Un banc de memòria - els K7's (1)

Quan ahir esmentava els K7's vaig tenir clar que hauria de tornar-hi, que aquest suport obsolet (obsolet aquí, no pas al tercer món on encara és ben viu) es mereixia tot un apunt; un apunt que només pot tenir un to elegíac, tanta és l'estima que tinc per les cintes després de milers d'hores de gaudi amb la misteriosa orientació dels "cachitos de hierro y cromo" que deia el Veneno.
> PLAY O REC (si prèviament premeu el > PLAY del vídeo final la lectura serà més grata)

Vertebrant l'espai de l'estudi amb la seva còrpora imposant hi tinc el banc de fuster de l'avi Mariano. De jovenet va considerar que, si la vida és fer coses, li calia un suport com cal per fer-ho i, amb les seves pròpies mans, va fer aquest banc; i el va fer tan ben fet que no se li nota l'edat que té, que deu rondar els noranta anys. Els darrers vint-i-cinc el banc els ha passat als meus successius estudis i, sortosament, ja fa molt que no es mou de lloc (perquè cal recordar que la virtut primera d'aquests vells bancs -no com els d'ara que són del chichirinabo- és la seguretat provinent del seu aplom, un aplom conseqüent a un important pes).

Vaig aprofitar una lleu restauració del banc per a emplaçar-hi un parell d'amplis calaixos on deso la major part de la meva col·lecció de K7's (uns 300) i això ha fet que el banc de l'avi, apart d'un autèntic banc de fuster, sigui, alhora, un considerable banc de memòria. I aquests dies, com que la feina m'ho permet, vaig repassant part d'aquesta extensa memòria poc o gens donada als llocs comuns i profundament eclèctica.

Com que les classificacions són imposicions que no sé establir i aquí hi ha un garbuix de noms i d'estils que fa de mal resumir, no veig com explicar què hi trobaríeu en aquest fons musical...

Des de les dolces cançons sefardites del Joaquín Diaz a la crueltat industrial dels SPK..., des de valentes òperes de Satie als graciosos MC's predicadors del rap llatí..., des del misteri de les polifonies mongoles als grans aventurers de la música repetitiva com Steve Reich o Terry Riley..., des de les flautes rituals i desèrtiques de Carlos Nakai a les joies del punk madur dels Clash o els Ultravox; i d'aquests a les seves mil seqüeles siguin clares o ombrívoles. Ja és que moltes d'elles s'acosten fins el contacte amb les derivades de la psicodèlia, de la progressiva i el free-jazz (m'estalviaré un fotimer de noms significatius). De pop estricte, ben poquet; i del que s'entén com rock simfònic o heavy, ves per on, no n'hi sé veure...
Sí veig un grapat de músiques de ball en un sentit ampli: música de molta dansa contemporània, alguna excepció caribenya..., abans un radical Fela Kuti o el funk ultrapassat d'Africa Bambata o, perquè no, l'emergència festiva de la música rai.
També hi trobareu una extensa i selecta mostra de temes nacionals caiguts en l'oblit, des dels carcamals del primer Siniestro Total al pop sofisticat d'Esclarecidos o Ciudad Jardín; per no dir tota la banda sonora underground i experimental barcelonina dels 80... Edicions de col·leccionista com la sèrie de diversos autors de K7's de 30 segons amb composicions pensades per a sonar en autoreverse...

Quatre-centes hores de K7's donen per molt (no parlo de discs i CD's) i exigeixen paciència, que corri el temps al seu ritme de gir; no es tracta ara de castigar les cintes imposant-lis altes velocitats.
Tot un món de músiques hi tinc al banc, un món delicat que cal cuidar. En penjo una mostra força paradigmàtica -del trompetista Jon Hassell amb el comodí Brian Eno-, i demà hi torno.





12 comentaris:

Clidice ha dit...

impressionant el banc, de fuster i de memòria també. Quin greu em sap haver perdut tants llençols en tantes bugades veient-lo!

Allau ha dit...

Tenia i tinc molt pocs K7s. Trobo que és un suport ideal per a nòmades i exploradors com tu.

Galderich ha dit...

Fantàstic banc de proves! Quina millor al·legoria que aquest tunejat de banc amb una base sòlida per a contenir un món sòlid.

La imatge de l'altre ús del boli Bic m'ha fet retornar de cop uns anys enrera com aquesta amalgama de K7's.

Jo, com tothom sap menys en Leblansky, de música (entre altres coses) en tinc poca idea i els més gustos són molt diversos però també molt eclèctics. Veient el teu banc em trobo com a casa però amb altres títols!

PD. Per cert, no vaig poder anar al concert de dissabte malgrat les ganes perquè els imprevistos són superiors a les ganes... Espero que estigués d'allò més bé.

en Girbén ha dit...

Clidi, deslliura't de semblant insatisfacció! Hauries de conèixer les oceàniques col·leccions d'un parell d'amics pels quals la música és una dèria absoluta i única. Està bé tenir i preuar sis gravacions diferents de la mateixa simfonia de Mahler, tanmateix fa pensar en tot allò que han desestimat a canvi.

en Girbén ha dit...

Allau, tant o més que als rodamons, els K7s eren un suport accessible a les economies migrades. D'aquí venia, sobretot, el meu gust per les cintes.

en Girbén ha dit...

Galderich, el banc és l'únic moble veritable que tinc, la resta són fustetes que podria tirar a la bassa demà mateix...
Els bolis Bic tenen usos infinits: si buides la càrrega de tinta és perfecta per fer petits gravats.

El concert va ser tan bo com esperava, amb un obsequi final: una versió del "Ne me quitte pas" cantada per una amiga i acompanyada pel Santiago amb el saxo i el sàmpler. Sublim!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I ara toca anar amb molta cura per a conservar el reproductor!

Lluís Bosch ha dit...

Realment, allò que capta l'atenció del teu apunt és el moble, i veig que la majoria dels comentaris van per aquí.
A mi sempre m'han agradat molt aquelles calaixeres de la tipografia que abans eren a les impremtes. A veure si un dia en trobo alguna que no em vulguin cobrar a preu d'or.

LEBLANSKY ha dit...

Ep, Girbén, ves amb compte amb els cassets, que es fan malbé amb el temps, i en pocs anys potser s'esborrarà el seu contingut. Potser valdria la pena que si en tens algun de molt valuós el passis a cedé o a un altre suport més conservable.
El que sí es conservarà durant molt de temps és el banc del teu avi Mariano (curiosament, jo també tenia un avi Mariano) si tens cura d'ell, cosa de la qual n'estic convençut.

en Girbén ha dit...

Tens tota la raó, Xiru, d'aquí ve que, apart d'un parell de Walkmans, cuidi els capçals de la cadena Luxman (una d'aquelles que ja no se'n fan), i fins en tingui un recanvi per si de cas.

en Girbén ha dit...

Lluís, el banc de l'avi és un moble força immoble. Té més sentit veure'l com un dolmen que com un suport funcional.
Prenc nota de la calaixera que busques -mai se sap-, i deixo dit el meu interès antiquari per l'arxivador de plànols d'un vell arquitecte.

en Girbén ha dit...

Leb, és precisament per la consciència d'aquesta fragilitat que vaig emplaçar els K7s al cor del banc, lluny de nocius camps magnètics i envoltats per 7 cm. de fusta vella. Una escolta atenta amb un reproductor de primera em demostra la validesa d'aquesta opció: cintes amb vint anys a l'esquena encara sonen ben netes.
Ja ho faig això de passar a CD les peces més selectes, però tot seria una burrada de temps.