La difícil esperança de Ludwig Hohl

Després del Hohl llegidor, diàfan i al·legòric de l'Ascensió m'endinso en l'escriptura d'aparença refractària dels seus Matisos i detalls. Refotudament savi, Holh es cuida, amb l'interrogatiu matís inicial, de fer-nos saber l'alta exigència amb què ens tempta: 1 ¿És que un que no sap parlar (sota cap circumstància-) sabrà escoltar? A partir d'aquí, mirant d'esbrinar si en sabem o no d'escoltar, ja podem avançar celebrant amb grans Ohs! la pluja de meteorits del seu llampant pensament.

13 Esperança del desesperançat (per mecànic) intentar, d'endreçar, de estendre la matèria: no només "amb el temps se sabrà", sinó també: amb l'espai se sabrà.
Aquesta relativista esperança -la d'acabar sent tard o d'hora reconegut- ara té uns espais físics i virtuals que la faciliten. Enllà de la font primera de les seves obres, i enllà de la llegenda que acompanya a les singularitats vigoroses, podem accedir a un major coneixement de Ludwig Hohl a través dels arxius.

No va ser fàcil (ja passa que les bones adreces no apareguin en una cerca del Google), però, per una via indirecta, vaig acabar als Arxius Literaris Suïssos que l'amic Friedrich Dürrenmatt va fundar com un annex de la seva Biblioteca Nacional. Allà és on ara es guarden -endreçats amb una suïssa meticulositat- els munts de paperassa que Hohl havia acumulat al seu mític soterrani ginebrí.
Del tot limitat davant de tant manuscrit en alemany, em vaig posar a remenar les capses virtuals de fotografies i al final n'he desat un grapat; les suficients per a consolidar la idea de què els mites no són més paraules amuntegades que emmascaren a l'home, i que aquest, per més que vulgui o faci, sempre acaba sent un home més.

Així m'he aproximat, tant als extrems vitals de Hohl...
...com a la seva lliçó particular de la successió de les edats.

També -i amb pudor- he pogut endevinar quelcom de la seva intimitat:
de tres de les seves cinc dones i de la seva filla Adèle.
I res de més universal que la il·lusió d'un avi sabent-se seguit per un nét.

Als arxius encerto notícies del Hohl nedador: de la seva travessia del Llac Leman en 2 hores i 18 minuts
(fins les consignes per la barca acompanyant); i això a l'any 40, mentre Europa s'enfonsava.
Per afinitat m'han encuriosit els documents del Hohl muntanyenc; lamentablement ben pocs,
insuficients per a refer la seva activitat. Una postal de Nestal,
on havia nascut i on, segur, degué començar a preuar la muntanya...,
un record enlairat sobre el Glacier Blanc dels Écrins (potser al cim de la Barre?)...
Una passejada, ja de ben gran, m'explica que la muntanya no es deixa mai d'estimar.
Topo amb una imatge que no em costa gens de desxifrar.
És d'aquelles altres muntanyes, de les de paper, que tant ens ajuden quan som lluny o ja no podem.
Hohl ens mostra l'ascensió nº73 -la Madier a l'Agulla Dibona- de les 100 plus belles courses als Écrins, el gran clàssic escrit pel Rébuffat. Fins puc saber que el llibre pertanyia a la seva no massa extensa biblioteca.

El gruix de les fotografies són d'ell al seu soterrani. M'entretinc llargament amb els detalls.
El veig gesticular sota un sorrut Bertrand Russell, amb un dels seus gats, les ampolles mig buides i la paperassa estesa...

Penso en com, documentalment, Hohl és un model del segle XX: imatges en B&N esparses i amb un increment quantitatiu... Ara, amb un dinar qualsevol, hi ha qui és capaç d'omplir una tarja de memòria amb més imatges que totes les que se conserven d'una vida sencera...
També, durant les meves recerques, vaig descobrir que Hohl encara va ser a temps de la televisió, i que així, tot veient-lo i escoltant-lo, podem conèixer la seva expressivitat torrencial i un punt melodramàtica.
Qui tingui interès pot veure'l en un vell documental de la TSR (la Televisió de la Suïssa Romanche). De debò que val molt la pena.

14 comentaris:

Galderich ha dit...

Girbén,

A vegades em fa por la quantitat de coses que es poden trobar per internet. I pensar que nosaltres també ajudem a bastir i vestir biografies a base de dades disperses!

