Nitidesa cerdana

Com ha gebrat aquesta nit i com plau caminar pels prats cruixents! Un cel ras i un fred viu animen a caminar llarg i més si és per l'alta muntanya, on no hi han més direccions prohibides que les que assenyali la prudència.

Tolls, estanyols i mulleres estan recoberts per les infinites expressions del glaç i m'entretindré tan com pugui a recollir-les (no trigaré a ensenyar-ne una mostra).

Fins al Prat Fondal he segui el camí de tothom, tot i que avui només jo correré per aquest massís ceretà. A partir d'aquí l'itinerari ja serà cosa meva. El Serrat de les Perdius Blanques -la ruta normal al Puigpedrós- és una ascensió sense cap entrebanc però ensopida com poques; i jo vull un tast de vigoria muntanyenca, d'aquí que m'hagi decantat pel circ del Fener de l'Os.

Acabaré al cim del Pedró de la Tossa després d'una joiosa sessió d'adherència per les grans lloses assolellades. La muntanya també és el gust pels moviments incerts.

A partir d'aquí, d'incertesa poca, si endavant m'esperen els lats rasos dels Planells de Campquerdós. Els deserts culminals de la Cerdanya -els d'aquí, del Carlit o de la Tossa Plana- són una anomalia al Pirineu i creuar-los t'emplena d'un benèfic sentiment d'amplitud alterosa. I no tenen res d'avorrits o monòtons: ara t'aboques al Malforat -que ben pocs deuen trepitjar al cap de l'any-; ara desfila saltironant un nombrós ramat d'isards -de mares i segalls-; ara tornes a entretenir-te amb les mulleres congriades pel glaç... Malgrat hi bati tot el sol del món, la temperatura es manté sota zero.

La placidesa del passeig s'exhaureix a la cota innominada que pretenia; i més quan el perllongo fins el cap d'un rude estrep estimbat sobre la Vall de Campquerdós (i no Campcardós com ara escriuen als mapes, que aquest també ve de Quer-pedra, com d'aquí estant es pot comprovar, i no de card).
Aviat desestimo davallar per les canals i anar a buscar la Portella de Meranges. Els meus dos dits de front m'ho desaconsellen. Tampoc és que em calgui més si la qüestió era retrobar-me amb la neu. L'havia deixada, en un dia ras com avui, als cims de Sardenya però aquella era una neu vella, esgrogueïda i acongestada, res a veure amb el guspireig blavís d'una primera enfarinada.


Tot i que la tingui al davant, confosa per l'angle d'il·luminació i per la dominància dels grisos i torrats, l'eminent i concorreguda cresta Peiraforca-Roc Colom sembla voler camuflar-se amb el fons. No em costa imaginar un tractament que recuperi la seva evidència...

Retorno a la carena i mentre la vaig remuntant em distrec amb els rastres inscrits a la neu: el d'un isard solitari -un mascle, segur!-; el d'uns peuets encoixinats que bé podrien ser els d'un ermini... ¿Ja deu tenir el pelatge d'hivern, aquell blanc de les capes dels reis? També encerto una llarga filera de passes feixugues, les d'uns peus amb unes grans urpes. Així imagino les d'un ós o del ieti, però són les d'algú que es va enfilar per les canals calçat amb grampons.

Quan sóc a ni deu minuts del cim del Puigpedrós me n'adono que avui no vull ser sobirà, que el cim no afegirà res a la jornada i que, perfectament, puc prescindir-ne. I tiro avall.

* * *

Són les cinc i faig temps al cafè de Bellver. Després de sis hores trescant estic ben baldat i tanmateix, quan entra el Lluís, no puc fer-me enrere. Encara perllongaré la tarda remuntant de nou els vessants ceretans camí de l'altitud. Aprofitant el darrer sol d'un dia gloriós li descobriré les joies que amaga l'Estany de l'Orri. Aquí desvirtualitzar-se és decidir creuar una humil passera.






Un cop escrit l'apunt me n'adono que resulta escaient pel Dia d'Acció Blocaire, enguany dedicat a l'aigua. M'hi adhereixo, doncs.

25 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Quina desvirtualització tan collonuda, si se'm permet dir-ho!!!

marta (volar de nit) ha dit...

Un text fantàstic. Quina sensació de llibertat i de bellesa. Quina sort saber caminar així per la muntanya

Allau ha dit...

Quan he vist la darrera foto ja no sabia a quin bloc em trobava. Ai el misteri dels blocs comunicants, fluids com l'aigua.

Clidice ha dit...

ups! un home d'aigua? com està el pati, ja ni els mites es respecten ;) i mira que m'ho passo bé trescant amb tu Girbén!

Lluís Bosch ha dit...

Alguna de les escenes retratades en aquest apunt tindran noves versions i visions, en un altre blog (del tot previsible). Un dia per a recordar, i tant.
Per cert: el qui apareix no és pas un home d'aigua -com algú diu- sinó un home que camina sobre les aigües. Una cosa ben diferent, i que té una llarga tradició.

lluís ha dit...

Caram! Aquesta no és pas la Cerdanya dels 4X4 (cotxes).
Precioses fotografies: m'agrada molt la de la cresta del Peiraforca.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tot llegint-te, he estat seguint la teva excursió al plànol. I entenc que el Puigpedrós t'hagi acceptat la voluntat de renúncia, que prou la muntanya s'ha sentit estimada.

Galderich ha dit...

