Mans a Carrànima


Camí de Carrànima retrobo les inscripcions del marge de Montanissell.
Quines mans van voler recordar l'infaust 36?



Al cap mateix de Carrànima descobrim una mà que, reclosa com està,
busca i no troba l'encaixada del cel. No sap els horitzons fora mida
que domina sense saber-ho.

A mà anoto els seus vèrtexs per a pintar amb la veu un paisatge que valgui pels cecs.
(Montserrat >Rubió >Prades >Montsant >Els Ports >Montsec >Guara >Posets >Aneto >Carreu >Monturull >Cadí >Pedraforca >Aubenç >Montserrat)



L'endemà, al peu de l'esquerpa façana de migjorn de la Serra de Carrànima,
topem amb el ramat de zebres que corre per la carretera.
No poden tenir més de dos anys... Sospito quines mans les degueren pintar,
i diria que són forasteres.



Fa anys que em balla pel cap el sentit de Carrànima. Etimològicament, l'ànima sembla ben clara i l'origen més provable del carr és el "karri" prellatí (la pedra, "harri", de l'eusquera), d'on provenen tots els nostres Queralt, Queralbs, Querant, Querforadat, Campquerdós... Així doncs, conjugo pedra i ànima... Una pedra de l'ànima o a l'ànima? Una ànima de pedra?

13 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Sobre l'ànima la pedra hi ha tradicions molt sorprenents. ELs aborígens australians creuen que cada home té una pedra on hi ha la seva ànima. Si n'esberles una, el podries matar. Robert Graves té un conte "EL grito" sobre aquesta creença.
L'etimologia és plena de misteris, "Carr" significa "castell" en àrab, i per tant hi hauria l'opció que el toponim es referís a un castell de les ànimes.

maite mas ha dit...

Girbén,

Trobar.se un ramat de zebres per la carretera no passa cada dia!. Vols dir que no voltaves per un llogarret africà?

Clidice ha dit...

això sí que és un "pas de zebra", millor dit "de zebres" :) No té res a veure, però no és l'Ànima la força terrible que abassega la Mila de Solitud? I és que sovint la cerco per les alçades.

Galderich ha dit...

Ostres, quin lloc més curiós i divers! Hom va de sorpresa en sorpresa fins i tot pel nom!

en Girbén ha dit...

Lluís, l'etimologia que proposes és força plausible. Al capdavall era un país fronterer com palesa el formidable Castell de Llordà que s'aixeca al peu de la serra.
Fins i tot considero la possibilitat de què el "Carr" àrab no vingui de l'antic Karri (tot són pedres)...
Sí que desestimo el Kar sànscrit, per bé que entre d'altres coses vulgui dir "mans" i "2".

en Girbén ha dit...

Maite, el llogarret porta per nom Faidella; el petit nucli de cases enrocades dalt d'un penyal des d'on es té una visió impecable de les zebres perquè les cimeja. Si no vaig errat, els senyors de Faidella (una casa de turisme rural com n'hi ha poques) són belgues. Potser el remot Bóixols no existiria de no ser pels forasters neorurals..., però aquest seria un altre tema.

en Girbén ha dit...

Clídice, la irrupció de la Mila no està fora de lloc, ans el contrari va al moll de la recerca -i no t'imagines fins a quin punt.
Mil gràcies per recordar-me-la :))

en Girbén ha dit...

Galderich, se m'acut que compartim la dèria col·leccionista, amb la diferència de què a mi em resulta impossible acumular a casa els objectes de la meva fixació. Per més lloc que procuri fer-hi no veig la manera d'encabir a les lleixes tots els llocs que preuo.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Potser les mans van voler recordar l'infaust 1936, perquè no l'hem d'oblidar. Masses esforços han fet durant la transició per fer veure que mai no va passar, ni el 1936 ni els 40 + 30 anys que venen després.

Una sensació de vertígen m'ompla en veure't assegut al penya segat. Jo seria incapaç de seure on ets tu. Potser una mica més enrere...

M'emporto un parell de zebres, si no et fa res.

Puigmalet ha dit...

Igual que tu, Coromines, a Estudis de toponímia catalana, indica que 'carrànima' és un nom preromà i opta per les pedres d'origen basc.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, ara mateix tinc el genoll nafrat com un crio. És més fàcil fotre's de lloros en una vorera del Baix Guinardó que estibar-se cingle avall.

en Girbén ha dit...

Puigmalet, mil gràcies! M'has estalviat l'excursió a la biblioteca per a consultar el Coromines.
Ara queda per resoldre el sentit d'aquesta pedra enganxada a una ànima.

Eulàlia Mesalles ha dit...

El problema és el vertígen, que és una por irrecional, com qualsevol altra fòbia. Jo l'he sentida en dues o 3 sonades ocasions, i la lluita entre el que et diu la part dreta i la part esquerra del cervell és fortíssima. Tan sols que hi hagués una paupèrrima mata al davant ja em sentiria més segura...