En fi, un bon viatge per les imatges de Hohl.

en Girbén ha dit...

Galderich, tu coneixes molt millor que no pas jo -que no deixo de ser un diletant- la necessària feinada de documentar.
Gratant en la xarxa només vaig trobar una breu menció de Hohl en català i em va fer cosa, em va semblar una penúria.
Si el mateix Hohl assegura que "treballar és canviar el món", i que res hi ha de pitjor que la peresa, em va semblar que calia arremangar-se... Què t'he d'explicar!

Allau ha dit...

Fascinant la reconstrucció, o potser invenció, d'una vida a partir de les seves imatges; encara que en aquest cas les podies muntar sobre l'esquelet del seu pensament escrit...

en Girbén ha dit...

La idea de fons, Allau, era davallar des de l'abstrusa escriptura del Hohl (quasi algebraica per la seva puntuació) fins l'home que al vídeo es pregunta: Quina és la durada real d'una vida?

Clidice ha dit...

Fascinant! Avui rumiava mentre corria en quelcom semblant a aquest exercici que has fet tu. Reconstruim en base a unes dades, ho farcim del que ens en diuen i del propi bagatge i ... sabem realment de qui estem parlant? Sortosament alguns com tu no es conformen mai :)

en Girbén ha dit...

Clidi, de Hohl només puc dir que ara l'endevino i no gaire més.
Qui sap si l'arribo a conèixer quan l'hagi pogut llegir sencer..., inclòs el seu Daß fast alles anders ist (Tots els homes quasi sempre s'imaginen), que fixa't si sembla coincident amb les teves reflexions al trot.

maite mas ha dit...

Girbén,

Gràcies per donar-nos a conèixer de mica en mica un personatge tan polièdric i amb una vida tan rica! Els apunts d'aquesta sèrie són fantàstics en tots els sentits: artístic, documentalista, filosòfic...

LEBLANSKY ha dit...

Oh! Hoh! Hohl!

en Girbén ha dit...

La veritat és, Maite, que per acostar-me a un home com Hohl em vaig traçar un petit programa repartit en tres actes; i que de res hauria servit l'afany d'aquests darrers dies de vacances si no hagués deixat influenciar per la seva llei d'alta exigència en el treball.

en Girbén ha dit...

Leb, que no n'hagi trobat cap foto no vol dir que Hohl mai s'hagués disfressat de Pare Noel. Allà a Suïssa segur que duia la saca plena de xocolata.

Lluís Bosch ha dit...

Has deixat una sèrie magnífica de posts sobre en Hohl. Com que no el coneixia, aprecio aquesta mena d'apunts que ens serveixen per aprendre, i on la documentació no està mediatitzada per les opinions. D'això se'n diu divulgació ben feta.

en Girbén ha dit...

Ja saps, Lluís, com algunes penúries ens alliberen. Jo, que mai vaig aprendre a cap facultat a fer una recensió com cal, no puc anar més enllà d'explicar el "meu" Hohl.
Sobre la documentació gràfica tinc per lema fugir del tòpic, d'aquella infinita còpia de la còpia que descobreixes quan fas una cerca d'imatges. No saps quin goig és poder triar i remenar uns arxius inèdits!

lluís ha dit...

Està bé el vídeo. M'agrada quan parla de la durada de la vida, de com canvia la nostra percepció depenent del punt on ens trobem. Em quedo amb "... la durada de la vida no es mesura per l'edat sinó pel seu contingut. La vida és breu, tenim el temps just de fer alguna cosa."
(Per cert, ja m´ha arribat Ascension en francès. Ben editat, doble coberta: una transparent i amb dibuix darrera, amb il·lustracions i pel tros que he llegit m´ha semblat força ben traduït: el XIX com "la rimaye" ...)
Gràcies de nou!

en Girbén ha dit...

lluís, havia de ser "rimaia" per força. Són aquelles petites noses que trobava a la versió espanyola i que em feien veure que el traductor desconeix la parla muntanyenca. També: per què a l'índex es perd "la table d'orientation"?

He de dir que, remirant fòrums de literatura de muntanya francesos, hi havia més d'un que afirmava que no n'hi havia per tant, que l'obra és mediocre. Aquí vaig encertar una resposta ben assenyada que distingia l'interès dels lectors muntanyencs dels de literatura, i que l'obra de Hohl és gran literàriament i no com a obra de gènere.