M'ha agradat aquest apunt per vàries raons. La primera perquè, com sempre, ens ajudes a viatjar amb l'intel·lecte i el sentit visual.
En segon lloc perquè ets capaç de renunciar a un suposat objectiu si els mitjans no justifiquen aquest fi.
I tercer per la genial desvirtualització del més desvirtualitzat de tots els blocaires. Quines fotografies més espectaculars que em recorden les desvirtualitzacions de Joan Fontcuberta vestit de monjo per paratges semblants.

en Girbén ha dit...

Mu, a tu t'és permès de dir-ho!
La tarda-vespre anterior l'havíem dedicada a una mildiabòlica conversa fora de camí amb el rerefons dels paisatges cerdans.

en Girbén ha dit...

Marta, si sol camines llarg per muntanya no pots estar-te'n d'anar redactant un text compassat que et faci companyia. Després només cal fixar-lo i oferir-lo.

en Girbén ha dit...

Allau, m'agrada fer de pontífex però només en el seu perdut sentit original de "constructor de ponts". Bé la cultura en la que crec és la que basteix ponts entre ribes desconnectades.

en Girbén ha dit...

Clidi, millor un home d'aigua que Home a l'aigua!. I trescar em sembla un verb tan bell i ple de sentits que mal faríem si el perdéssim; alia caminar i atrafegar-se, energia i agilitat.

Eulàlia Mesalles ha dit...

És cert que hi ha una altra Cerdanya. I val la pena descobrir-la amb experiències com aquestes -incloses desvirtualitzacions...- .
Em sento identificada amb el cometnaeri que fas d'anar redactant un text compassat que et faci companyia. No sempre m'arriba dalt d'una muntanya, és clar, però la sensació hi és...

en Girbén ha dit...

Lluís, he deixat la nostra trobada com un succint epíleg per a no trepitjar el teu "previsible" apunt.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Ara acabo de veure el comentari que li fas a la Clidice: el verb "trescar" també el trobo bell i que s'adiu al que fem quan ens enfilem muntanya amunt...
Trequem, doncs, i que no falti! -toti que em sembla que jo sóc mooooolt més moderada que tu i la Clidi, per exemple ;)

en Girbén ha dit...

lluís, ja coneixes prou bé la Cerdanya intemporal. La imatge de la cresta del Peiraforca la vaig anar a buscar. M'havia remirat les fotos penjades a la xarxa i cap em feia el pes, totes en donaven un confós testimoni. Continuava sent millor la foto del Jolis a l'edició del 69 de la guia "Cerdanya".

en Girbén ha dit...

Xiru, valgui trufar el text amb topònims si aquests et permeten refer l'excursió. Això és llegir!
Vaig desestimar el cim tant perquè la panoràmica del Puigpedrós és discreta (ofegada pels rasos que l'envolten) com, sobretot, per mantenir el record de les meves ascensions d'adolescent; unes caminades infinites que començaven i acabaven a l'estació de Puigcerdà.

en Girbén ha dit...

Galderich, si bé l'experiència ja resulta del tot completa i gratificant, l'afany testimonial la complementa i l'amplifica.
A muntanya, la juguesca entre el risc i el seny és constant. Malament rai si no haguéssim après a renunciar.
I sí, hauria estat bé engalanar al Lluís amb un vestit de dimoni (dels pastorets?). Molt honrat de la comparança amb el Fontcuberta.

en Girbén ha dit...

Eulàlia -que ja sé com sovinteges la Cerdanya-, que els carallots practiquin tant "walking" i "trekking" com vulguin que nosaltres seguirem, ferms, trescant en companyia de pensaments compassats.

maite mas ha dit...

Girbém,

Un bon recorregut des de la gebrada de l'alba fins al passeig vora el riu. Un decurs del pas de les hores per omplir-se els ulls de paisatge cerdà, i enhorabona per la vostra desvirtualització (entre tu i el Lluís) per damunt del corrent del riu.

Aristofeles ha dit...

molt bones fotos i texte, potser ho poses però m'ho passat, a quan correspon això, aquesta setmana o un altre temps?

en Girbén ha dit...

Maite, més d'un cop m'he demanat si aquella missió que, segons Herman Hesse, li havien encomanat a KNULP, EL RODAMÓN, la de “Donar voltes pel món i portar als sedentaris una mica de nostàlgia de la llibertat”, no és també una mica la meva.

en Girbén ha dit...

Aristofeles, aquest fred que avui deus notar va entrar la setmana passada pel Pirineu. L'excursió que explico és del passat dijous.

Anònim ha dit...

Això sí que és autèntic hedonisme, no el dels plaers banals, sinó el dels més nobles: les sensacions primigènies, la llibertat, la solitud del matí i l'amistat de la tarda (ambdues reals i no virtuals), la imensitat (del gran i del petit), la bellesa... I en l'omissió (intencionada?) de les categories que es desprenen de les experiències espressades (o, si ho vols dir a l'inrevés, de les intuïcions que les sostenenen), també hi detecto un profund alè metafísic.
Una abraçada des d'un racó marginal.

jaume ll

en Girbén ha dit...

Bentornat jaume, com bé saps, a força d'enaltir a una muntanya (i mira que la docilitat del Puigpedrós per la Cerdanya no t'ho posa fàcil), i per una rara transferència, el verb enaltir esdevé reflexiu; tot i que no figura que ho sigui. Aquí és quan veus que les categories, més que ometre-les, simplement és fonen; i tu amb elles.
Un record al teu eminent racó marginal!