El Barranco de Agua Negra

[...] La redreçada muralla de la Penyagolosa no és contínua, la trenquen un parell d'osques obertes per unes canals de mal passar, però factibles. Per aquí se la pot vèncer. Enllà creuaria el Riu Millars, passaria per la Serra d'Espadà i pel Garbí de la Serra Calderona. Creuaria el que queda de l'Horta. Si fos octubre pujaria al Puig; així, mai tornaria sol a València.
Fa uns anys, tot saludant un nou dia radiant des del cim de la Penyagolosa, amb vista neta de l'Horta i la Ciutat, traçava aquest pla perfecte pel meu retorn a València després de molts anys -dècades ja- de no ser-hi. Ara l'hem acomplert; amb algunes variacions (tot i haver caminat força no he fet el recorregut a peu) i amb algunes semblances (a finals d'octubre, però per un dia no hem coincidit amb l'aplec del Puig).

Podem començar al cim de l'Espadà, un panoràmic greny de gres rogenc -com tota la serra- assequible des del final de la pista en cosa d'un quart brusc. Al nord veig com la muralla de la Penyagolosa va entomant el sol de tarda. Entremig s'obre el solc del riu Millars que hores abans hem recorregut fins a Montanejos; enfilat poble-balneari a la boca d'un congost on es possible el bany als tolls calds per les surgències... Sobta el brusc canvi que va dels polígons industrials d'entre Vila-real i Onda (un continuu de fàbriques de ceràmica) al buidatge de riu amunt...

Davallant del cim encara escuro la darrera llum d'aquests dies curts endinsant-me al Barranco de Agua Negra des la Fuente de la Parra. Pel crestall de la Serra d'Espadà passa el capriciós límit lingüístic valencià i el seu vessant sud figura que és castellà, o així els seus topònims ho reflecteixen. No faré ara mala sang... Aquest Agua Negra em sembla ben suggeridor i força ajustat al to fosc de l'aigua endormiscada a les olles.

Que una mica d'aigua aquí té més valor en donen fe els bancals perduts que havien aprofitat aquests costers rocallosos i el camí empedrat -vell potser del temps dels moriscs- que baixa zigzaguejant els tancats meandres del barranc.
Com que he de vigilar la fosca que avança, m'aturo en una tolla a mig barranc abans de fer mitja volta. Després em torno a creuar amb una colla d'excursionistes veterans que estan acabant una travessa per la serra. L'home que els guia, un enamorat de les seves muntanyes que s'havia quedat un tant parat de trobar-se a un català per allí, em diu: "¿Què? ¿A que vale la pena este camino? Yo lo tengo por uno de los más bonitos de toda Valencia." Si que és precioso -li responc. Tanto que mañana, a primera hora, acabaré de recorrerlo, entrando esta vez por abajo.

Potser pugui semblar una manera poc ortodoxa de fer muntanya però quan encara encara no ha sortit el sol ja vaig fent via, altre cop, pel barranc. El remunto fins al bassal on ahir vaig girar cua. Davant tanta semblança em venen al cap unes paraules de Lévi-Strauss... Per als savis, l'alba i el crepuscle són un sol fenomen, i els grecs pensaven el mateix,... Ara, a l'Aigua Negra, no puc deixar de pensar com un grec... Com un grec antic dels que primer miraven i després procuraven pensar sense topalls. És clar que per a ells resultava més fàcil; encara restaven estalvis de les posteriors orogènies d'ortodòxies que ara ens aclaparen...

L'avenç matinal de la llum em lliura de tota pressa i m'entretinc a cada toll i a cada ruïna. L'orientació ombrívola del barranc i el seu substrat àcid (anòmal enmig de l'extensió calcària valenciana) fan que sigui un excepcional illot paisatgístic.

En avall d'unes fonts dels peus del Barranc Malo -un afluent encara més abrupte, com anuncia i ahir em van assegurar- l'aigua rumoreja pel llit del torrent. Aquí ja no és negra sinó roja. Roja com els còdols que rebleixen el fons.
La sanefa vibrant dels xops dibuixa el camí sinuós del barranc. És el preludi del sens fi d'arbredes enceses que, en una feliç obediència, ens pertocarà d'anar seguint.

17 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

"encara restaven estalvis de les posteriors orogènies d'ortodòxies que ara ens aclaparen..."
En el teu cas, no serà pas per aquesta entrada. Lliure. Magnífica.
(Curiosament(?), a la comprovació de paraules em surt "deriess")

SergiC ha dit...

Excel·lent relat, com sempre.
I bon destí per a aquestes dates amb borrasques que fan la gitza més al nord.
L'últim Vertex especial Pasis Valencià, aquest relat... potser hauré de tirar cap al sud abans la neu del Pirineu m'atrapi i em captivi!

