Històries pasiegas (i 3)

Em desperto a l'alba i, mentre poso la cafetera al foc i rossego unes galetes, m'aferro a les imatges del darrer somni abans la consciència no les dilueixi. Havia estat dallant un prat com els que ara m'envolten però amb uns límits que es perdien a l'horitzó, i, després d'apilar amb la forca el fenc -en un seguit de metes alineades amb una exactitud geomètrica-, ara estava esmolant el tall de la dalla. La pedra d'amolar la duia en remull dins del bol de fusta tallada que em penja del cinturó...








El somni tenia uns fonaments ben reals: de ben poc serveix una eina esmussada i d'aquí que cada dalla tingui associada la seva pedra. El bol de fusta el tinc des del 83, quan vaig començar a córrer per aquestes terres. És de tres grans valls més enllà, de la capçalera del Saja, de quan Bárcena Mayor era un exemple viu de la cultura montañesa i no el tòpic turístic d'ara.

Començo a pujar el cim cara avall, cap al fons de la gran clotada per on hi un corre un rierol que s'empassa sencer un engolidor. He entrat a la lògica distinta dels grans terrenys càrstics. Després encerto el corriol del coll. És un solc pregon colgat per l'herbassar amarat per les boires d'anit i aviat vaig enutjosament xop fins les butxaques.

A mig remuntar el flanc de la collada -just quan el primer sol la dibuixa a la carena en una impecable alineació amb la lluna-, m'arriba una cridòria que reconec com la dels coixos. L'Anna, que s'ha quedat soleta dormint a la furgo, tindrà un despertar ben distret amb aquella pareja...
Deixant enrere una garlanda de pregones dolines que insinuen avencs, vaig a buscar la cresta per unes canals aspres i cada cop més redreçades que m'obliguen a escalar més a que a grimpar. Quan arribo a la cresta, on em rep un sol baix i encegador, encara em queda una bona estona d'heure-me-les amb el seu seguici de ganivetes, llances i dalles lacerants. Als rasclers és l'aigua la que esmola la pedra...

Els 964 metres del cim de Las Enguizas no els guanya un passerell -penso quan hi faig peu-, cal saber fer muntanya. Una muntanya que ara es projecta piramidal a les dòcils prades i, ben misteriosament, per no sé quin coi de refracció, lluint una aureola lluminosa culminal... "M'il·lumino d'immens", diu Ungaretti en un vers -diria que de La Terra Promesa-; doncs això.
Una immensitat de la qual no puc vantar-me si no és més que una transferència de la infinitud que m'envolta.

La posició avançada i centrada del cim imposa uns horitzons sobergs que inclouen Cantàbria sencera, des de les muntanyes biscaïnes a les asturianes i palentines. I avall, propera als meus peus, veig la cabaña del Cotero del Baile, la de l'Ana i l'Emilio. Imagino que ja deu fer una bona estona que l'Ana es passeja per l'Índia posant-li color.

El nord de la panoràmica pertany al recolze oceànic del Cantàbric; bromós al fons i més concret a la costa. Albiro la rada perfecta de Santander, i la part noble de la ciutat, pel darrera de la Peña Cabarga on hi ha el parc de la naturalesa de Cabarceno que tanta empremta va deixar a la Comtessa d'Angeville. Ara, quan fins aquí m'arriben els aücs dels dos pasiegos, ve molt al cas esmentar l'apunt que des de Noruega va dedicar a les vaques del Policarpo, un altre pasiego. Deixa ben clar el dilema de convivència que viu Cantàbria entre la presumpta modernitat urbana (pijeria bancària i reaccionaria del Casino del Sardinero inclosa) i l'atàvica ruralia montañesa que, malauradament, es tendeix a considerar vergonyant. Tant vergonyant que fins sentències judicials, més tendencioses que arbitràries, treuen la raó a qui la té tota. Per no dir del campi qui pugui immobiliari..., als vorals de les carreteres d'aquestes valls són més nombrosos els rètols de "SE VENDEN CABAÑAS" que els senyals de corba perillosa.

Deixo el cim i davallo per unes canals trencacames on l'alt herbassar amaga els traus del rascler. Pacient, sondejo amb el bastó cada futura passa i sovint el perdo fins el puny. Ves que no hi hagi un avenc... Tanmateix, al capdavall, acabo a d'altres clotades que dibuixen paratges perfectes per vius; i a les vuit tocades ja torno a ser a casa, a la furgo.

