Pa d'àngel (1)

(Per aquestes dates però de fa quatre anys.)

Fixa't quina estranyesa tot plegat..., la de l'aeri embolcall i la d'aquesta agulla sobirana que fins ara ha passat desapercebuda als ulls dels cobejosos escaladors. Inviolada..., que és un terme que remet al llenguatge bèl·lic persistent a la muntanya; com els assalts, els atacs, les conquestes i les victòries. O verge..., autèntica terra verge, tan o més verge que la marededéu que no m'enduré...

Estic fent temps. En duia una al cap i per això m'he enfilat fins aquí. M'he enfilat al santuariet de Puig Aguilar, que senyoreja les gorges de l'Aigua de Valls, per enfilar-me a l'escala que parat davant la portalada i poder, així, sucar amb el preparat de motlles les tosques figures tallades.

Sobretot m'interessava l'àngel però, ja que hi era, he seguit amb els bessons, l'home que fa la gerra i el mortet, tan encantador ajaçadet a la tomba. A la marededéu de la clau de volta ni l'he tocada... Tampoc hauria sabut què fer-ne.

També he aprofitat que em quedava pasta suficient per a sucar una de les mènsules... D'aquí pot sortir-ne un preciós prestatge o, si en trec dues còpies, els escaires d'una lleixa la mar de romànica. I és que ja me l'imagino... De vidre ben gruixut i suportant la col·lecció de diccionaris de llengües romàniques!

I és per això que estic fent temps. A mica que corri l'airet, demà de bon matí ja podré aixecar els motlles i córrer cap a casa per veure si en trec alguna cosa rellevant.

13 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

ei! és que acabo de veure els dissenys glacials i no me'n puc estar de dir.te que m'han entusiasmat, genial elevat al cub!

Clidice ha dit...

ualaaa quina envejaaaa :) això serà una prestatgeria com cal! I la "nau de l'espai" tan canònica és espectacular :)

Galderich ha dit...

Increïble! Abans hi havia els museus de còpies d'art clàssic. I tu vas i fots còpies d'art romànicopopular! S

en Girbén ha dit...

Ja he anat veient, Lolita, que aquestes formes glacials no us resultaven gens fredes.

en Girbén ha dit...

Clidi, que consti que la nau capitana de la flota de Ganímedes era tal qual. Vull dir que ho hi fet cap tractament digital.

en Girbén ha dit...

Galderich, ni t'imagines la mena de còpia del més rústec romànic que em vaig treure de la màniga. Demà la veuràs... És que ni te l'imagines!

Lluís Bosch ha dit...

Fantàstic el núvol lenticular i quasi nau espacial! Com que intueixo que ja sé com continuarà aquest apunt, m'espero a veure la segona part.

maite mas ha dit...

Girbén,

El pa de núvols sembla un plat volador d'aquells que veia l'Erich von Daniken. De les mènsules, te'n puc demanar mitja dotzena pel passadís de casa? En cada apunt ens sorprens amb boníssimes i artístiques idees. I què fas servir per emmotllar, penso en un mena de plastilina?

en Girbén ha dit...

Com es nota, Lluís, que no sou de pedra (amants de la pedra, vull dir)! El núvol passa però l'esvelta agulla es queda.
Ja et vaig comentar per sobre aquesta doble entrada. Fas bé no explicant res.

en Girbén ha dit...

Maite, amb un dineral damunt la taula jo em poso a fer mènsules a tort i a dret. No seria el paper més rar de la meva auca.
Sobre la tècnica d'emmotllar ja vaig insinuar que n'hauria donar classes particulars... A la segona part de l'apunt explicaré pas per pas la feina posterior al taller. Per aconseguir els originals hi ha uns quants mètodes: la delicada, i costosa, silicona líquida (imprescindible si s'han de fer moltes còpies); les xeringues de silicona àcida industrial (sempre que el suport no tingui adherència); i, el més clàssic de tots, el làtex d'emmotllar (fàcil d'aconseguir al detall a la planta baixa del Servei Estació). Aquest és el que recomanaria per a fer un primer tast, perquè és innocu sobre qualsevol suport i així les errades no costen cares (la "mà gelada" provenia d'un guant d'aquest làtex extret de la meva mà).
Les massilles que fan servir els dentistes són la reòstia, instantànies i finíssimes, però estan reservades per a peces petitíssimes, si és que no ets un milionari.

maite mas ha dit...

És cert, el làtex d'emmotllar; de la mà glaçada primer vaig pensar que era una reproducció de la teva mà, però també em va semblar que potser no era més que un guant de goma omplert d'aigua i després cisellat lleument. L'efecte és formidable. Ara no toco gens el tema de l'escultura, però m'agrada estar una mica al tanto per si em torna el cuquet de fer feina amb les mans. El teu bloc és un tresor on sempre hi apareixen joies insospitades.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Espero el post de demà (o d'aquí unes hores) a veure què en surt de tot plegat. Els comentaris del Lluís i teu m'han deixat intrigada...
El nñuvol és espectacular, però aquesta agulla, també. Tot i que jo no sóc d'enfilar-me, vinc de tradició escaladora. Els meus pares són dels que traginaven cordes i sabates de cànem als anys 50. I el meu pare, amb 78, un cop a l'any encara s'enfila a fer alguna via per Montserrat (de segon, això si).

en Girbén ha dit...

Eulàlia, com passa amb la dansa (sóc dels que consideren que l'escalada n'és del tot afí), l'edat per enfilar-se ho són totes. Conec aquella lluïssor il·lusionada als ulls dels grans veterans quan senten el tacte de la roca. Les forces hauran minvat, l'agilitat s'haurà esvaït, però la passió pel joc vertical és de les que romanen per sempre.