Històries pasiegas (2)

Havent deixat -no pas de gust- els amics enrere, revoltem el trencat massís de Las Enguizas. Primer per l'entretinguda carretera que voreja el Miera, després muntanya amunt per poblets fora del temps com la Cárcoba, en cosa de tres quarts arribem al final de l'asfalt. Com que som quasi als peus del cim que pretenc no caldrà que anem més enllà. Aquí ens quedarem a dormir.
Helicoide ascendent de 320º que hem traçat per arribar-hi ha tingut un doble efecte: un de desplaçament espacial evident, i un altre més subtil de viatge enrere en el temps. Aquí, als alts de Noja, no hi ha altra cosa que un paisatge viu i impecable, encara no desassistit, de pastures i prats de dall, de cabañas pasiegas que encara mantenen el seu funcionament ancestral.

Al davant s'alcen els cims, enganyosament propers si considerem la magnitud de la megadolina que s'obre entremig. Uns cims als quals mai els atribuiríeu la seva modesta altitud real (inferior per poc als mil metres) tal és la seva brava aparença d'alta muntanya.

Ja he pres la decisió de passar l'estona pintant les muntanyes quan escolto uns crits a la meva esquena. Per un caminal està arribant a la cruïlla un home que cavalca a pèl una gran perxerona acompanyat per un gos. S'atura al prat d'enfront de dues cabañas on hem aparcat la furgo. M'hi acosto per a demanar-li si té cap pega de què ens hi quedem. Abans de descavalcar em diu un succint: Coja esto. "Esto" és una dalla, potser centenària de tan brunyit que té el mànec, i una saca tinyosa, on després sabré que hi porta els queviures: pa, formatge, cansalada i vi. Amb les mans més desocupades es deixa lliscar per l'ample llom de l'animal. Un cop a terra es recolza amb un llarg bastó perquè, apart de borni, l'home coixeja de valent. Un bastó que fa servir de manera curiosa, creuat al pit, i quan avança fa tot l'efecte que vagi remant. Tot i que va força ben afaitat (de fa temps sé que és norma dels pastors), la resta és del tot galdosa i fa la mateixa ferum que un minotaure.
Plens de bona voluntat comunicativa mantenim una conversa lacònica a més no poder. He enraonat amb un grapat d'esquerps que es passen la vida sols amb els ramats, però mai havia conegut una escassedat verbal com la d'aquest home. Li dic que som de Barcelona i que ara venim d'Aguilar de Campoo (això per situar-nos en un territori abastable). I ell em respon: Yo no he ido a ningún lugar, solo a Torrelavega... ¿A la feria del ganado? -li pregunto coneixedor del més important mercat de bestiar del nord. Claro, solo a la feria.

Seguint el consell de l'home que mai ha anat enlloc allunyo una mica la furgo de les cabañas on ell ha de feinejar. Al cap de poca estona, i pel mateix camí, arriba un altre home també a cavall d'una euga i portador d'una dalla a manera d'estendard. Seria com un loop si no fos perquè rere la bèstia hi porta lligat un poltre de l'any i perquè aquest alleuja la seva coixesa amb una crossa com déu mana. Pel que veiem, els dos coixos -companys, parents o germans, qui pot saber-ho!- es reparteixen la feina entre les dues cabañas. De lluny els sentim baladrejar. Els aücs són la seva expressió principal: ¡Cabra, cabra, cabra! (misteriosa manera, sempre repetida tres cops, de mobilitzar les vaques) o ¡Yegua cojones!...

Fem unes partidetes de Rumi mentre va caient la tarda. Així que afluixa l'escalf del sol s'alcen les boires que mantenen el verd vigorós. Amb elles perdem concisió i entrem a l'espectacle lleu dels somnis antics. La cridòria incessant d'aquells dos ja ens pareix la del sàtir Silè, el pastor de l'Arcàdia tan savi com ebri...

Ja és llostre quan veig que els arcaics munten als cavalls i, brandant les seves dalles, se'n tornen espectrals per on havien vingut.


És tard però estic desvetllat. Avui ha sigut un dia ben llarg... Ens hem despertat al mig de la buidor del Páramo de la Lora; he entrat a la Cueva de Basconcillos; ens hem recreat amb la pornografía romànica de Cervatos; hem estat al mercat d'Aguilar; hem dinat, passat l'Escudo, al costat d'un imponent doll d'aigua; hem pogut abraçar als amics i als ases del Cotero; hem conegut la vida fora del temps dels pastors pasiegos...

