Eixir, o no, del laberint

A la Serra Calderona ens veiem obligats a girar cua en el cul-de-sac de la Cartoixa de Porta Coeli. Impenetrable rere els murs, s'oculta tot anunciant que no vol ni soroll ni visites; talment com un contrapunt de la València que acabem de deixar enrere.
Acampem en una clariana, enmig d'uns pins alts que es lliuraren del darrer incendi. Suspès a l'hamaca llegeixo d'una tirada el llibre que he comprat a la 3 i 4. En veu alta, com exigeix la poesia èpica, declamo el Minotaure, escrit i il·lustrat pel Friedrich Dürrenmatt.
( Dürrenmatt és d'aquells que, molt abans que escriptors, volgueren ser pintors. I una ràpida excursió al Centre Dürrenmatt de Neuchâtel ens deixa clar com va aconseguir ser una cosa i l'altra. Fins i tot podem comprovar que tenia un sentit de l'humor que mai li atorgaríem a un suis; només cal entrar a la seva Capella Sixtina, reduïda a una cosa tan comuna! I, si una de les seves dèries permanents va ser el mite del laberint, podem veure com era capaç de desmitificar-lo al seu Minotaure deshonrat.)
Rumio ara en la seva fidelitat a la idea del laberint i al seu habitant. Aquest Minotaure que acabo de llegir és una de les seves darreres obres... Tampoc puc deixar de recordar tots els afanys de Dürrenmatt per a treure al Ludwing Hold del seu cau ginebrí; com si veiés en ell a un minotaure tancat en un laberint de només quatre parets... Poden haver-hi laberints dreçats amb tan poc? Minilaberints impossibles?

Gronxant-me a l'hamaca associo la reclusió del minotaure (que Dürrenmatt sap explicar des de dins) amb la dels cartoixans, per a després projectar-la enllà, fins al seu aparent contrari de la ciutat de València. La cura pel tancament i l'austeritat extrema dels uns es reflecteix, antagònica, en el delit promocional i l'avidesa dels altres... No em sembla voler fer entrar el clau per la cabota entendre València en clau laberíntica. Mai el paisatge o la gent del país -i menys encara després de recórrer-la-, dic de la xarxa d'obscurs carrerons i d'inexplicables complicitats que ha construït el poder a fi de perpetuar-se.
Quedi clar que són temes de mal tractar pel viatger; ocupat sobretot en no perdre el fil que li permetrà tornar a casa. El viatger de cor, apart del de no perdre's, té el deure d'aprendre -i potser el de prendre testimoni-, mai el de posar-se a gratar. Sol i lluny, té tots els números per a sortir-hi perdent en aquesta partida.

Una alba un tant tèrbola serà la darrera d'aquest profitós octubre valencià.
Alceu-vos, Xe, que ja és de dia! Ho canten ara els Pep Laguarda i Tapineria.
Cal que es faci de dia per esbandir la idea de laberint. A força d'entortolligar-lo amb l'espai, als laberints no existeix el temps.


18 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Sabia que el Dürrenmatt havia fet mitja carrera de pintor, però la veritat és que en desconeixia l'obra. Ara veient els seus minotaures he pensat en la figura del vell policia de l'extraordinària "El jutge i el seu botxí", i és com si l'hagués representat amb els pinzells. Crec que l'han adaptada un parell de cops al cine (una en Lars Von Trier) però li han eliminat el sentit de l'humor (cínic, sarcàstic).
Ara provaré de rellegir-la.

Galderich ha dit...

El millor de comprar llibres en ruta és el poder-los fruir per aquests mons de déu quan el viatge et dona una estona de repòs.

Espectacular el minotaure que lliga amb "un Tabard desbotonat"

en Girbén ha dit...

Lluís, m'apunto la recomanació. Que quedi clar que al Dürrenmatt no el tinc per la mà. Aquí apareix perquè m'interessen els autors amb un peu a cada costat -els escriptors-pintors-, i perquè em dona peu a parlar dels laberints.

en Girbén ha dit...

Galderich, dius bé: "quan el viatge et dona una estona de repòs"... Ja coneixes la meva pega. Quan viatjo escuro tant l'ara i aquí que no queda espai per a lectura. Si aquí llegeixo és perquè, de fet, el viatge ja s'havia acabat.

