Pa d'àngel ( i 2)

(Seguim per aquestes dates d'ara fa quatre anys.)

Quan arribo a casa des del Puig Aguilar dedico tota l'atenció a l'àngel. La resta de motlles ara per ara no m'interessen.
1) Abans de tot, del motlle de làtex n'he de treure un contramotlle d'escaiola. Això permet afinar les vores (mai queden polides en una primera emmotllada) i, sobretot, m'ofereix una superfície no adherent per a la segona versió del motlle.

2) Amb silicona preparo el motlle definitiu de l'àngel; concretament amb silicona tèrmica que suporta uns quants centenars de graus d'escalfor
3) Quan tinc llest aquest segon motlle passo del taller a la cuina i em dedico a pastar farina (90% de blat i 10% d'ametlla) fins aconseguir una làmina fina de pasta.

4) L'estenc sobre el motlle tot pressionant bé per a què agafi tots els detalls del relleu. Només em resta retallar les vores i l'angelet ja està a punt per conèixer l'infernal escalfor del forn.

5) Com que la ciència del forn mai és exacta, faig unes quantes provatures fins afinar el procés. Concloc que el millor és una doble cocció; una primera fins que la pasta estigui prou cuita i, després, ja fora del motlle, una altra a menor temperatura. Aquí és quan un toc de grill ens permet pujar el color. El resultat final és que l'àngel romànic s'ha convertit en un autèntic bescuit, en el que vulgarment s'entén com una galeta de barco.

* * *

No us fixeu ara massa en la imperfecta mostra que aquí ensenyo; aquest és un dels assaigs previs. Només puc dir que l'àngel definitiu era un tros de pa idèntic a l'original de la portalada. Afegiré que no fa molt em vaig menjar un àngel -un dels de prova- i que, apart de dur de rossegar, no estava pas ranci.

i 6) Per acabar la peça calia pensar en el packaging. Vaig fabricar una capsa de cartró metal·litzat a mida, amb una finestra transparent amb l'etiqueta impresa a làser. Com si fos un producte industrial dels que omplen els lineals dels súpers; ja m'enteneu.

El destí d'aquesta peça no podia ser ni més insòlit ni més digne. La vetlla de Tot Sants del 2007, l'Antoni Miralda havia muntat, al Food Cultura Museum (un cau de col·leccionisme maníac instal·lat damunt dels fabulosos soterranis de l'antiga fàbrica Moritz), un homenatge col·lectiu al Llorenç Torrado, mort feia pocs mesos. A tal fi el Miralda va parar una convincent rèplica de la festa mexicana dels morts on, en un altaret, amics i coneguts (aquest era el meu cas) li podiem oferir al Llorenç menges que ell estimava.


Ja tenia l'apunt llest per publicar quan, anit, va succeir una sincronia de les que s'han d'explicar.
Havia quedat amb l'amic David Picó a la Caldera per assistir al concert del Festival LEM i estàvem enraonant abans no sortissin a tocar el Guillermo i la Carola, els components del fantàstic duo LUMMM. I m'explica el David que està fent tot de passos per veure si acaben de publicar el llibre sobre els cinc sentits que feia quatre anys havien escrit a cinc mans, ell, el Nubla, el Lacuesta, un altre que ara no recordo..., i el Llorenç Torrado! Hosti, si avui mateix escrivia en record seu, creu-me!


Anticipant-me un xic, penjo aquest apunt tant de Tot Sants perquè tota la setmana vinent serem fora i és segur que quan torni m'urgirà parlar del que haguem vist.

9 comentaris:

Clidice ha dit...

caram! menjar-se una galeta així, amb tot el que ha comportat la seva manufactura, és un privilegi :) Per cert que m'encanten els "entierritos". Bon viatge o bona recerca! :)

maite mas ha dit...

Quina galeta de barco-panellet tan angelical i adient per al dia de tots sants. Encara que no n'he vist mai en directe cap instal·lació, li segueixo la pista al Miralda i les seves expos alimentoses. I trobo genial tota la iconografia cadavèrica sobre el dia dels difunts, no és més que un exercici de conjurar la por a la mort.

Galderich ha dit...

Pa d'àngel celestial. Impecable i amb ganes de poder tastar algun dia una excel·lència sortida d'aquest motlle.
Quin homenatge més espectacular!

Galderich ha dit...

Ep, i bona setmana de noves aventures i no nous apunts pel gaudi col·lectiu!

Lluís Bosch ha dit...

Un treball detalladament explicat, com una bona recepta culinària. Cal guardar aquests dos apunts teus, i algun dia ho provaré seguint les indicacions. El que més m'ha agradat és la "portada" del pa, aquest text sobre el menjar i la supervivència, Ícar, etc.
He de reconèixer, però, que Llorenç Torrado només fou per mi un home que apareixia a la TV de fa anys, a l'inici de la moda de la gastronomia televisiva. No sé si hauria de saber què més va fer per acabar de comprendre.

LEBLANSKY ha dit...

Un post perfecte per iniciar la setmana preparant Tot Sants :)

Eulàlia Mesalles ha dit...

Absolutament... deliciós? Les galetes de barco no ho sé, qua mai no les he tastades. Però tot el procés em sembla fantàstic... M'agrada molt.
I efectivametn molt adietn per les dates en què estem...
Fins quan tornis...

TRanki ha dit...

Subscric l'opinió d'en LLuís Blanch, i a sobre en una edat suposo molt més "adolescent" quan jo veia el Torrado a TV3...em va semblar simplement "diferent" del Pastallé...

M'he quedat amb la "tecnica" ( em confesso inepte per reproduïr-la), i a pesar de no usar motlles miraré de fer alguna figureta amb el nano..lla`stima que ahir ja vam fer la primera safata..quin merder!!!

Salut

en Girbén ha dit...

És Tot Sants i reprenc el bloc, com ja preveia, encara aclaparat per la tardor valenciana que vinc de viure.
Agraeixo els comentaris que el Pa d'Àngel us ha suggerit. Era una peça que, entre d'altres arguments, pretenia ser irònica respecte els deliris gastronòmics "moderns".
Amb el Torrado només vaig estar entaulat un cop, però en unes circumstàncies que certificaven que era un home de llei. Un bohemi, en deien, amb tot el que això té de preuar la llibertat, els plaers diversos i l'amistat.