Vol sortir la lluna i encara tinc l'esma d'agafar la caixeta de ceres i, il·luminat per un LED, posar-me a pintar un nocturn . Si més no, pintar és una manera perfecta de què t'ocupi només el present i això és el que ara em cal.


Avui dormiré amb els capcirons dels dits tenyits dels colors de la nit.
Tampoc passa res!

16 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Cada cop m'agraden més les teves històries...

Em pregunto si estàs segur d'haver vist de debò els dos pastors. Per la fotografia i la imatge atemporal del relat, diria que poden ser tan fantasmes com aquella dona que va "fotografiar" en Lluís fa uns dies per terres ceretanes ...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Per cert, el teu nocturn és tan misteriós com els dos pastors...

Aristofeles ha dit...

Vaig anar a Torrelavega per questions de feina en un viatge fa 9 anys, el viatge d'anada el varem fer per l'interior i es un paissatge maquisim.

Clidice ha dit...

"l'home que mai ha anat enlloc", llegir les teves aventures és talment com llegir les aventures d'exploradors en terrenys ígnots. Sort en tenim de la compulsió a compartir els que et llegim! :)

maite mas ha dit...

Gribém,

Fa molts anys vaig fer un tomb per la vall del Pas i la recordo com una mena de reducte, un indret on encara perviu la ruralia més autèntica. Jo també vaig trobar uns quants pastors pels camins, que ens miraven amb un cert recel. La teva història és molt adient en un paisatge com la vall del Pas.

LEBLANSKY ha dit...

El post és bo, però les fotos són encara millors. En especial, m'encisa la del mig, amb els cavalls cap a la fosca enmig de la boira.

Lluís Bosch ha dit...

Aquest post supera l'anterior, i s'obre ja a interpretacions més misterioses encara. Precisament avui he fet fotografies a un cementiri, i ara les vaig a manipular una mica, a veure què en trec. Si tot va bé, aniran apareixent a les cròniques ceretanes.

Galderich ha dit...

D'això se'n diu haver parlat amb dues morts amb dalla i haver-se escapolit del destí gràcies a saber parlar precisament el seu mateix llenguatge!

en Girbén ha dit...

Eulàlia, els fantasmes són uns éssers en els límits de la percepció, de la percepció visual. Només la realitat pot fer la ferum reconcentrada d'aquells dos.
¿A qué huelen los fantasmas? -diria parafrasejant l'anunci de la Coixet.

en Girbén ha dit...

Aristofeles, haver anat a Torrelavega t'equipara, fins un cert punt, al pastor coix i borni de la dalla.

en Girbén ha dit...

Clídice, ja coneixes la meva màxima: remot no té res a veure amb distància; i com procuro ser-hi conseqüent.
Després es tracta de deixar-se portar per les possibilitats de magnificació que ofereix la literatura; tot i que, en el cas d'aquests dos, m'hagi hagut de contenir, tanta era la seva estranyesa.

en Girbén ha dit...

Maite, de la nosa que ara suposa per la societat càntabra la pervivència de la vida pasiega en parlaré a la tercera part de la història.
I citaré la notícia que em va arribar des de les muntanyes noruegues de la mà de la gran Comtessa:
http://bajocafarcida.blogspot.com/2010/05/vaques-les-de-policarpio.html

en Girbén ha dit...

Leb, el joc de les fotos és intencional: la reiteració d'un pla quasi únic que enregistri el pas del temps per a contrastar amb un escenari que sembla fora del temps.

en Girbén ha dit...

Lluís, ja és que quan llegim ens estem llegint. Aquí, en principi, de misteri poc, si de cas etnologia ( o antropologia, de tan perduda que comença a ser l'atàvica cultura muntanyenca). De pastors així ja no en trobaràs per la Cerdanya. Les vaques que tenen la jaça al Coll de Tancalaporta tenen incrustat un xip localitzador GPS.

en Girbén ha dit...

Galderich, l'associació dalla-mort prové de ser una eina de tall indiscriminat (sinó al blat no el segaríem amb la falç, de llarg molt més lenta). Dallar és una dansa exigent però preciosa, rítmica; eficaç si s'avança compassant els amples vaivens al relleu del prat.
No presumiré de tenir el nivell C del seu llenguatge però una mica sí que el xapurrejo.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Girbén, l'olor seria real, ara bé la fotografia et va quedar ben fantasmal. No podem evitar suggestions fantasies i somnis!
;)