El minotaure lliga amb els darrers apunts del "Tabard", com lliga amb les pintures del Siyah Qalem al "Riell". És tracta d'una petita ofensiva laberíntica oberta a tothom.

Clidice ha dit...

Fa segles que no tinc a les mans res d'en Dürrenmatt i el mite del Minotaure és un dels meus preferits, veig que hi hauré de posar remei.

Josep Porcar ha dit...

Un apunt per llepar-se els dits. Fa uns anys vaig passejar al llarg d'eixos murs. M'has dut bons records. Salutacions.

en Girbén ha dit...

Clidi, si ets tan "minotaurina" com dius, crec que aquest llibret t'encantarà. Diria que tracta de la impossibilitat de ser, de reconèixer-se, fora dels altres; de l'alteritat -com es diu ara.

Clidice ha dit...

No en dubtis que el buscaré. La veritat és que tinc el convenciment que vam perdre molt amb la imposició de la cultura micènica. Tendim a llegir tot el passat amb els ulls dels grecs i, així, Minos, Egipte, i tot l'Orient ens queden velats per la cultura patriarcal, sense remisió.

en Girbén ha dit...

Josep, a tu no et cal anar amb peus de plom, ans el contrari. Em complau saber que, poc o molt, creguis que me n'he sortit del laberint d'aquest apunt. Segur que l'influx de la pau cartoixana hi tingué molt a veure. I quin superior joc de contrastos allà s'estableix!

en Girbén ha dit...

Clidi, que ens llegim, encara, amb una clau grega no és la pega. Ho és que aquesta sigui la platònica.

Eulàlia Mesalles ha dit...

És curiós com fins i tot en els espais laberíntics tot lliga i es connecta, donant-nos nous camins.
Ves per on sense saber-ho jo, els dimonis de Siyah Qalem lligaven amb el minotaure de Dürrematt qua alhora ens lliga al tabard desbotonat i a Riell (i a aquells qui vulgui afegir-se a aquest món dels laberints)...

en Girbén ha dit...

Eulàlia, la semblança "minotàurica" era tan palesa... Feina ha tingut un bocamoll com jo per silenciar-la tanta estona!
Seguim al laberint. Amb el teu metòdic sistema s'ens farà llarg........; però n'eixirem indemnes!

maite mas ha dit...

Girbén,

De la valència opulent, sensual. expansiva, laberíntica, arribes a la cartoixa austera..., una bona cloenda per a l'octubre valencià.
Com més en conec més fascinant trobo la pintura del Dürrenmatt, i mira que he passat tota la vida pensant que només era escriptor. El seu minotaure és tal com jo me l'imagino.

en Girbén ha dit...

Maite, després d'un epíleg laberíntic em passaré a l'austeritat, el cos m'ho demana.
M'he entretingut pel Centre Dürrenmatt i m'agrada quan explica que ell no és un dibuixant "artístic" sinó un dibuixant "dramatúrgic". D'aquí la grapa que té, de la consciència del relat.

SergiC ha dit...

Sabi consell el del deure del viatger.
Sense dubte, prendre testimoni i no gratar molt més enriquidor.

Lluís Bosch ha dit...

És cert que és una pintura narrativa. propera a la il·lustració. Crec que això em passava a mi quan pintava, que necessitava explicar una història. Potser per això finalment vaig decidir que era més directe si l'explicava amb paraules.

en Girbén ha dit...

Si no despullats, Sergi, viatjar ho fem amb ben poc; certeses incloses.
Dit això, ja pots imaginar amb quina convicció puc adreçar cap consell vàlid pels viatgers. D'aquí mil viatges n'hauré après -em dic, repetint la consigna de tots els precedents.

en Girbén ha dit...

Lluís, no deixis mai de resoldre la necessitat de dir -narrativa o estètica- fora del dibuix.
Prou saps que uns centímetres quadrats de gargots poden dir tan o més del tot que un sens fi de rengles; amb l'avantatge de poder ser copsats d'un cop (altra cosa és que els intèrprets vagin escassejat).