Abrupta tendresa

Passo l'hora foscant absort dins del mapa de La Serrella (Ed. El Tossal, Alcoi) que he comprat a la llibreria Llorenç d'Alcoi. De poc serveixen els mapes si no hi penetres i aquest és tan net que amb una breu escombrada visual ja localitzo els quatre punts amb pintures rupestres que envolten la serra. Mapes així, tan ben formats, conviden a assaborir el llarg saber que acumulen; fins i tot, mussitant la toponímia com si d'un poema es tractés... Bitxiquí, Mallada del Llop, Les Bardals, Morret de Terra Nova, Asprés de Famorca, El Recingle Alt... Només per comparar faig una ullada al pelat 1:25000 del Geográfico de Madrid i allà aquest Recingle Alt es diu Serrella, i el Morro de la Serrella un extravagant Alt del Alt... De lluny estant deuen maleir aquest devessall de llengua impossible de dominar, quan de dominar es tracta... L'Arrant del Pacolà, els Forans, Pla de Blaconc...

De fet, no tenia al cap la Serrella. Havia pensat pujar a Aitana però amb el mapa al davant canvio de plans. Entre una carretera fins uns repetidors i la que diuen "serra més muntanyenca de tot Alacant", no hi ha color. Per alt que sigui, un cim mesell sempre queda com ajupit davant d'un de muntanyenc. Així que, des de Quatretondeta (encara dins del Comtat), seguim pista amunt per l'ombria fins a la Font de l'Espinal; enmig d'una tendra prada i on resisteix un geomètric ametller mercès a un parell de bons estalons dalinians.

No disposant de gaire temps, només podré fer-ne un petit tast dels encants d'aquesta serra. Per sort, la formació dels Frares queda ben a l'abast i resulta del tot subjugant. Deu minuts pel camí que busca el cap de la serra i ja em trobo flanquejant el soberg peu de cingle. Sempre són ben enutjoses les tarteres calcàries -que aquí anomenen runars- però aquestes no deixen d'evocar muntanyes més altes.

No cal que afegeixi res a les imatges. Tan sols la certesa d'un segur retorn per a perdre'm de veritat en aquest bosc de fusos ferotges. I, també, una qüestió que em ballava pel cap: ¿En aquest país, com deuen anomenar a les nogueroles (Pistacia terebinthus), aquests esclats de tardor que flamegen als runars? Llampugues, bitxers, cornicabres, matisses..., rotabocs? Algú ho sap?


13 comentaris:

Clidice ha dit...

ualaaaaa ja em tremolen les botes! què bé això que fas de dir en veu alta els noms del mapa, fins ara havia tingut la sensació de ser ben estrambòtica, per agradar-me de mastegar el territori, ni que fos sobre el paper.

Galderich ha dit...

Ha, ha... fantàstic això de l'ametller dalinià!

en Girbén ha dit...

Clidi, deixeu-vos d'exotismes a la quinta forca! Fixa't quins Frares tenen al Comtat! Quin explícit agermanament amb els teus montserratins...
I, si els noms de lloc han perdurat (no dic dels que foren escrits als registres perquè fixaven obediència i delmes), ha sigut per la necessitat absoluta de pronunciar-los.
"En Carles..., com triga tant? No ha dit que només anava a tancar la cabrada al Cester de les Rotes?"
Els noms de lloc són fites plantades a l'infinit laberint al que ens hem d'enfrontar i pronunciar-los és l'inici d'un imprescindible no perdre's.

en Girbén ha dit...

Galderich, ni a sol ni a ombra ens podrem ja mai desempallegar de totes les figures culturals apreses. Dono per fet que el mot estaló és un moribund terminal, però la imatge que en va fixar el Dalí resulta universal.
Dit això... Qui no sap de la colla d'estalons que el suporten?
Si em traguessin els meus faria fallida. Ho tinc claríssim!

Clidice ha dit...

ai Girb! que per poc que pugui no em caurà la teulada al cap! no em prenguis les fugides que em fan meravelloses les retrobades! :) i és que el món és tan gran! i la vida dels que només en tenim una tan i tan curta! :)

en Girbén ha dit...

Clidi, de tot cor et dic que disculpis tot malentès. És cosa del meu estar absorbit pel coi de muralla (crítica -potser kantiana-) que he volgut dreçar al meu davant per a desprès intentar superar-la (d'aquesta mena d'agonies n'acabes de parlar amb tant coneixement de causa...!).
Queda't, doncs, amb la soberga eminència dels Frares i prou.

Clidice ha dit...

no puc disculpar una ofensa inexistent :) tantes són les vegades que t'han de fer topar de morros amb la meravella que tens al davant del nas! però bé, cadascú gestiona l'angoixa de viure com pot, i moltes vegades penso que n'afegeixo en comptes d'asserenar-la.

Lluís Bosch ha dit...

Aquest ametller que és indubtablement el Gran Masturbador m'ha decidit a fer el viatge. Fa temps que el tinc pendent: ara ja no el puc defugir més.

en Girbén ha dit...

Són terres, Lluís, on molts arbres esdevenen singularitats. Més avall de la font s'alça la immemorial Carrasca de la Tia Sofia i, què coi! ja imagines com podia ser aquesta tia...

maite mas ha dit...

Girbén,

Una imatge única, aquest ametller estintolat amb dos estalons bifurcats que, solidaris, l'ajuden a dreçar-se i a sobreviure. L'última foto, amb el cel atapeït d'un borrissol de núvols és sensacional.

SergiC ha dit...

Bellíssim.
Res més a dir.
Aquest corriol que travessa el runar em diu 'camina'm'.

en Girbén ha dit...

Maite,
No és per fer-me el catxes, però la foto que tant t'agrada recull la visió que tenia des del cóm de la font mentre, nuet, em tirava bols d'aigua per mirar de treure'm el sabó.
És una imatge que a mi em posa la pell de gallina... Brrrr!!!

en Girbén ha dit...

Sergi, ja saps: per a llargues i alteroses travesses, La Serrella.