Com que l'Anna ja ho té tot recollit, després d'una dutxa al prat (proveu l'experiència) i d'empolainar-me, toquem el dos. Encara tenim temps de passar pel costat del coix de la crossa "moderna" que està dallant amb l'única mà lliure...

Traspassem el sempre vertiginós Portillo de Lunada i, veloços pel Valle de Mena i Balmaseda, a mig matí ja som a Bilbao fent cua al Guggenheim. No em volia perdre l'exposició de les selves que va imaginar el duaner Rousseau. Com a torna, Rauschenberg ens deixa ben clar que convertir desferres en art no està a l'abast de qualsevol, i Anish Kapoor fa un ús exuberant de les sales monumentals amb canons que disparen salves de ceres de color a les parets.
A final de tot, remenant encuriosit per la llibreria, tanco un cercle imaginari quan descobreixo -en un còmic- el món fabulós de l'australià Shaun Tan que no puc deixar de recomanar.

17 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Que el final del viatge sigui al Guggenheim veient els quadres del duaner em sembla un caprici elegant, una genialitat.

Clidice ha dit...

se m'ha avançat en Lluís :)

Aristofeles ha dit...

les fotografies son molt bones. Estàs de vacances per Cantabria o això va ser l'estiu?

en Girbén ha dit...

Lluís, la realitat va imposar l'estructura del relat i l'aire retro-progressiu. En vint hores, del còmic i del high tech ens enfilem per tirar enrere fins una era cultural anterior, i acabem al punt de partida.

en Girbén ha dit...

Clidice, si t'hi fixes el còmic final es titula EMIGRANTES, que és el destí dels pasiegos.

en Girbén ha dit...

Què més voldria jo, Aristofeles, això és part d'un dia complert del darrer estiu. Pots llegir dos apunt anteriors que corresponen a la mateixa jornada: La Cueva de Basconcillos i Cervatos

Eulàlia Mesalles ha dit...

Tot el relat, els 3, em semblen impressionants i suggerents. M'afegeixo als dos comentaris de la Clidice i en LLuís, m'ha sobtat i agradat aquest acabament que retorna a l'inici. I els "emigrantes" que retornen també al punt de partida, aquell de les anades i retorns.

en Girbén ha dit...

Sense remei, Eulàlia, el meu món és així. Salvatgia i tecnologia hi són altes i no coneixen frontera.

Eulàlia Mesalles ha dit...

I em sembla fantàstic!!

maite mas ha dit...

Girbén: la febre immobiliària arriba als llocs més insospitats, com és també la vall del Pas. Fa vint-i-cinc anys era un indret molt especial, màgic, aïllat. No sé quin futur espera als passiegos, però entenc que l'associïs al còmic Emigrantes. Fugir o reconvertir-se en guia-actor d'algun museu de com es vivia abans a la vall del Pas.

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, només que els llocs que visiteu arribin a ser la meitat de bonics com les teues fotos, ja s'ho val moltíssim :)

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ai Cantàbria... els pasiegos, les vaques... ai.

Galderich ha dit...

Girben,

Ets conscient que som emigrants a la recerca de la bellesa a través dels teus ulls manipulats pel fotoxop?

I l'Anna tranquil·la a la vall, esperant el seu emigrant que es deleix per una dutxa en mig del prat...

Tot harmonia. Esperem que els especuladors no llegeixin el teu bloc.

en Girbén ha dit...

Maite, si esmento Bárcena Mayor és perquè s'ha convertit en un parc temàtic de la vida montañesa. Just enguany s'ha concertat la llei de protecció de les cabañas pasiegas. Tard i amb uns límits discutibles perquè només defensa el territori més remot i enlairat. Una llei que de poc servirà quan desapareguin els mantenidors del paisatge. Llavors el bosc ho envairà tot, tal i com ens ha passat a nosaltres.

en Girbén ha dit...

Leb, els llocs són infinitament millors i més complexos. En una foto no hi cap la sentor del fenc acabat de dallar o la cridòria d'un estol de gralles.

en Girbén ha dit...

Comtessa, ja veieu quin cas li faig als seus apunts. Va per vostè!

en Girbén ha dit...

Galderich, el fotoxop és un gran pinzell que aprofito per embellir els meus foto-relats.
L'Anna, tranquil·la però no tant, amb aquells dos rondant-la.
I sí, a l'harmonia la tinc al capdamunt.