Lluís Bosch ha dit...

No sabria dir si les imatges superen el text, però aquest cop el text és tan lluent com les fotografies. Especialment emocionant el ritme de l'aigua que creix al matí i minva al vespre. La respiració màgica de la natura.
I això de pensar com un grec... cal pensar-hi.

Galderich ha dit...

Qui ha empedrat un camí tant feréstec? L'aigua i la pedra són una combinació que no té preu visual com la narració que ens ofereixes.

Clidice ha dit...

veig que malgrat ser ben a prop m'he perdut grandeses infinites, una bona excusa per tornar a aquelles terres. Caldria, però, uns ulls especialíssims com els teus.

en Girbén ha dit...

Xiru, entre les diverses ortodòxies en especial tenia al cap la vinguda del Benet. Per una estona que passarà a la cantonada de casa no es pot aparcar i, aviat, ni tirar les escombraries als contenidors... "Papanates" deu venir d'aquí.
Lluny de llocs fora del temps sí que em perdo.

en Girbén ha dit...

Sergi, al País Valencià hi ha un munt de teca ideal per a l'hivern. Recordo un deliciós cap d'any al Puig Campana i Ifac... Més propera que la roca alacantina, la Penyagolosa em sembla imprescindible. L'escalada és força dura, tret del clàssic esperó sud.

en Girbén ha dit...

Lluís, ja t'asseguro que avui penso com català urbà d'avui, i la lluïssor s'ha fet fonedissa. Sort en tinc de saber on recuperar-la.

en Girbén ha dit...

Galderich, tinc dades per a respondre la teva qüestió. Al peu mateix del barranc, una epigrafia romana inscrita en un penyal diu: . Afegiré que a la capçalera s'alça una nevera àrab i riu avall un aqüeducte de set ulls, també dels moros.

en Girbén ha dit...

Espera't, Galderich, que la inscripció s'ha esborrat! Hi diu: CAMÍ PRIVAT DE MARCUS BAEBIUS SEVERINUS

en Girbén ha dit...

Clídi, del Barranc de la Valltorta del padrí Cirilo al de l'Aigua Negra només hi ha una curta tirada. Us el recomano de cor.

maite mas ha dit...

Girbén,

El teu text és un petit poema en prosa inspiradíssim... Em sembla sentir el clapoteig dels còdols en les tolles que has anat trobant riu amunt. Les fotos tenen una gamma cromàtica que ja delata la tardor. El roig s'ha anat encenent i apagant a mesura que avançava i retrocedia el dia. Les teules amuntegades semblen esperar que algú les col·loqui a lloc.

en Girbén ha dit...

Maite, alguna cosa ha d'haver-me quedat de les lectures del Foix, del KRTU o Gertrudis, o d'aquells títols brillants de "les irreals omegues"... Talment teules amuntegades amb les que intentar bastir nous aixoplucs.
I, com no amarar-se de dels paràgrafs brillants que ara escriuen les arbredes a les riberes?

Eulàlia Mesalles ha dit...

Vaig tard en el teu recorregut pel terres valencianes. M'afegeixoi em deixo acaronar per a la màgia que traspua el text i les imatges.
Segueixo amb la continuació terres avall. Com sempre, un gust passejar amb tu per aquests camins.

en Girbén ha dit...

No passa res, Eulàlia, segur que els indrets segueixen igual. Potser alguns més encesos i d'altres més desfullats.

Anònim ha dit...

Només des d'algun cim (probablement secundari) de la gran serralada forjada per l'orogènesi occidental (que em sembla una barreja d'ortodòxies molt diverses i d'una multitud d'heterodòxies) es pot aspirar a pensar com un grec. No hi ha res més allunyat dels orígens que el retorn als orígens.
I, per cert, la teva manca d'ortodòxia muntanyenca també em sembla la més autèntica expressió d'allò que hauria de ser -i que no és- l'ortodòxia a muntanya: la mirada lliure-intel·ligent-curiosa-singular..., envers la naturalesa i la seva humanització

en Girbén ha dit...

Filòsof anònim, sovint he ironitzat sobre la meva condició presocràtica (fins i tot ha quedat imprès en algun paper); una ironia, aquesta, amb un fons de veritat, sobretot quan vago per llocs, no diré que allunyats de la història (que d'aquests pocs o cap), però sí sotmesos al ritme lògic de la natura.
I mil gràcies per recordar els discordants estrats d'heterodòxies que també han enlairat la serralada del nostre pensament. Potser no tinguin tant de gruix com els de les ortodoxes roques massives, però és segur que són els meners dels minerals rars que tant necessitem.