Històries pasiegas (1)










- Ens moríem de ganes de conèixer la nova segadora del Cotero, sinó no us hauríem molestat. Prou sabem, Ana, que tens tota la feina del món i nosaltres estem de vacances...

La segadora són cinc ruquets i una euga; uns ruquets manyacs i delerosos de carícies fins a dir prou. Sobretot el nen, el Sócrates, que aviat hauran de fer fora perquè mai hi ha lloc per a dos mascles en un mateix prat.
Acompanyant a la rucada acabem al cim del Cotero mentre l'Ana i l'Emilio ens expliquen, amb passió de pares, els patiments i les alegries que els proporciona el seguit de plançons d'arbre que hi han plantat: un faig, uns roures, uns castanyers... El primer de tots fou l'alzina viatgera -la de la Wangari Maathai-, que vàrem pujar de Barcelona l'any que ells es mudaren a Cantàbria des de Cullera. "Estuvo muerta... ¡Pero luego resucitó!"

Després pugem a l'immens estudi que ocupa el paller de la seva cabaña pasiega de pedra talla XXL. A la proa de la nau, rere el finestral d'on avui es veu nítid el Cantàbric enllà de la Peña Cabarga, l'Ana hi té el seu pont de comandament gràfic; i a l'altra punta, a popa, l'Emilio la sala de màquines, d'escàners i impressores de somni (per dimensions i qualitat) per a procesar l'art de l'Ana.
Ara l'Ana està entestada en un nou repte, el de batre el record mundial d'acoloriment d'un àlbum de còmic. I no parlo d'uns tocs que alegrin una entintada suficient, dic d'un color substantiu, expressiu i definidor, amb les complicacions afegides del seu gust pels estampats i arabescs, i d'encetar un nou escenari. Després dels quatre àlbums turcs i dels quatre africans ara l'Ana-Djinn estrena l'Índia. I l'índia, a no ser que et perdis pel Desert del Tar, és el lloc menys monocrom de la Terra; luxuriosament bigarrada.
Ella diu que, per contracte, ha de fer aquesta travessa oceànica en un mes i que se'n sortirà; remant amb els pinzells -si cal- divuit hores diàries per un mar d'aquarel·les.

Com s'escau sempre que ens veiem, ens obsequien amb la darrera producció de la seva factoria. Avui són les Notes sur Africa, una mena de making off del cicle africà de la Djinn; un aplec d'esbossos, proves i temptatives que a mi, de llarg, m'atrauen més que els àlbums en si.

-¡Oh no! Ni hablar de quedarnos esta noche. Ahora, cuando vuelas empujada por unos propicios vientos portantes, lo peor sería una encalmada. Ja és que amb els veritables amics el temps entra en una altra dimensió i dues horetes són suficients per a transmetre l'essencial, l'afecte mutu. - ¡Además, si estaremos aquí al lado! Seremos por una noche vuestros vecinos de arriba... Si mañana, con el primer sol, apuntais el telescopio al Enguizas vereis como os saludo desde su cima. - dic assenyalant la punta més alta de l'escabrós massís que s'alça immediat al Cotero del Baile.

Així, a mitja tarda, acompanyats pels lladrucs del gegant Martín, deixem enrere els amics i enfilem un cop més les gorges del Rio Miera. Però, la del cim, serà tota una altra història.


19 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Quina nova i sorprenent coincidència... Justament ahir vaig saber que sóc parent indirecte d'un ruc pallarès, que acaba d'adoptar el meu germà -que viu per allà dalt. Diguem que ara tinc un nebot ruc. M'ha fet un salt el cor quan he vist el teu apunt -on d'altra banda hi expliques totes aquestes altres coses que em faran perdre un bon parell d'hores triant i remenant.

maite mas ha dit...

Girbén,
Els animals de tir, els perxerons, els ruquets, sempre m'inspiren molt tendresa. Deu ser alguna estima ancestral pels animals que han ajudat l'home des de sempre. Entren moltes ganes d'acaronar els ruquets de les fotos :))

SM ha dit...

Quin gran còmic, el Djinn!

en Girbén ha dit...

Lluís, amb els Djinns (o Jinns) per entremig no són d'estranyar les connexions més inversemblants; avui a propòsit dels rucs. Aquests actius éssers amorals -benèfics o malèfics- mereixen un racó del teu imaginari fantasiós.

Aristofeles ha dit...

