaven les fotografies d'ordinadors :)

maite mas ha dit...

Girbén,

La portada per si mateixa és prou eloqüent. A mi, de joveneta, m'agradava fullejar el Triunfo i el Destino que es comprava a casa. Llegint-les ara, algunes notícies sembla que pertanyin a una altra galaxia, però d'altres són ben fresquetes. Em fascinaven els articles del Destino del Perucho i els del Dionisio Ridruejo.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Girbén, aleshores, per a nosaltres, quatre fars majors de cultura i pensament: Serra d'Or, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo i Destino. I una televisió en blanc i negre, que pocs tenien, que tot just començava a endevinar la magnitud del seu poder pertorbador.
Tota una altra història que ja és Història.
I com d'altres períodes de la Història serà -ja és- manipulat per a adaptar-lo al "discurs" que toca.
Ah, i de Triunfo -o de "Cuadernos"- cal no oblidar, entre d'altres, a Miret Magdalena.

LEBLANSKY ha dit...

Triunfo va ser el meu mestre en política, i em penso que el de molts altres que vam viure l'adolescència quan el dictador ja agonitzava i quan els seus hereus s'esforçaven per mantenir-ho tot atado y bien atado.
Sempre recordaré aquella publicació amb el carinyo d'un deixeble que admira a qui l'ensenya.

en Girbén ha dit...

Ai! Acabo d'arribar de fer una estada en un cim i vinc ennuegat de la bellesa del present... I sota quins cels més convulsos i gloriosos hem viscut!
Si ara escrivim articles i ens llegim, si fins i tot mantenim encès un caliu crític, bastant o molt prové de l'aprenentatge que férem amb aquelles revistes que tots recordem amb estima.
Sens dubte els temps han mudat i les revistes no tenen, ni de lluny, el pes que tenien; tanmateix, qui tingui interès i paciència pot rellegir tots els 911 números de la revista Triunfo en la seva versió digital (/www.triunfodigital.com), inclòs l'article on l'Eco es pregunta si no estarem entrant a l'Edat Mitjana.