No sabia que l'Ana Miralles vivia a Cantabria. M'agradant molt els seus dibuixos. Això de combinar art amb vida rural, te que ser massa. Malauradament hi han poques persones que puguin viure dels comics, encara que ella s'ho mereix sobradament. A França es molt admirada.

en Girbén ha dit...

Maite, del tot d'acord. Aquests ruquets són tota una delícia, tendres i dòcils..., innocents que no han conegut bastonades.

Lluís Bosch ha dit...

Tens tota la raó a propòsit dels Djinns. Reconenc que els he prestat poca atenció i en canvi la mereixen.

Galderich ha dit...

És curiós com el món rural pot tendir a variar amb gent que fugi de les ciutats i vagin a viure en llocs fins ara proveidors d'emigració vers la ciutat.

Aquest és un fantàstic exemple de tenir un ofici on una mica és indiferent d'on visquis i triïs, perquè pots, el teu lloc de residència.

Ara només fa falta que les administracions es posin les piles i entenguin que anar a viure al camp no vol dir necessàriament que fas de pagès, sinó que és una opció professional diferent en tots els sentits. Ho dic perquè la meva germana ha fet aquesta opció i té una de problemes burocràtics tant forts que fins i tot ha hagut de pagar l'IRPF de pagès per poder adequar l'espai a les necessitats.

Un apunt i una experiència rodona. Esperarem la narració del cim...

en Girbén ha dit...

Salvador, ja els comunicaré el teu parer sobre el Djinn. A mi el guió del Dufaux, què vols que et digui..., sempre m'ha costat; no com els dibuixos de l'Ana, sobretot quan la veus amb el llapis al galop.

en Girbén ha dit...

Aristofeles, ara fa cinc anys llargs que l'Ana i l'Emilio va canviar Cullera per la muntanya càntabra.
I si s'ho mereixen, això de poder viure -i bé- del còmic, és perquè la Miralles és una pencaire com no n'hi ha.

en Girbén ha dit...

Galderich, per aquí anava la cosa... establir un contrast amb la segona part de la història.
Com pots imaginar, el govern de Cantàbria, potser no pel costat de clavar-te impostos, dista molt de ser un bon govern. De fons, allà qui mana són els interessos dels Botín.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Poder treballar on vols viure. Poder viure on vols treballar. Perfecte.
I quin ofici!

en Girbén ha dit...

Això és concisió de la bona, Xiru!
I esmentar l'ofici en aquest cas és una certesa: No perdre's sinó saber què s'ha de fer i com fer-ho.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Renoi, Girben, jo també sento conicidències, perquè parlava dels retorns cap a pagès no per a nar a fer de pagès sinó per fer altres coses i tu ens parlees ara d'un exemple semblant!
I dels rucs, fa temps que em ronda un apunt, però encara no li he donat forma...

Clidice ha dit...

només puc expressar l'admiració que sento per aquelles persones prou valentes com per atrevir-se a viure del que els agrada i on els agrada :)

maite mas ha dit...

L'exhuberància dels dibuixos de l'Ana Miralles indueix a ficar-se dins de les seves històries. Crec que en algun viatge he entrat en contacte amb un djinn :)) Molt interessant el making off de la Miralles. A mi també m'atreu molt el procés de creació: els esbossos, els croquis, els personatges, la tria dels colors, la documentació... Tota una feina de construcció.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, que determinis fer una entrada i no una altra sovint té a veure amb els senyals que captes dels amics de la xarxa. Crec que per aquí hi passem tots.
En aquest cas tenia present la conversa que s'havia establert al Riell sobre la discreta diàspora de les ciutats. Si no en faig referència és perquè l'ús del present m'ho posava difícil.

en Girbén ha dit...

Clidi, te n'explico una dels ruquets...
Estaven l'Ana i l'Emilio en una fira a Ginebra (en un hotelazo tremendo) quan els truca un veí pel mòbil: Oid, veniros ya a Torrelavega. Estoy en la feria y tengo delante los burritos que andais buscando.
Valgui per a explicar la seva combina de ruralia i cosmopolitisme.

en Girbén ha dit...

Maite, com acabo de comentar-li a l'Eulàlia, aquí estiro alguns fils recollits a la xarxa. L'exuberància i la sensualitat manifesta de l'obra de l'Ana m'ha fet pensar en els flexibles límits de l'eròtica que tan bé explica el Galderich al seu estudi sobre Els Petons.
Imagina't quin mena de pas pot ser que el Djinn -una història de submissions i d'un erotisme turmentat dibuixada per una dona- tingui una edició turca.